diumenge, 19 de setembre del 2010

Al pou

La cosa té gràcia per què últimament molta de la gent amb qui em relaciono està al pou. Bé… Havent de ser sincera, de gràcia no en té cap ni una. Es tracta d’un indret molt profund i sobretot fosc, molt fosc, que no és gaire acollidor. Un dia algú hi va caure i els demés, poc a poc i sense saber com, li vam anar fent companyia fins al punt que cada dia es fa més abundant pel que al nombre de persones. N’hi ha que s’entrebanquen a la vida i cauen sense volguer-ho, n’hi ha d’altres que són emputjats de manera violenta i despiadada des de la superfície i també n’hi ha que ells mateixos, s’hi tiren de cap. Aquests últims són uns massoques, però molt bones persones per què veuen que l’exterior ja no els aporta res si tots nosaltres som a dins. Sigui com sigui, tots tenim en comú el fet que les premisses que estem seguint en les nostres vides no són les correctes. Hi ha dies que mentre petem la xerrada, mirem cap amunt i ens sembla veure una corda que baixa paulatinament. Ens aixequem d’una revolada, és llavors quan el pànic s’exté entre nosaltres, només se senten crits de desesperació. La cosa és comprensible perquè només una persona podrà aconseguir agafar-se al cordill i sortir al paradís. No sé perquè però aquesta persona mai sóc jo. Estic massa ocupada amb un pic entre les mans cavant més metres, per demostrar-me a mi mateixa que encara em puc emmerdar molt més. Només em queda l’esperança que em creixin unes ales i em pugui enfilar jo sola fins a sortir-ne, ja que mai seré capaç d’agafar una corda d’absolutament ningú.

dijous, 16 de setembre del 2010

Qualsevol pot matar un rossinyol

Observa per la finestra de la seva habitació una nit més, s’hi enfila i seu a la teulada a fumar. Només contempla les llums d’una ciutat llunyana. Es troba al segon pis d’una casa de tons càlids però que desprèn sensacions una mica fredes. No és una casa com les demés i ella ho sap. Els seus ulls humits es meravellen davant d' una petita vall on a l’esquerra hi ha el Mont-Rodón i a la dreta un turonet. Entre aquests dos, només hi ha bosc, arbres d’un to verd fosc que desprenen una energia que li fa mal. Les llàgrimes no paren de caure, una rera l’altra. Hi ha moments que sembla que el seu cos no té res més per oferir, es moca i respira amb totes les seves forces, però de seguida li torna l’ansietat. Ha perdut tot el que estimava, tot el seu amor, simplificat en una cèl·lula. – Per què heu deixat que passi això? - Es pregunta enrabiada mirant al bosc. – Jo sempre us he fet costat, us he parlat, estimat, sentit i somrigut. - Jo no em mereixo això. He donat tot el que tenia al meu abast per complaure-us, per què vosaltres també m’estiméssiu, perquè sentissiu el meu amor.

Cal que passi alguna cosa per fer-te veure que la vida que portaves fins ara i que et pensaves que res la podria superar, no ho era tot. Encara no sé qui vull ser, però tinc molt per aprendre i moltes coses per millorar. Vull estar dedicada completament a la vida, a les coses que t’ofereix i que no els pares atenció. Vull beure directament del què el món m’està oferint i jo no veia. Tinc un gran ventall de petits aspectes de la vida que els haig d’aprofitar. Això és el que realment em farà feliç, jo mateixa vivint juntament amb el món. No vull res que m’encegui aquesta perspectiva. I de moment, d’una cosa en puc estar segura, de l’experiència se’n aprèn. Ara és quan em ve al cap una idea que un dia vaig llegir en algun lloc: Mai posis tots els ous en un mateix cistell, més val repartir-los.

dimecres, 15 de setembre del 2010

A vegades ens ensortim...

Una de les persones més sàvies amb les qui he topat a la meva vida em va dir que tot jove emprenedor s'havia de fer un bloc. I més en la meva professió, la de comunicadora. Vaig pensar que aquestes coses només les feien els freakies, però realment ara me'n he adonat que potser ho sóc jo també. Sóc llicenciada en periodisme, però no m'hi vull dedicar. Al llarg de la carrera he renegat d'aquesta professió i m'he autoconvençut que no era per mi. Tot i així, tinc alguna cosa innata que m'impulsa a explicar coses. Ja des de petita escrivia contes i no parava d' inventar-me històries fictícies i les explicava als meus pares. M'agrada convèncer a la gent amb els meus arguments i disfruto explicant les coses des del meu punt de vista. Crec que el periodisme no és per mi perquè sóc incapaç de parlar de manera imparcial. Sóc molt subjectiva i estic tant segura de les meves creences, que no seria una bona periodista... Sí, sóc molt tossuda i molt difícil de persuadir, sempre dubto de tot i penso que m'enganyen.
Bé, el fet és que em ve molt de gust tenir un bloc, tot i que encara no sé ben bé com funciona tot això, vull que sigui un espai on em pugui expressar, perquè a vegades penso que no ho faig prou...