Es pot pensar una política filosòfica? I una filosofia política?
La política, com a disciplina, té a veure amb l'home i amb la seva racionalitat, amb el seu pensament. Es mou en el terreny del món purament humà. En aquest sentit, la política ens parla d'un món real. Assumptes públics que són de l'interès de tot ciutadà. La filosofia, en canvi, parla d'un món irracional, d'un món de les idees. Unes idees que han de ser el fonament del nostre món racional. Del món dels homes. Hem de tenir un fort coneixement filosòfic per poder arribar a un coneixement polític.
En aquests moments, les nostres idees trontollen. Molta gent creu que té uns ideals clars, perfectes, immutables. Però què passaria si ens trobéssim amb un Sòcrates i ens comencés a fer preguntes. Qüestions lògiques, que de tan simples que són, només li podríem oferir silencis.
Hem oblidat la base per la qual se sostenen les civilitzacions, les societats i els conseqüents valors que les han de regir. Només parlem de coses que ja no tenen sentit perquè no coneixem com hauria de ser una comunitat perfecte. Hem oblidat el classicisme. L'embrió de la nostra història. No hem reflexionat sobre el prinicipi i ja estem parlant sobre el final.
Quan no podem justificar la moralitat en un entorn que ja és immoral per naturalesa, és que tenim un greu problema. Té el mateix sentit el nostre Parlament que l'Àgora grega?
Què votarem el proper 25 de novembre? Uns arguments convincents? Un guanyador d'un debat televisiu? Uns eslògans ingeniosos? O un tuit convincent?
El millor dirigent d'un país hauria de ser aquell que no afirma, sinó que pregunta. Et qüestiona l'existència perquè treballis el pensament. Qui em dóni conclusions pensades per ell mateix, no tindrà el meu vot.
Retrocedim en el temps. Situem-se als anys 50. Estem a Washington D.C, al Capitoli. A l’interior del Senat s’està debatent sobre els impostos aplicables a la llet, i, a fora, als passadissos, hi ha un grup de persones exercint pressió i influint sobre les decisions que estan prenent els senadors. Doncs bé, aquí és on comença la història dels lobbies.
Però, amb què penseu quan us ve al cap el concepte de lobby? És un sector molt desconegut per la societat, per tant, se li atribueixen aires sinistres, ja que no se’n coneix la lògica. Tenint en compte que vivim en una democràcia jove, que lobby és un terme anglès i el fet que hem vist moltes pel·lícules de Hollywood, la imatge que ens queda no és massa positiva. De seguida ens ve el cap el lobby jueu, el del sector del tabac, el de la indústria armamentística o els maçons. Però un lobby no és res més que un òrgan, una institució o una empresa que defensa els interessos d’un sector determinat de la societat. Ven un producte legal per influir de manera legítima en les decisions del poder legislatiu i executiu. I tothom té el dret de defensar els seus interessos, des del sector bancari fins al sector mèdic, passant pels ecologistes i el moviment feminista.
El lobby actual ha evolucionat i ja no funciona com als anys 50. Ara és més sofisticat i s'ha convertit en una professió més. Es tracta de relacions institucionals en tot el seu esplendor. I la comunicació hi juga un paper protagonista. Des de l’enviament d’una simple nota de premsa, passant per les tertúlies d’Els matins del Cuní, fins a la publicació d’articles d’Spin doctors. Tot això per a aconseguir un objectiu: canviar normatives o adoptar polítiques.
Però anem encara més enllà. En base a què es pressiona per influir en les decisions? Aquí entra el rol dels think tanks, altrament anomenats generadors de pensament o laboratoris d’idees. N’existeixen més de 6.000 arreu del món i 1.500 dels quals són americans. Es tracta de científics, metges, sociòlegs o periodistes que es dediquen a analitzar, crear i difondre corrents de pensament i valors entre la ciutadania per tal de traduir-ho a recomanacions polítiques. És a dir, són els que creen la opinió pública i entreguen al govern les seves investigacions. Són els que generen debat entre la població que llavors, es convertirà en llei.
Per tant, un dels possibles esquemes que conformen el nostre sistema estaria encapçalat pels think tanks en un nivell primari, els mitjans de comunicació i la conseqüent opinió pública en un segon nivell i la política en posició última executant. Dins d’aquest sistema, els lobbies tenen un paper omnipresent pressionant el seu sector concret.
El que vull dir amb tot això és que el tema dels think tanks i el lobbisme no està gens arrelat al nostre país. Fins on estic informada, tant a Washington com a Brussel·les hi ha un registre de lobbies. A nivell espanyol, no existeix, fet pel qual Brussel·les va cridar l'atenció, un cop més, al nostre estimat país. Tots els estudis als quals he pogut tenir accés, apunten a la necessitat urgent de potenciar aquests organismes pel bon funcionament polític. Oportunitat professional perfecte. Si li sumem la crisi política que estem vivint, on el poder es concentra en mans d’uns pocs i on es necessita una renovació d’idees urgent, els laboratoris de pensament són la solució.
I és per aquest motiu que els Estats Units han arribat on són. I és que jo sempre els he criticat, i més després d’haver-hi viscut un any, però set anys més tard, me’n adono que era un crítica encoberta. El que vaig jutjar no era un país, era la meva incapacitat per obrir la ment i adaptar-me. Però bé, ja ho tenim això la gent de poble, molts de nosaltres triguem a veure les coses.
Sempre he tingut clar que només es pot escriure d’allò del que saps, de temes que domines. Però avui faré una excepció. Parlaré de política, i no en tinc ni idea. Però jo també estic indignada. Catalunya ha tocat fons. Un país espatllat i el pitjor de tot, perdut.
Estic emprenyada, de mala llet i amb un sentiment d’impotència molt alt. La gent que contribueix al manteniment de l’statu quo em treu de les meves caselles. Sí, aquells que no aixequen el cul del sofà, però es veuen amb el dret de queixar-se del sistema. Aquells que canviarien moltes coses però que diuen que no ve d’un vot. Aquells que es queden a l’atur i només saben culpar a les empreses. Aquells que deixen anar una frase enginyosa com si fos una veritat com un temple. Aquells que no paguen impostos i es queixen de la corrupció. Aquells que neguen la política fent política. O, per exemple, aquells qui es pensen que poden substituir un partit polític formant una assamblea comunitària. Què passa llavors amb els militants, els sindicats, les organitzacions empresarials o les entitats municipals? No es pot caure amb l’error de demonitzar la classe política d’aquesta manera. Cal una regeneració, sí, però qui la farà? Hem de ser nosaltres qui tiri del carro. Ens hem de fer sentir i organitzar-nos per tal d’aconseguir-ho. Poca cosa es farà si anem en contra del sistema. Com volem tirar endavant un país amb gent que pensa que la democràcia parlamentària és el problema?
Estem caient en picat en un error fatal, en un espiral de queixes constant procedit per un no res. Potser que comencem a utilitzar les nostres pròpies mans i els nostres recursos per trobar alternatives a una situació que s’està convertint vergonyosa pel nostre país. Si no canviem com a ciutadans, tot està perdut. En aquests moments ni el Polònia em fa gràcia. Em fot llàstima i vergonya. Ens esperen uns anys molt durs, on la lluita ha d’anar dirigida en dues direccions: Regenerar la classe política i regenerar la mentalitat ciutadana d’una vegada per totes. Tot un repte per a cada un de nosaltres. Però jo encara crec amb el meu país, més que mai.
No els donem més la raó. No siguem estúpids. Ja n'hi ha prou. Vull deixar clar el meu punt de vista, encara que pugui semblar una ezquizofrènica. Potser val més això que el fet de no pensar i anar xuclant tot el que els grups més poderosos del món ens volen emmagatzemar en el nostre subconscient. Però bé, intentaré argumentar la meva ezquizofrènia des del principi.
Situem-se l'any 2001. Bush presideix els Estats Units. Tots coneixem la història: Atac contra les Torres Bessones, bla, bla, bla. Aquí hauriem de seure tots i callar, ja que encara no en sabem el desenllaç. Hi ha qui diu que Bush i els seus titelles Rice, Cheney, Mueller i Rumsfeld van estar-hi implicats. S’han portat a terme diverses investigacions que parlen d’uns documents que incriminen el govern per tal d’aconseguir avantatge política, així com també d’uns testimonis. Però bé, cap de nosaltres no té ni la suficient capacitat, ni el poder, ni els mitjans suficients com per destapar la trama. Per tant, saltem al pròxim escenari.
Post atemptat. Les enquestes assenyalaven que un 80% dels americans donava suport a la decisió de Bush d’atacar Afganistan, Iraq o el que fes falta. El poble americà es va unir, havien de complir amb el seu deure moral: Anar tots contra l’enemic, tothom contra Osama Bin Laden. Simptomàticament, la bona imatge de Bush Junior es va disparar. El president va aconseguir un dels seus objectius, sortir reelegit el 2004 i fer desaparèixer John Kerry del mapa. Li hauríem de preguntar al senyor Michael Moore si realment va ser reescollit per la bona imatge que va adquirir després de l’11-S o si algú es va descomptar gestionant els vots de 122.267.553 americans. Però això ja és un altre tema. Se’m està fent molt difícil condensar les meves idees.
Van passar quatre anys més, i la imatge de Bush, com ens explica la teoria de l’ànec coix, es va acabar deteriorant i va arribar a la presidència un xaval de Harvard super enrotllat, demòcrata, modern i amb Twitter. Els americans van deixar el seu futur a les mans del pseudoafroamericà, van obsequiar-lo amb les seves expectatives, gairebé res. La llei de la gravetat crec que ens diu que quan una cosa puja, baixa. Doncs això és el que exactament va passar. Els americans creien que Martin Luther King II els treuria de la crisi financera, però això, evidentment, no va passar. La seva popularitat va baixar en picat, fins arribar a la xifra més baixa d’acceptació i credibilitat des que va ser elegit, segons apuntaven les enquestes d’aquell moment.
A partir d’aquí, Obama es va dedicar a recuperar-se davant l’opinió pública per reposicionar -se com a president de tots. L’època del Renaixement, com apunta el periodista Pere Franch. Però no acabava d’arribar on es volia. El punt d’inflexió va arribar l’altre dia quan les U.S FORCES van KILL (no assassin, com em penso que seria el més correcte) Osama Bin Laden. Les enquestes del New York Times ja apunten que la popularitat i el valor del president experimenten una puixança. Que extrany. La majoria de diaris nordamericans reforcen la idea que ha estat Estats Units qui ha matat a Bin Laden. “US kills Bin Laden”, “Bin Laden killed by US Forces”, “US Forces kill Osama”, bla, bla, bla. Obama és l'heroi!
Per quin motiu l’han trobat i matat ara? Jo no em crec que les forces d’intel·ligència (o com es digui aquesta gent de l’FBI) no hagin sabut exactament on es trobava en cada moment. Proveu de buscar al Google paraules com terrorisme islàmic, Bin Laden, George Bush o bombes durant un any, tres cops al dia i us vindràn a trucar a la porta i a arrestar-vos. Són més intel·ligents del que poden semblar. Jo arribo a la conclusió que tot és una estratègia de la Casa Blanca, qui esperava aprofitar el moment oportú. Matar-lo ara era el moment que els podia sortir més rendible. Ja estan recollint fruits. Perdoneu, però avui he tingut un dia horrorós i necessitava rajar d’alguna cosa. Malauradament, res del què he escrit, estarà mai fonamentat.
