dilluns, 17 de setembre de 2012

208 West 23rd Street

Vam abandonar el Soho pujant per Broadway direcció al Nord. A l’altura del carrer número cinc, vaig anar trampejant la ruta que ens feia tirar cap a dalt i ens trobabem fent ziga zagues fins arribar al West Village. Carrer número 11 amb la setena avinguda. Gairebé érem els únics que caminàvem per les aceres però jo sabia molt bé fins on volia arribar. Realment la setena avinguda no té cap encant, vaig pensar. Ple de parquings i de restaurants completament buits. Accelerem el pas, no vull arribar tard. Vuitena avinguda, fins la novena. Ja érem al carrer número 15. Meatpacking District. Es veu que està de moda. Però bé, no ens entretinguem. Reculem fins la setena avinguda i girem a la dreta pel carrer 23. Ja hi hauríem de ser. Miro cap a dalt i el veig a la terrassa, assegut amb una copa de Bourbon sense gel i amb pijama. Es troba assegut, escrivint una cançó sobre el que sent per Janis Joplin, m’imagino. Canviem d’acera per eixamplar la perspectiva i poder observar-lo descaradament. Si m’hi fixo bé, puc veure el llit sense fer dins d’una habitació luxosa, però a ell sembla no importar-li massa, per no dir gens. Té els ulls brillants i caiguts, un aspecte desgastat i malaltís, absorbit per un foli i un llapis gairebé sense punxa. Estem vivint un moment èpic. Les limusines es troben aparcades davant la porta del hall i està ple de músics desencantats. L’ambient de 1972 és decadent, melancòlic i autodestructiu. Però és un lloc màgic i ningú se’n pot desprendre. Passen els quarts i ell encara escriu. S’encén un cigarret, però el deixa consumint-se al cendrer. No li agrada fumar, però com que té diners, ho fa. No sé si observa unes dones calçades amb uns tacons d’agulla que esperen al costat dels cotxes de luxe que el saluden des del carrer, però ell ni s’immuta, només pensa amb la seva amant. Segueix amb els ulls clavats al carrer sense deixar anar ni una mínima expressió. No és ni feliç ni desgraciat, simplement escriu, que és la raó per la qual segueix en aquest món.

Passen els minuts, o potser les hores i ens n’adonem que estem al segle XXI, asseguts a unes escales d’un gimnàs gay. Se’ns comença a fer tard i ens aixequem per continuar la nostra ruta cap al nord. Abans de girar la cantonada i amb un somriure omnipresent, giro el cap per última vegada. Ja no em cal veure res més de la ciutat.

Cap comentari:

Publica un comentari