diumenge, 26 d’abril de 2015

Tu hi ets i jo escric


Ningú. A deshora. En un lloc irrellevant. Un ambient incòmode. O potser són uns pensaments que integren tota aquesta situació freda i distant amb el món que representa que m’envolta. Necessito omplir una pàgina per posar-me a prova. Porto uns mesos extremadament vacil·lants. Res que s’acosti a la fermesa de les vostres vides. Desordre per tot arreu. Una pertorbació humana que va passant per la meva vida d’una manera frívola i vertiginosa, justament a l’extrem més allunyat de la filantropia. És per això que necessito posar-me a prova. Aprendre a no ser jo qui m’endreci la vida, que siguin els altres de tant en tant. Que sigui jo la que em dibuixi els pensaments però que sigui l’altre que els encengui. Al llit, al vespre i amb tu al costat. Potser no et conec com les construccions socials ens diuen que ens hem de conèixer però em sento a gust. Jo escric i tu em mires. M’animes a fer-ho amb una carícia . Em distreus. Però em fas pensar, i això m’agrada. Fa més d’uns mesos era meticulosa i anava amb més de compte amb la vida. No em permetia res que pogués ser percebut com a un desordre inintel·ligible per la meva raó. Tot quadriculat i a lloc. Ara no, et tinc al costat i no et conec, no et puc denominar ni et puc conceptualitzar ni et puc qualificar. No sé quin lloc ocupes a la meva vida. Simplement hi ets. I puc continuar tenint-te sense una maleïda explicació racional. I mentrestant, la meva vida s’enfila sigil·losament. Tu hi ets i jo escric.



Jo sola. Mitjanit. Al meu llit. Un ambient neutre. Ni afable ni intractable. Uns pensaments que no contemplen aquesta situació. Simplement són dins d’altres prioritats. Necessito omplir una pàgina per posar-me a prova. Porto uns mesos repulsivament estables. Més o menys en línia amb les vostres vides d’ordre social amable i correcte. L’harmonia i l’equilibri que treuen el cap per tots els racons. Plenes de pols i fartes de tots vosaltres. Les persones no passen per la meva vida. Quan escric no necessito a ningú que em desproporcioni l’ordre. És per això que necessito posar-me a prova. Aprendre a no ser jo qui m’endreci la vida, que siguin els altres de tant en tant. Que sigui jo la que em dibuixi els pensaments però que sigui l’altre que els encengui. En un lloc llunyà, qualsevol dia de l’any i amb companyia. Coneixent les teves manies des de fa temps. Treure el mateix tema que sempre et fa riure. I escrivint. Escriure al teu costat, no em calen ànims. La teva presència ho fa possible. Vaig passar per una època diagnosticada amb excés de desgavell, trastorn poc comú. Tot era fora de lloc, com si la meva vida hagués estat víctima d’un desastre natural. Ara et tinc al costat, et conec i t’ubico. Et sento a prop i meu. I mentrestant, la meva vida s’enfila sigil·losament. Tu hi ets i jo escric.

Cap comentari:

Publica un comentari