dimarts, 21 d’octubre de 2014

Una petita història trista


Després de passar un cap de setmana més a prop de la felicitat que de la tristesa, dilluns va marxar a Galícia per temes de feina. A la tarda, esperant l’avió a Santiago de Compostela, li va agafar la plorera. Ansietat, una angoixa que s’havia instal·lat de forma permanent al seu cap.

Havia arribat un punt però, que li era realment indiferent qui la veia plorar. Va seure a terra i les llàgrimes li queien com si fos una nena petita. Eren compactes, grosses i d’una forma perfecte i inalterable. Els ulls se li havien tornat vermells, fet que feia cada vegada més complicat dissimular el seu estat. Va agafar el telèfon i va trucar a una persona llunyana, però sabia que la seva veu la tranquil·litzaria. Va fer com si res, si, si, tot molt bé, tornant de A Coruña, fardant d’un fals glamour totalment inexistent.
Va penjar i va sentir un dels buits més grans que havia sentit mai. Tenia un forat al cor, ben a l’interior, que la consumia i l’asfixiava. Se’n va anar al lavabo i es va deixar caure al terra, amargada i totalment infeliç. Es repugnava a ella mateixa, volia trencar el mirall que la reflectava, volia trencar amb el seu present, el seu passat i el seu futur. Volia donar-li una bufetada a la seva vida.

Desesperada, ja no sabia ni amb qui parlar ni de què parlar. Només tenia ganes d’estirar-se al seu llit, al de tota la vida, tancar els ulls i… No obrir-los més.

A dalt a l’avió, desitjava el pitjor. Tancava els ulls, volia sentir aquella pressió d’una caiguda lliure. Això esperava. Caure als camps de Castella. Estavellar-se contra un prat ben dur.

2 comentaris:

  1. En el proper capítol sabrem per què es sentia així?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El proper capítol és possible que sigui totalment diferent. Moltes de les entrades no tenen relació entre elles.

      Suprimeix