dimecres, 29 de desembre de 2010

Ara fa divuit anys...

Matadepera, 26 de juliol del 1993.

Vivia en una antiga casa de masovers, just davant de Can Torrella, a l'altre banda de la riera de les Arenes. Tot i que antigament, era un magatzem de tractors. Era un complex amb quatre edificis. Tres magatzems (El tren, el "cuartu" de les rates i un traster) i casa nostra, tots quatre units per un pati interior ple de geranis i un pati exterior tancat per un balla de xiprer. De petita sempre li agradava jugar per fora. Era una nena solitària, s'ho passava bé inventant-se històries que ella creia reals. Sempre amunt i aball, parlant amb les seves nines. A falta de cosines de la seva edat, sempre estava acompanyada pel seu germà i els seus cosins, que també eren els seus veïns. La consideraven la nena i a sobre, la petita. No entenia el perquè a vegades, els nens s'escapaven d'ella per anar a jugar a fútbol o per anar amb bici. Però a ella ja li estava bé, es quedava al seu món imaginari jugant amb les seves nines a la gespa del jardí, explicant-lis contes, renyant-les i cuinant amb sorreta i amb els geranis que plantava el seu pare cada any. Quan els nens tornaven suats de jugar a fútbol, ella, contenta, els sortia a rebre al pati exterior, oblidant les nines i el fet que no l'havien deixat anar amb ells.
Els seus pares s'ho miraven mentre s'ocupaven amb les seves activitats. La mare pintava quadres abastractes sobre plàstic amb pintures acríliques. Vestida amb un mono blanc i una cinta al cap, estava completament absorvida pel seu món. De tant en tant, s'acostava a la seva filla i se la mirava com jugava. El seu pare, amb texans i un polo, escoltava a Mozart mentre arreglava una Bultaco Matador del 1970, amb un cigarret a la boca.
Els nens s'ho passaven bé corrent pel pati i anant fins a la riera a tirar petards i espantar els conills. Quan l'àvia o els tiets eren a la piscina, anaven a banyar-s'hi, però ella sempre acabava tornant cap a casa plorant perquè o el seu germà l'havia emputxat des del trampolí o algun cosí l'havia ofegat al tros on no tocava de peus a terra.
Una infància feliç en un paradís on tothom hi tenia el seu espai. Una casa que no oblidaré mai, la casa dels meus somnis. Una anarquia amb les seves pròpies regles.

Cap comentari:

Publica un comentari