Als vint-i-tres anys he après a esperar menys de les persones. Em rendeixo a la ingenuïtat, a la bondat i a la compassió. Ja no crec en l’amor etern, ja no crec en la veritat i ja no crec en les persones. Tot reposa sobre una base massa inestable com per seguir creient-hi. El món no em dominarà. Sóc jo la que domino la meva pròpia vida. Seré jo qui decideixi com viure, no els demés. Ningú m’ha de dir com m’he de sentir ni què he de fer.
Intento tenir els meus propis somnis i la meva vitalitat i joventut. Em sento com que estic al llindar. És o ara o mai. D’aquí uns anys ja no ho faré, perquè probablement pensi diferent. Ara vull deixar de seguir el curs del riu. Tinc la necessitat de fer les coses d’una manera diferent. Voler és poder i ho he vist clar. Enfront de tot el que aprenc cada dia, em sento com que encara no sé res, però els adults ja consideren la possibilitat que els meus raonaments són vàlids.
Ara és el moment de començar a independitzar-me econòmicament per fer tot allò que la meva ment em demana. Anar a conèixer altres indrets i cultures diferents. Submergir-me en algun lloc desconegut. Començar una vida de nou, per després iniciar-ne una altra de nova. On em portarà la vida?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada