Equivocar-se? Només una vegada

Ella em va dir que potser va ser un dia en concret quan hi va pensar. Però jo penso que potser ja feia dies que hi donava voltes. El fet és que tenia uns pensaments, que des de feia un temps, li eren recorrents. La joventut. Aquella etapa on equivocar-se està permès. Em va dir que anava vivint la vida, i en conseqüència, s'anava topant amb experiències noves, mai s'havia trobat amb una situació igual. Es trobava davant d'un full en blanc esperant ser escrit, tant si com no. I només ho podia fer ella, tota sola. Ningú li faria el favor d'escriure'l per ella, i deixant de banda metàfores supèrflues, ningú li viuria la vida per ella. Cansada de rebre consells de gent que estava al mateix nivell que ella, sense experiència a la vida, i que amb el temps havia vist que eren inútils, ja que cada persona escriu en fulls diferents, no tenia més remei que trobar les solucions seguint el seu cap, el seu cor i cada impuls elèctric que li remetien les seves neurones. Acostumava a tancar els ulls per un moment i triar allò que la seva impulsivitat li semblava correcte en aquell moment i... normalment la cagava. I és la millor cosa que li podia haver passat. Equivocar-se. Bé, anant més enllà, el millor que li podia haver passat era adonar-se que s'havia equivocat. Si no ho hagués vist, no n'hagués après i ho seguiria fent. I quan davant de situacions que li eren completament noves, no s’equivocava, només podia voler dir que la sort hi havia intervingut, i llavors no podia argumentar les seves accions, per tant, el valor d’aquell encert era totalment nul.

La gràcia de tot això està en només equivocar-se un cop per cada experiència nova. Quan t’equivoques dos cops en una mateixa situació, només pot voler dir que alguna cosa no has fet bé. Hem de buscar l’esquema mental que un dia vam elaborar. Només ens hauríem de permetre equivocar-nos una sola vegada i remetre'ns a experiències prèvies, més o menys com la teoria de la reminiscència de Plató, tot i que no crec que sigui una cosa innata i que en tots els casos conèixer sigui recordar, per tant, en aquest sentit, l’aprenentatge sí que existeix. Penso que això només és així quan has viscut allò prèviament. És llavors, a partir de la segona vegada, que t’hauries d’autoexigir recordar-ho. Ser extremadament concís i perfeccionista. Sense aquests dos atributs, el món no pot anar bé de cap de les maneres. Denominar les coses per allò que són, no per allò que ens semblen que són. Buscar, indagar, investigar, comparar. Treballar per dibuixar l’itinerari correcte i no equivocar-se de direcció. Un cop fet això, i quan et demanin explicacions, podràs explicar pas a pas el perquè de les teves accions i argumentar-ne cada pas. Llavors, equivocar-te t’estarà completament prohibit, estaràs treballant sota la teva pròpia pressió, i si falles, serà el teu propi fracàs per no haver trobat la solució que de ben segur que podies haver donat. 

Si creus que pots, ho aconseguiràs, només és qüestió de temps. No es pot deixar res en mans de la sort, és desvaloritzar-se. Si tenim un cervell és per aprofitar-lo. A més, les queixes només consumeixen energia, no produeixen resultats.