La cosa té gràcia per què últimament molta de la gent amb qui em relaciono està al pou. Bé… Havent de ser sincera, de gràcia no en té cap ni una. Es tracta d’un indret molt profund i sobretot fosc, molt fosc, que no és gaire acollidor. Un dia algú hi va caure i els demés, poc a poc i sense saber com, li vam anar fent companyia fins al punt que cada dia es fa més abundant pel que al nombre de persones. N’hi ha que s’entrebanquen a la vida i cauen sense volguer-ho, n’hi ha d’altres que són emputjats de manera violenta i despiadada des de la superfície i també n’hi ha que ells mateixos, s’hi tiren de cap. Aquests últims són uns massoques, però molt bones persones per què veuen que l’exterior ja no els aporta res si tots nosaltres som a dins. Sigui com sigui, tots tenim en comú el fet que les premisses que estem seguint en les nostres vides no són les correctes. Hi ha dies que mentre petem la xerrada, mirem cap amunt i ens sembla veure una corda que baixa paulatinament. Ens aixequem d’una revolada, és llavors quan el pànic s’exté entre nosaltres, només se senten crits de desesperació. La cosa és comprensible perquè només una persona podrà aconseguir agafar-se al cordill i sortir al paradís. No sé perquè però aquesta persona mai sóc jo. Estic massa ocupada amb un pic entre les mans cavant més metres, per demostrar-me a mi mateixa que encara em puc emmerdar molt més. Només em queda l’esperança que em creixin unes ales i em pugui enfilar jo sola fins a sortir-ne, ja que mai seré capaç d’agafar una corda d’absolutament ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada