divendres, 7 de gener de 2011

D’Abu Grahib a Michoacán

La vida és curiosa. Sempre m’he considerat una persona que té les idees molt clares. O és blanc o és negre i a mi que ningú em toqui els cullons. Però sembla com si el món estigués intentant marejar-me, fer-me baixar del burro i mostrar-me l’escala de grisos. Fins ara he tingut molt clar que no em volia dedicar al Periodisme, però fa uns mesos em van passar un parell de coses que em van trencar els esquemes.

Aquest octubre vaig decidir marxar ben lluny i donar l’esquena a una muntanya de problemes que m’havien tirat al damunt. Vaig arribar al meu destí i em trobava esperant les maletes, exhausta, pàl·lida i amb unes ulleres que encara no les explico. Tot ocasionat per una ressaca d’una borratxera nefasta. Les meves maletes no apareixien i em començava a neguitejar, si hagués estat a Espanya, m’hagués fumat un cigarret però no gosava temptar la llei d’aquell país, ves a saber si acabaria a la cadira elèctrica.
El fet està en que se’m va acostar un noi. No recordo el seu nom, però si que sé que tenia la meva edat i venia d’un casament a Madrid o a Oviedo o a Sevilla. També em va convidar a una aigua. Però això és irrellevant. L'última cosa que em venia de gust en aquell moment era iniciar una conversa amb algú, i a sobre, amb un desconegut, i perquè no dir-ho, el pobre no era gens agraciat. Ell deuria pensar el mateix de mi perquè la meva cara, com ja he constatat, era una puta broma. Em va estar explicant que era ciutadà americà originari de l’Iraq i més coses que no recordo. Volia fer-me la simpàtica però em costava molt, el meu humor me’l havia deixat al Faren la nit anterior. Li vaig dir que era llicenciada en Periodisme i el tio em va interrompre: “Osti, quina casualitat! Últimament tinc molt tracte amb periodistes”. Li vaig preguntar si era publicitari o si tenia algun negoci important o no sé quines tonteries més, tenia ressaca. I el fet és que em va dir que feia poques setmanes que havien alliberat el seu pare de la presó d’Abu Grahib i els mitjans li estaven fent entrevistes i reportatges. En aquell moment, van aparèixer les seves maletes i el seu pare amb un altre home per darrere. Me’l va presentar i jo no sabia ben bé què dir. Les meves maletes no arribaven i ell ja marxava. Em va donar el seu telèfon, convidant-me obertament a trucar-lo. No ho vaig fer mai. I ara me’n arrepenteixo. El contacte amb aquest home m’hagués donat una història fascinant. Tinc molta curiositat de saber per què el van empresonar, si va rebre abusos o què cony hi fotia ara als Estats Units. Encara dec tenir el seu número amagat en alguna cremallera d'una maleta (l’he volgut buscar per escriure l’article però no el trobo), però de totes maneres, ara ja he fet tard. Culpo la meva deixadesa a la ressaca que patia aquell dia i al meu orgull per autoconvèncer-me que el Periodisme no està fet per mi.

La segona cosa que em va fer trontollar les meves conviccions va passar una dia que m'havia quedat tota la nit a Memphis i vaig arribar a casa al matí. No hi havia ningú i van trucar a la porta. Encara anava vestida amb la roba del dia anterior i no havia ni esmorzat. Però vaig obrir i per uns segons em vaig endur un bon ensurt. Era un tio mexicà, vestit amb l'uniforme militar que desprenia un respecte que vaig interioritzar ipso facto. Però el noi reia i de seguida el vaig reconèixer. Era un amic que havia fet a escola ara farà set anys i em venia a veure. Feliç, el vaig fer passar però notava quelcom extrany, tenia uns “remalassus” que no recordava que tingués. Em va dir que era gay i que havia sortit de l’armari i, fent-me la interessant, li vaig dir que jo sempre ho havia sapigut, però realment, ni puta idea. Em va sorprendre molt. Més que res perquè a l’escola m’enviava notetes dient-me que li agradava. Però bé, el fet és que em va treure un pes de sobre. Em va dir que havia estat a l’Afganistan durant dos anys i que havia estat una experiència dura però molt productiva. Li vaig explicar el meu punt de vista i no em va acabar d'entendre, tenim dos visions totalment contràries. Més tard en la conversa, li vaig preguntar pel seu germà, ja que l'última cosa que havia sentit d’ell era que traficava amb drogues. M’hi havia portat molt bé a classe, es diu Pedro i és el típic guaperes, que ho sap i s'ho creu però a la vegada és tímid i això el fa actuar una mica com un home dur. El recordava molt simpàtic i agradable. Em va dir que feia molt poc que havia sortit de la presó i ara havia trobat una feina i que estava molt calmat a casa. De seguida vam sortir de casa meva en direcció a la seva. Al arribar, vaig flipar colors. Era una casa enorme, amb la televisió més gran que he vist mai; uns altaveus, d'aquests de double o triple surround, connectats per tots els racons de la casa; una nevera d’última generació; uns sofàs més grans que tots els de casa meva junts i un llarg etcètera que em va deixar al·lucinada. El Pedro va baixar de la seva habitació molt emocionat i content. Estava igual. Vestia una samarreta imperi blanca i un xandall blau. En la seva línia. El seu germà em va dir que sigués discreta i no li digués res sobre el tema i així ho vaig fer. Vaig actuar amb total normalitat, suposo. Però alguna cosa no em quadrava, era gent molt humil, fa anys vivien en un apartament petit com un pèsol, com podíen tenir aquella casa? Evidentment que no ho vaig preguntar. El germà va haver de marxar a entrenar amb els marines, com els hi deia jo, i això va suposar que em quedés sola amb el Pedro. Hagués volgut anar-me’n amb ell però el Pedro va insistir en que em quedés i ja em portaria ell a casa. Vaig acceptar, no volia ser maleducada, però estava nerviosa i tenia una mica de por. Recordo que vaig pensar: “Aquest tio em pot fer el que vulgui. Estic sola a l’altra punta del món, amb un narco”. Però al mateix temps em sentia segura, ja el coneixia i sempre ens havíem portat molt bé. Em va acabar explicant la seva història i vaig fer com si m'ho expliquessin per primer cop. Ell i la seva família eren originaris de Michoacán (Mèxic) i allà tenen un gran problema, les organitzacions de narcotraficants dominen el país corrompent el govern. Ell hi va col·laborar, en menor o major mesura, des d’aquí i va acabar tres anys engarjolat. Em va cridar molt l’atenció perquè a la Universitat havíem investigat sobre el tema i n’estava més o menys al corrent. Li vaig explicar que coneixia grups com La Familia o Los Zetas i ell es posava les mans al cap. Són temes delicats. Vam estar una bona estona xerrant i em va semblar una història increïble. Algun dia el trucaré per saber com li va tot.

En poques setmanes, la vida m’havia ofert dues històries fascinants que em van fer reflexionar. Eren senyals de que realment m’havia de dedicar al Periodisme? M’havia topat amb dues oportunitats que qualsevol periodista hauria aprofitat. I jo, renegada de la professió, no ho he fet. Espero algun dia escriure el que he fet i no el que podria haver fet.

3 comentaris:

  1. Marina, em sento molt identificada amb el que dius. De fet, crec que constantment estem envoltats d'històries fascinants que acabem ignorant. Hauria d'aprofitar aquest orgull contra el periodisme per fer-ne del de veritat. Jo tampoc ho faig. I no en tinc ni idea de perquè. A veure si un dia parlem.

    ResponSuprimeix
  2. de fet això q has fet ja és una cronica bastant periodistica. si t'ho inventes una mica no passa res, no series la primera periodista en fer-ho xdd realment hauries d'estirar el fil aquest de pq té una casa tan gran si en principi és gent humil. (continua traficant?).
    jo, llegir una crònica d'abu grahib, i més quan ha passat aquell focus mediàtic que en realitat és l'única causa de l'interès que hi puguis tenir, doncs fa bastant pal! misèries i tortures en pots trobar a qualsevol part del món.

    ResponSuprimeix