dilluns, 4 d’octubre de 2010

Tinc més coses clares que altres

Mires al teu voltant i aparentment sembles feliç, tens més d’un milió de motius per ser-ho. No et falta de res. Ets on vols estar i amb les persones amb qui vols estar, que en el fons és l’essència de la felicitat. T'intentes autoconvèncer que tot allò de més no és necessari. Però, perquè aquest neguit constant? Aquesta forta dependència a alguna cosa que ja no és perceptible ni racional, que ni tu mateixa pots entendre ni saps què hi fa dins teu encara. A mesura que va passant el temps, es va fent més i més gran, ja no és tan imperceptible, et penses que ho comences a entendre tot, però en només una mil·lèsima de segon, aquesta pseudocomprensió se't esborra del cap.
Neguit, hiperactivitat i per sobre de tot, impotència. Fins quan? Em pregunto si s’aturarà, o si seguiré ignorant-ho de cara a la gal·leria, fent-me així més mal que bé. O no? Potser em faig més bé que mal girant-me d’esquenes a aquest neguit. Por. El que està clar és que tothom és lliure de tenir les seves prioritats. Formular-te preguntes que no tenen resposta... Quina gran pèrdua de temps. Mai havia tingut tan clar que la felicitat és la simplicitat.

Cap comentari:

Publica un comentari