Berlín, París, Londres, Roma, San Francisco i Nova York

Va descobrir Berlín gràcies a Billy Wilder. Aquella escena grandiloqüent en blanc i negre. Els americans atravessant la porta de Brandenburg. Una imatge aèria al ritme de la Valquíria de Wagner, reveladora i majestuosa. La Guerra Freda. Ara s'ho mira tot caminant per la Unter den Linden. Llums de nadal i obres. Quan arriba a la porta, l'atravessa un parell de vegades, només per burlar la història.

Va conèixer París llegint Émile Zolá. L'obra. Influenciada per les imatges que se li havien representat a la memòria, li va semblar una ciutat al natural, totalment a l'aire lliure. Au plein air. El que havia estat el centre mundial de l'art. Va arribar-hi amb tren, un dia molt plujós. Els Champs Elysées li semblaven lletjos, i ara mateix els identifica més amb la cançó de NOFX que no pas amb l' avinguda considerada la més bonica del món. Va pujar les escales de la Torre Eiffel, va entrar a la cafeteria d'Amelie i del Moulin Rouge, en va fer una instantània. No ha vist res. Fins que no la visqui com ho fan a Midnight in Paris, no haurà vist res.

Va conèixer Londres per Sherlock Holmes. Pluja i foscor. Una ciutat misteriosa. De les que menys li agraden d'Europa. Ha vingut a passar-hi un cap de setmana perquè és un lloc que no recorda gens. Com si algú li hagués esborrat de la memòria. Però no li sap gens de greu. És de les poques ciutats que refusa. Té una percepció d'una societat reprimida amb la necessitat de desinhibir-se massa sovint. Sempre li recordarà a la tràgica mort de Lady Di.

Estudiant llatí, va topar amb Roma. El seu primer viatge amb una finalitat clara. Verificar amb els seus propis ulls si realment la civilització grecoromana era tant intel•ligent com li havien dit. I amb quatre dies ho havia de demostrar. Basíliques, Catacumbes i Amfiteatres. Buscava trobar-hi la proporció, la bellesa, la perfecció.

Va conèixer San Francisco en un àlbum de fotografies dels anys 70 que tenia la seva mare per casa. Sempre l'ha associada al postmodernisme més exagerat que ha acabat donant forma a un liberalisme propi. Una microcultura que ha estat mimetitzada per altres ciutats. Per ella, San Francisco sempre serà un signe de llibertat. El punt i final d'una dura etapa. Una porta de sortida que esdevé una porta d'entrada. Com el recorregut que fa cada dia el tramvia que passa per Market Street, una metàfora dels alts i baixos que t'ofereix la vida.

És difícil definir com i quan va conèixer Nova York. Suposo que va ser per una barreja d'arts, entre cinema, música i literatura. Woody Allen, Leonard Cohen i Philip Roth. Una individualitat que es veu que es vol desprendre d'ella mateixa. Tendra però gens innocent, totalment preconcebuda, però, paradoxalment, una comunitat il•lustre. Pragmàtica en conjunt i intel•lectual en l'intimitat. A cada cantonada l'aroma és diferent. Entén quan Paul Auster defineix al seu personatge, Queen: El món es trobava fora d'ell mateix, al seu voltant, abans que ell. Cada vegada en té més sed.

Annie Hall

FADE IN:

Abrupt medium close-up of Alvy Singer doing a comedy monologue.  He
wearing a crumbled sports jacket and tieless shirt; the background is stark.

ALVY         
  There's an old joke.  Uh, two elderly 
  women are at a Catskills mountain 
  resort, and one of 'em says: "Boy, the 
  food at this place is really terrible." 
  The other one says, "Yeah, I know, and 
  such ... small portions." Well, that's 
  essentially how I feel about life.  Full 
  of loneliness and misery and suffering 
  and unhappiness, and it's all over much 
  too quickly.  The-the other important 
  joke for me is one that's, uh, usually 
  attributed to Groucho Marx, but I think 
  it appears originally in Freud's wit and 
  its relation to the unconscious.  And it 
  goes like this-I'm paraphrasing: Uh ... 
  "I would never wanna belong to any club 
  that would have someone like me for a 
  member." That's the key joke of my adult 
  life in terms of my relationships with 
  women.  Tsch, you know, lately the 
  strangest things have been going 
  through my mind, 'cause I turned forty, 
  tsch, and I guess I'm going through a 
  life crisis or something, I don't know. 
  I, uh ... and I'm not worried about aging.  
  I'm not one o' those characters, you know. 
  Although I'm balding slightly on top, that's 
  about the worst you can say about me.  I, 
  uh, I think I'm gonna get better as I get 
  older, you know?  I think I'm gonna be the-
  the balding virile type, you know, as 
  opposed to say the, uh, distinguished 
  gray, for instance, you know?  'Less I'm 
  neither o' those two. Unless I'm one o' 
  those guys with saliva dribbling out of 
  his mouth who wanders into a cafeteria 
  with a shopping bag screaming about 
  socialism.

208 West 23rd Street

Vam abandonar el Soho pujant per Broadway direcció al Nord. A l’altura del carrer número cinc, vaig anar trampejant la ruta que ens feia tirar cap a dalt i ens trobabem fent ziga zagues fins arribar al West Village. Carrer número 11 amb la setena avinguda. Gairebé érem els únics que caminàvem per les aceres però jo sabia molt bé fins on volia arribar. Realment la setena avinguda no té cap encant, vaig pensar. Ple de parquings i de restaurants completament buits. Accelerem el pas, no vull arribar tard. Vuitena avinguda, fins la novena. Ja érem al carrer número 15. Meatpacking District. Es veu que està de moda. Però bé, no ens entretinguem. Reculem fins la setena avinguda i girem a la dreta pel carrer 23. Ja hi hauríem de ser. Miro cap a dalt i el veig a la terrassa, assegut amb una copa de Bourbon sense gel i amb pijama. Es troba assegut, escrivint una cançó sobre el que sent per Janis Joplin, m’imagino. Canviem d’acera per eixamplar la perspectiva i poder observar-lo descaradament. Si m’hi fixo bé, puc veure el llit sense fer dins d’una habitació luxosa, però a ell sembla no importar-li massa, per no dir gens. Té els ulls brillants i caiguts, un aspecte desgastat i malaltís, absorbit per un foli i un llapis gairebé sense punxa. Estem vivint un moment èpic. Les limusines es troben aparcades davant la porta del hall i està ple de músics desencantats. L’ambient de 1972 és decadent, melancòlic i autodestructiu. Però és un lloc màgic i ningú se’n pot desprendre. Passen els quarts i ell encara escriu. S’encén un cigarret, però el deixa consumint-se al cendrer. No li agrada fumar, però com que té diners, ho fa. No sé si observa unes dones calçades amb uns tacons d’agulla que esperen al costat dels cotxes de luxe que el saluden des del carrer, però ell ni s’immuta, només pensa amb la seva amant. Segueix amb els ulls clavats al carrer sense deixar anar ni una mínima expressió. No és ni feliç ni desgraciat, simplement escriu, que és la raó per la qual segueix en aquest món.

Passen els minuts, o potser les hores i ens n’adonem que estem al segle XXI, asseguts a unes escales d’un gimnàs gay. Se’ns comença a fer tard i ens aixequem per continuar la nostra ruta cap al nord. Abans de girar la cantonada i amb un somriure omnipresent, giro el cap per última vegada. Ja no em cal veure res més de la ciutat.

Qui fabrica les nostres idees?

Retrocedim en el temps. Situem-se als anys 50. Estem a Washington D.C, al Capitoli. A l’interior del Senat s’està debatent sobre els impostos aplicables a la llet, i, a fora, als passadissos, hi ha un grup de persones exercint pressió i influint sobre les decisions que estan prenent els senadors. Doncs bé, aquí és on comença la història dels lobbies. 

Però, amb què penseu quan us ve al cap el concepte de lobby? És un sector molt desconegut per la societat, per tant, se li atribueixen aires sinistres, ja que no se’n coneix la lògica. Tenint en compte que vivim en una democràcia jove, que lobby és un terme anglès i el fet que hem vist moltes pel·lícules de Hollywood, la imatge que ens queda no és massa positiva. De seguida ens ve el cap el lobby jueu, el del sector del tabac, el de la indústria armamentística o els maçons. Però un lobby no és res més que un òrgan, una institució o una empresa que defensa els interessos d’un sector determinat de la societat. Ven un producte legal per influir de manera legítima en les decisions del poder legislatiu i executiu. I tothom té el dret de defensar els seus interessos, des del sector bancari fins al sector mèdic, passant pels ecologistes i el moviment feminista. 

El lobby actual ha evolucionat i ja no funciona com als anys 50. Ara és més sofisticat i s'ha convertit en una professió més. Es tracta de relacions institucionals en tot el seu esplendor. I la comunicació hi juga un paper protagonista. Des de l’enviament d’una simple nota de premsa, passant per les tertúlies d’Els matins del Cuní, fins a la publicació d’articles d’Spin doctors. Tot això per a aconseguir un objectiu: canviar normatives o adoptar polítiques. 

Però anem encara més enllà. En base a què es pressiona per influir en les decisions? Aquí entra el rol dels think tanks, altrament anomenats generadors de pensament o laboratoris d’idees. N’existeixen més de 6.000 arreu del món i 1.500 dels quals són americans. Es tracta de científics, metges, sociòlegs o periodistes que es dediquen a analitzar, crear i difondre corrents de pensament i valors entre la ciutadania per tal de traduir-ho a recomanacions polítiques. És a dir, són els que creen la opinió pública i entreguen al govern les seves investigacions. Són els que generen debat entre la població que llavors, es convertirà en llei. 

Per tant, un dels possibles esquemes que conformen el nostre sistema estaria encapçalat pels think tanks en un nivell primari, els mitjans de comunicació i la conseqüent opinió pública en un segon nivell i la política en posició última executant. Dins d’aquest sistema, els lobbies tenen un paper omnipresent pressionant el seu sector concret. 

El que vull dir amb tot això és que el tema dels think tanks i el lobbisme no està gens arrelat al nostre país. Fins on estic informada, tant a Washington com a Brussel·les hi ha un registre de lobbies. A nivell espanyol, no existeix, fet pel qual Brussel·les va cridar l'atenció, un cop més, al nostre estimat país. Tots els estudis als quals he pogut tenir accés, apunten a la necessitat urgent de potenciar aquests organismes pel bon funcionament polític. Oportunitat professional perfecte. Si li sumem la crisi política que estem vivint, on el poder es concentra en mans d’uns pocs i on es necessita una renovació d’idees urgent, els laboratoris de pensament són la solució.  

I és per aquest motiu que els Estats Units han arribat on són. I és que jo sempre els he criticat, i més després d’haver-hi viscut un any, però set anys més tard, me’n adono que era un crítica encoberta. El que vaig jutjar no era un país, era la meva incapacitat per obrir la ment i adaptar-me. Però bé, ja ho tenim això la gent de poble, molts de nosaltres triguem a veure les coses.

La mort que ha salvat la imatge del president

No els donem més la raó. No siguem estúpids. Ja n'hi ha prou. Vull deixar clar el meu punt de vista, encara que pugui semblar una ezquizofrènica. Potser val més això que el fet de no pensar i anar xuclant tot el que els grups més poderosos del món ens volen emmagatzemar en el nostre subconscient. Però bé, intentaré argumentar la meva ezquizofrènia des del principi.

Situem-se l'any 2001. Bush presideix els Estats Units. Tots coneixem la història: Atac contra les Torres Bessones, bla, bla, bla. Aquí hauriem de seure tots i callar, ja que encara no en sabem el desenllaç. Hi ha qui diu que Bush i els seus titelles Rice, Cheney, Mueller i Rumsfeld van estar-hi implicats. S’han portat a terme diverses investigacions que parlen d’uns documents que incriminen el govern per tal d’aconseguir avantatge política, així com també d’uns testimonis. Però bé, cap de nosaltres no té ni la suficient capacitat, ni el poder, ni els mitjans suficients com per destapar la trama. Per tant, saltem al pròxim escenari.

Post atemptat. Les enquestes assenyalaven que un 80% dels americans donava suport a la decisió de Bush d’atacar Afganistan, Iraq o el que fes falta. El poble americà es va unir, havien de complir amb el seu deure moral: Anar tots contra l’enemic, tothom contra Osama Bin Laden. Simptomàticament, la bona imatge de Bush Junior es va disparar. El president va aconseguir un dels seus objectius, sortir reelegit el 2004 i fer desaparèixer John Kerry del mapa. Li hauríem de preguntar al senyor Michael Moore si realment va ser reescollit per la bona imatge que va adquirir després de l’11-S o si algú es va descomptar gestionant els vots de 122.267.553 americans. Però això ja és un altre tema. Se’m està fent molt difícil condensar les meves idees.

Van passar quatre anys més, i la imatge de Bush, com ens explica la teoria de l’ànec coix, es va acabar deteriorant i va arribar a la presidència un xaval de Harvard super enrotllat, demòcrata, modern i amb Twitter. Els americans van deixar el seu futur a les mans del pseudoafroamericà, van obsequiar-lo amb les seves expectatives, gairebé res. La llei de la gravetat crec que ens diu que quan una cosa puja, baixa. Doncs això és el que exactament va passar. Els americans creien que Martin Luther King II els treuria de la crisi financera, però això, evidentment, no va passar. La seva popularitat va baixar en picat, fins arribar a la xifra més baixa d’acceptació i credibilitat des que va ser elegit, segons apuntaven les enquestes d’aquell moment.

A partir d’aquí, Obama es va dedicar a recuperar-se davant l’opinió pública per reposicionar -se com a president de tots. L’època del Renaixement, com apunta el periodista Pere Franch. Però no acabava d’arribar on es volia. El punt d’inflexió va arribar l’altre dia quan les U.S FORCES van KILL (no assassin, com em penso que seria el més correcte) Osama Bin Laden. Les enquestes del New York Times ja apunten que la popularitat i el valor del president experimenten una puixança. Que extrany. La majoria de diaris nordamericans reforcen la idea que ha estat Estats Units qui ha matat a Bin Laden. “US kills Bin Laden”, “Bin Laden killed by US Forces”, “US Forces kill Osama”, bla, bla, bla. Obama és l'heroi!

Per quin motiu l’han trobat i matat ara? Jo no em crec que les forces d’intel·ligència (o com es digui aquesta gent de l’FBI) no hagin sabut exactament on es trobava en cada moment. Proveu de buscar al Google paraules com terrorisme islàmic, Bin Laden, George Bush o bombes durant un any, tres cops al dia i us vindràn a trucar a la porta i a arrestar-vos. Són més intel·ligents del que poden semblar. Jo arribo a la conclusió que tot és una estratègia de la Casa Blanca, qui esperava aprofitar el moment oportú. Matar-lo ara era el moment que els podia sortir més rendible. Ja estan recollint fruits. Perdoneu, però avui he tingut un dia horrorós i necessitava rajar d’alguna cosa. Malauradament, res del què he escrit, estarà mai fonamentat.

D’Abu Grahib a Michoacán

La vida és curiosa. Sempre m’he considerat una persona que té les idees molt clares. O és blanc o és negre i a mi que ningú em toqui els cullons. Però sembla com si el món estigués intentant marejar-me, fer-me baixar del burro i mostrar-me l’escala de grisos. Fins ara he tingut molt clar que no em volia dedicar al Periodisme, però fa uns mesos em van passar un parell de coses que em van trencar els esquemes.

Aquest octubre vaig decidir marxar ben lluny i donar l’esquena a una muntanya de problemes que m’havien tirat al damunt. Vaig arribar al meu destí i em trobava esperant les maletes, exhausta, pàl·lida i amb unes ulleres que encara no les explico. Tot ocasionat per una ressaca d’una borratxera nefasta. Les meves maletes no apareixien i em començava a neguitejar, si hagués estat a Espanya, m’hagués fumat un cigarret però no gosava temptar la llei d’aquell país, ves a saber si acabaria a la cadira elèctrica.

El fet està en que se’m va acostar un noi. No recordo el seu nom, però si que sé que tenia la meva edat i venia d’un casament a Madrid o a Oviedo o a Sevilla. També em va convidar a una aigua. Però això és irrellevant. L'última cosa que em venia de gust en aquell moment era iniciar una conversa amb algú, i a sobre, amb un desconegut, i perquè no dir-ho, el pobre no era gens agraciat. Ell deuria pensar el mateix de mi perquè la meva cara, com ja he constatat, era una puta broma. Em va estar explicant que era ciutadà americà originari de l’Iraq i més coses que no recordo. Volia fer-me la simpàtica però em costava molt, el meu humor me’l havia deixat al Faren la nit anterior. Li vaig dir que era llicenciada en Periodisme i el tio em va interrompre: “Osti, quina casualitat! Últimament tinc molt tracte amb periodistes”. Li vaig preguntar si era publicitari o si tenia algun negoci important o no sé quines tonteries més, tenia ressaca. I el fet és que em va dir que feia poques setmanes que havien alliberat el seu pare de la presó d’Abu Grahib i els mitjans li estaven fent entrevistes i reportatges. En aquell moment, van aparèixer les seves maletes i el seu pare amb un altre home per darrere. Me’l va presentar i jo no sabia ben bé què dir. Les meves maletes no arribaven i ell ja marxava. Em va donar el seu telèfon, convidant-me obertament a trucar-lo. No ho vaig fer mai. I ara me’n arrepenteixo. El contacte amb aquest home m’hagués donat una història fascinant. Tinc molta curiositat de saber per què el van empresonar, si va rebre abusos o què cony hi fotia ara als Estats Units. Encara dec tenir el seu número amagat en alguna cremallera d'una maleta (l’he volgut buscar per escriure l’article però no el trobo), però de totes maneres, ara ja he fet tard. Culpo la meva deixadesa a la ressaca que patia aquell dia i al meu orgull per autoconvèncer-me que el Periodisme no està fet per mi.

La segona cosa que em va fer trontollar les meves conviccions va passar una dia que m'havia quedat tota la nit a Memphis i vaig arribar a casa al matí. No hi havia ningú i van trucar a la porta. Encara anava vestida amb la roba del dia anterior i no havia ni esmorzat. Però vaig obrir i per uns segons em vaig endur un bon ensurt. Era un tio mexicà, vestit amb l'uniforme militar que desprenia un respecte que vaig interioritzar ipso facto. Però el noi reia i de seguida el vaig reconèixer. Era un amic que havia fet a escola ara farà set anys i em venia a veure. Feliç, el vaig fer passar però notava quelcom extrany, tenia uns “remalassus” que no recordava que tingués. Em va dir que era gay i que havia sortit de l’armari i, fent-me la interessant, li vaig dir que jo sempre ho havia sapigut, però realment, ni puta idea. Em va sorprendre molt. Més que res perquè a l’escola m’enviava notetes dient-me que li agradava. Però bé, el fet és que em va treure un pes de sobre. Em va dir que havia estat a l’Afganistan durant dos anys i que havia estat una experiència dura però molt productiva. Li vaig explicar el meu punt de vista i no em va acabar d'entendre, tenim dos visions totalment contràries. Més tard en la conversa, li vaig preguntar pel seu germà, ja que l'última cosa que havia sentit d’ell era que traficava amb drogues. M’hi havia portat molt bé a classe, es diu Pedro i és el típic guaperes, que ho sap i s'ho creu però a la vegada és tímid i això el fa actuar una mica com un home dur. El recordava molt simpàtic i agradable. Em va dir que feia molt poc que havia sortit de la presó i ara havia trobat una feina i que estava molt calmat a casa. De seguida vam sortir de casa meva en direcció a la seva. Al arribar, vaig flipar colors. Era una casa enorme, amb la televisió més gran que he vist mai; uns altaveus, d'aquests de double o triple surround, connectats per tots els racons de la casa; una nevera d’última generació; uns sofàs més grans que tots els de casa meva junts i un llarg etcètera que em va deixar al·lucinada. El Pedro va baixar de la seva habitació molt emocionat i content. Estava igual. Vestia una samarreta imperi blanca i un xandall blau. En la seva línia. El seu germà em va dir que sigués discreta i no li digués res sobre el tema i així ho vaig fer. Vaig actuar amb total normalitat, suposo. Però alguna cosa no em quadrava, era gent molt humil, fa anys vivien en un apartament petit com un pèsol, com podíen tenir aquella casa? Evidentment que no ho vaig preguntar. El germà va haver de marxar a entrenar amb els marines, com els hi deia jo, i això va suposar que em quedés sola amb el Pedro. Hagués volgut anar-me’n amb ell però el Pedro va insistir en que em quedés i ja em portaria ell a casa. Vaig acceptar, no volia ser maleducada, però estava nerviosa i tenia una mica de por. Recordo que vaig pensar: “Aquest tio em pot fer el que vulgui. Estic sola a l’altra punta del món, amb un narco”. Però al mateix temps em sentia segura, ja el coneixia i sempre ens havíem portat molt bé. Em va acabar explicant la seva història i vaig fer com si m'ho expliquessin per primer cop. Ell i la seva família eren originaris de Michoacán (Mèxic) i allà tenen un gran problema, les organitzacions de narcotraficants dominen el país corrompent el govern. Ell hi va col·laborar, en menor o major mesura, des d’aquí i va acabar tres anys engarjolat. Em va cridar molt l’atenció perquè a la Universitat havíem investigat sobre el tema i n’estava més o menys al corrent. Li vaig explicar que coneixia grups com La Familia o Los Zetas i ell es posava les mans al cap. Són temes delicats. Vam estar una bona estona xerrant i em va semblar una història increïble. Algun dia el trucaré per saber com li va tot.

En poques setmanes, la vida m’havia ofert dues històries fascinants que em van fer reflexionar. Eren senyals de que realment m’havia de dedicar al Periodisme? M’havia topat amb dues oportunitats que qualsevol periodista hauria aprofitat. I jo, renegada de la professió, no ho he fet. Espero algun dia escriure el que he fet i no el que podria haver fet.

El denominador comú de les terres del Sud

En dos dies m’he acabat la primera temporada d’una sèrie nordamericana que m’ha enganxat des del primer moment. Es tracta de Memphis Beat. Un homenatge al blues, al rock&roll i a l’aroma de la ciutat originària de personatges com Elvis Presley, Johnny Cash, Morgan Freeman, B.B. King i Aretha Franklin. El més interessant d’aquesta producció televisiva són els personatges, el seu accent meridional i les expressions que fan servir. Mentre la mirava em semblava estar allà encara, ha estat com tornar a reviure l'ambient i la olor Memphiana. La sèrie ha sapigut prendre l’essència de la ciutat i traduir-la al crim que forma part de la seva vida quotidiana.

Decadent i desèrtica, però amb una personalitat que m'apassiona i al mateix temps em desborda. Els rails del tramvia atravessen l'asfalt descolorit de les carreteres esquerdades, un Lincoln Continental del 65 arrenca per l’ordre d’un semàfor en verd, seguit per un Buick Riviera del 67, tots dos conduits per afroamericans. Gent autèntica, de color, et mira dolçament. Puc notar que saben que sóc estrangera. Homes amb camperes i barrets de cowboy condueixen trucks amb banderes Dixies onejant. Inconfusible, no em puc equivocar, sóc a Memphis. Sembla mentida com una ciutat aparentment tan pobre, amb una taxa cada vegada més alta de crim i amb unes minories ètniques que s’estan convertint en majories, tingui l’aeroport amb més tràfic de càrrega del món gràcies a l’empresa FedEx. Aquest és el pilar econòmic que la suporta. Una zona oblidada, moltes vegades, pel govern de la Casa Blanca. Són la ovella negra del país. En aquest sentit és simptomàtic el fet que els ciutadans del Sud tinguin apreci a l’expresident Bush, ja que ell, havent estat governador de Texas, els va donar veu. Cadascú veu les coses a la seva manera i la majoria dels habitants d’aquesta ciutat agraiexen les inversions que va fer l’expresident a la ciutat. Els va reactivar l'economia, els va donar una oportunitat que potser no han sapigut acabar d'aprofitar. El Sud és i serà sempre una terra molt conservadora i republicana i no els podem culpar. A cada racó del món hi ha una zona similar: El Sud.

Però l’aspecte que més em meravella d’aquesta ciutat i els seus voltants és el seu accent. I Memphis Beat n’és un clar exemple. Al principi no entens res i et preguntes com pot ser possible que havent estudiat anglès gairebé des de tota la vida, no puguis entendre ni un simple com et dius. Però mica en mica, sense adonar-te’n, tu mateixa acabes parlant com ells. És realment molt divertit. Aprendre un idioma és de les coses més boniques d’aquest món. La gent del Mid-South tenen el seu propi vocabulari i una pronunciació molt característica. Només cal recordar a Johnny Cash.

En les terminacions en gerundi (–ing), la g no es pronuncia mai. Com diria Johnny Cash, I'm stuck in Folsom prison, and time keeps draggin' on. Fan servir ain’t en comptes de am not: I ain't seen the sunshine since I don't know when. Per referir-se a la seva mare sempre utilitzen mama: When I was just a baby my mama told me: Son, always be a good boy don't ever play with guns. Per parlar de la gent fan servir una paraula que trobo molt divertida i afectuosa, folks (pronunciant-la sense la l) i també y’all: How y'all doing?, expressió que personalment m’encanta. També es mengen molts verbs com per exemple: You going tomorrow?. Per dir overthere diuen o’yonder: There’s a man o’yonder. La paraula fixing és un comodí, la pots fer servir a tot arreu, així que si et balla una paraula en alguna frase utilitza el to fix perquè segur que quedaràs bé (una mica com la paraula cardar dels de Vic): I’m fixin’ a drink, I’m fixin’ to go, fix your hair. Una de les coses que recordaré tota la meva vida va ser quan la meva família d’allà em va dir: “Aquest cap de setmana anirem a Nawrlings", i jo, feliç com un anís, vaig trucar als meus pares i els hi vaig explicar i em deien “Molt bé Marina, doncs ja faràs fotos d’aquest lloc perquè no ho hem sentit mai” I jo “Si, si… No en tinc ni idea d’on està però tranquils que ja us ho diré, m’han dit que és un lloc molt maco”. Total, sis hores amb cotxe més tard, veig un cartell que posa New Orleans i el pare, que conduïa, salta i diu "Welcome to Nawrlins Marina". És aquí quan em vaig adonar que alguna cosa no pillava del seu accent… Dos mesos més tard, l’huracà Katrina va devastar la ciutat.

Alguns exemples més de pronunciació serien: Ever'where's (everywhere), where y'at? (where are you), carry awn (carry on), eye-talian (italian), member (remember), tater (potato), thang (thing), wadenit (wasn’t it?), twenny (twenty), I cain't (I can’t). Això dels idiomes sempre em tindrà meravellada.

El que ens fa petits és la por a la llibertat de pensar en gran

Com diu Antoni Bassas avui al diari Ara un dels errors de la nostra societat és pensar en que els somnis no són propis pels adults. I és que… què en seria de les nostres vides si no somniéssim? Si no tinguéssim ambicions? Què faríem sense les sensacions que ens transmet una cançó? Sense els somriures que regalem al llarg del dia? I sense el sentit de l’humor? Sense rebre l’ajuda d’algú que no espera res a canvi? O com viuríem sense la inspiració? En definitiva, què faríem sense somniar el que ens agradaria arribar a ser?

El meu somni és obrir una empresa als Estats Units. Això em fa tenir idees, unes més bones que d’altres, em fa mobilitzar-me i porto setmanes documentant-me sobre com començar el projecte... No em rendiré pas al meu somni. El futur no està escrit.

Un dels problemes que més em crida l’atenció després d’haver viscut uns anyets en aquest món, el meu en particular, és l’excés de seny i de continència que tenim. La societat catalana, l'espanyola i fins i tot l’europea en general, s’ha tornat vella. Els joves tenen la mentalitat de persones de la tercera edat. Les paraules estabilitat, comoditat i facilitat semblen ser el seu lema. Un dels moments que recordo més xocants de la universitat va ser quan un professor ens va preguntar a una classe d'unes quinze persones: “Qui d’aquí vol tenir la seva pròpia empresa?” I només una persona va aixecar la mà. Fent una mica de demagògia, això no arriba ni a un 2% de la població. S’han de tenir bones idees i assumir riscos, ja n’hi ha prou de mentalitat de funcionari.

Això no és el que vull pel meu futur. Vull que els meus fills créixin en una societat on els ensenyin a creure amb ells mateixos, on es valori la iniciativa, una societat molt més pragmàtica que la nostra. Que els ensenyin sempre a actuar com a emprenedors, sempre aspirar a més, fins arribar a confiar tant en ells mateixos que els permeti arriscar-se en tots els aspectes de la vida. El seny ja no es porta avui en dia.

Sempre se’m tancaran portes i hauré de començar per coses que no m’agraden, fracassaré… Però res serà en va. Quan se’t tanca una porta se’t en obren deu més. I després de païr aquest tancament cal ser suficientment creatiu com per veure que hi ha moltes oportunitats davant teu que has de saber aprofitar. Sempre s’ha d’estar preparat per caure, però sobretot per alçar-se.

Encara queda molt fer

Tothom haurà sentit a parlar alguna vegada de l’American Way Of Life. És un concepte que sempre m’ha cridat l’atenció, m’ha encuriosit i d’alguna manera m’ha vingut de gust tastar. Ara fa sis anys, vaig tenir la oportunitat de conèixe’l, però em va decepcionar. Em vaig emportar una sensació de decadència, de nostàlgia i de solitud que no era el que m’esperava. Una societat totalment individualista que m’anava gran, jo necessitava afecte, escalfor. La meva ment tampoc estava disposada a obrir-se més enllà de les meves conviccions, m’esperava alguna cosa que no vaig trobar, estava plena de prejudicis.

Sis anys més tard he decidit tornar-hi. Tenia la sensació que encara hi havia alguna cosa pendent, les coses entre el lloc amb el qual sempre he somiat i jo mateixa, no es podien quedar així perquè estava segura que allò que vaig viure només era un preescalfament d’una experiència futura. Amb gairebé 23 anys i disposant de tot el temps lliure del món, era el moment perfecte per enfrentar-me amb el meu somni fracassat. I realment, la sensació que m’emporto aquesta vegada és inexplicable, els meus ulls semblen ser els d’una altra persona. L’imponent riu Mississippi flueix sense pressa per sota el pont de metall que separa l’estat de Tennessee amb Arkansas. Centenars de cotxes el travessen i cada vehicle és un món diferent. Gaudeixo de tot això des de la finestra d’una casa gairebé senyorial situada a la zona de Mudd Island, una petita illa envoltada per l’aigua. Entre les meves mans hi tinc una tassa de sweet tea, que a mesura que vaig fent glopets només m’aporta dosis de felicitat. Em dirigeixo cap a una altra finestra i veig la piràmide dels Memphis Grizzlies, li estic agafant afecte a aquest lloc… Desitjo poder tornar i comprar-me una casa blanca de fusta amb una gran balconada. Vull un cotxe molt gran i vull tenir uns veïns que em donguin la benviguda amb un somriure i un cistell de galetes.

Aquest viatge m’ha fet obrir els ulls, sóc LLIURE. Amb esforç aconseguiré el que més desitjo, tinc ganes d’estar aquí i allà. El que m’ha passat últimament m’ha fet adonar-me’n que una petita part de mi seguia a Memphis i ara que l’he trobat, s’ha fet més gran. Algú va creure que no me’n ensortiria, però en aquests moments de forces no me’n falten.