dilluns, 15 d’octubre de 2012

El deute d'un somriure feliç

Somriures cars i gent de poques paraules. Una comunitat falsa disfressada d'una individualitat basada en un concepte inexacte. Ets la única persona que està amb els ulls oberts. Observes i reflexiones. Et preguntes per què ningú més n'és conscient ni per què poden viure sense fer-se preguntes. Mantinguts en una superfície sense importar-lis massa res. Tot és genial, tot és ideal i tothom és feliç. No me'n puc estar de girar el cap i de riure, de començar a caminar cap a una altra direcció.  

Es va encendre un cigarret amb la sensació d'estar cremant una part més de la vida. El seu lloc al món se li feia estrany, d'alguna manera indefinible. Col•locada en un context indefinit, somiava amb altres situacions. Sabia que havia de fer quelcom que encara no existia. Tenia clar que els elements que formaven part de la seva vida no eren els definitius i una mena de por angoixant la seguia com si fos la mateixa ombra amb la que havia nascut. Anhelava un fet desconegut, però que no trigaria en descobrir. Asseguda amb les cames creuades, sobre un dèbil sediment contemplava la grandesa d'un oceà prepotent. Se sentia tan desprotegida que el desig de nedar entre les corrents atlàntiques no la deixava meditar. Avui les neurones es mouen perillosament. Li criden, i li fan veure que no pot malgastar ni un minut més pensant-ho tot i, a la vegada, parlant de res. 

Al final de l'estiu va trencar amb tot allò que l'angoixava. Ja no et culpes de tot. Ja no entens la vida com un fet que només depèn de les coses que fas tu sola. T'obriràs una mica més al món que et rodeja, a les persones que tens al costat, aprendràs a ser jutjada i a acceptar les crítiques. No pots fer-ho tot bé. I quan alguna cosa et surti malament, no te’n amagaràs i ho comunicaràs. Ja n’hi ha prou d’analitzar les coses tu sola. Sempre has estat dura amb la gent que més t’estima.

Cap comentari:

Publica un comentari