dimecres, 4 de maig de 2011

La mort que ha salvat la imatge del president

No els donem més la raó. No siguem estúpids. Ja n'hi ha prou. Vull deixar clar el meu punt de vista, encara que pugui semblar una ezquizofrènica. Potser val més això que el fet de no pensar i anar xuclant tot el que els grups més poderosos del món ens volen emmagatzemar en el nostre subconscient. Però bé, intentaré argumentar la meva ezquizofrènia des del principi.

Situem-se l'any 2001. Bush presideix els Estats Units. Tots coneixem la història: Atac contra les Torres Bessones, bla, bla, bla. Aquí hauriem de seure tots i callar, ja que encara no en sabem el desenllaç. Hi ha qui diu que Bush i els seus titelles Rice, Cheney, Mueller i Rumsfeld van estar-hi implicats. S’han portat a terme diverses investigacions que parlen d’uns documents que incriminen el govern per tal d’aconseguir avantatge política, així com també d’uns testimonis. Però bé, cap de nosaltres no té ni la suficient capacitat, ni el poder, ni els mitjans suficients com per destapar la trama. Per tant, saltem al pròxim escenari.

Post atemptat. Les enquestes assenyalaven que un 80% dels americans donava suport a la decisió de Bush d’atacar Afganistan, Iraq o el que fes falta. El poble americà es va unir, havien de complir amb el seu deure moral: Anar tots contra l’enemic, tothom contra Osama Bin Laden. Simptomàticament, la bona imatge de Bush Junior es va disparar. El president va aconseguir un dels seus objectius, sortir reelegit el 2004 i fer desaparèixer John Kerry del mapa. Li hauríem de preguntar al senyor Michael Moore si realment va ser reescollit per la bona imatge que va adquirir després de l’11-S o si algú es va descomptar gestionant els vots de 122.267.553 americans. Però això ja és un altre tema. Se’m està fent molt difícil condensar les meves idees.

Van passar quatre anys més, i la imatge de Bush, com ens explica la teoria de l’ànec coix, es va acabar deteriorant i va arribar a la presidència un xaval de Harvard super enrotllat, demòcrata, modern i amb Twitter. Els americans van deixar el seu futur a les mans del pseudoafroamericà, van obsequiar-lo amb les seves expectatives, gairebé res. La llei de la gravetat crec que ens diu que quan una cosa puja, baixa. Doncs això és el que exactament va passar. Els americans creien que Martin Luther King II els treuria de la crisi financera, però això, evidentment, no va passar. La seva popularitat va baixar en picat, fins arribar a la xifra més baixa d’acceptació i credibilitat des que va ser elegit, segons apuntaven les enquestes d’aquell moment.

A partir d’aquí, Obama es va dedicar a recuperar-se davant l’opinió pública per reposicionar -se com a president de tots. L’època del Renaixement, com apunta el periodista Pere Franch. Però no acabava d’arribar on es volia. El punt d’inflexió va arribar l’altre dia quan les U.S FORCES van KILL (no assassin, com em penso que seria el més correcte) Osama Bin Laden. Les enquestes del New York Times ja apunten que la popularitat i el valor del president experimenten una puixança. Que extrany. La majoria de diaris nordamericans reforcen la idea que ha estat Estats Units qui ha matat a Bin Laden. “US kills Bin Laden”, “Bin Laden killed by US Forces”, “US Forces kill Osama”, bla, bla, bla. Obama és l'heroi!

Per quin motiu l’han trobat i matat ara? Jo no em crec que les forces d’intel·ligència (o com es digui aquesta gent de l’FBI) no hagin sabut exactament on es trobava en cada moment. Proveu de buscar al Google paraules com terrorisme islàmic, Bin Laden, George Bush o bombes durant un any, tres cops al dia i us vindràn a trucar a la porta i a arrestar-vos. Són més intel·ligents del que poden semblar. Jo arribo a la conclusió que tot és una estratègia de la Casa Blanca, qui esperava aprofitar el moment oportú. Matar-lo ara era el moment que els podia sortir més rendible. Ja estan recollint fruits. Perdoneu, però avui he tingut un dia horrorós i necessitava rajar d’alguna cosa. Malauradament, res del què he escrit, estarà mai fonamentat.

Cap comentari:

Publica un comentari