El que ens fa petits és la por a la llibertat de pensar en gran

Com diu Antoni Bassas avui al diari Ara un dels errors de la nostra societat és pensar en que els somnis no són propis pels adults. I és que… què en seria de les nostres vides si no somniéssim? Si no tinguéssim ambicions? Què faríem sense les sensacions que ens transmet una cançó? Sense els somriures que regalem al llarg del dia? I sense el sentit de l’humor? Sense rebre l’ajuda d’algú que no espera res a canvi? O com viuríem sense la inspiració? En definitiva, què faríem sense somniar el que ens agradaria arribar a ser?

El meu somni és obrir una empresa als Estats Units. Això em fa tenir idees, unes més bones que d’altres, em fa mobilitzar-me i porto setmanes documentant-me sobre com començar el projecte... No em rendiré pas al meu somni. El futur no està escrit.

Un dels problemes que més em crida l’atenció després d’haver viscut uns anyets en aquest món, el meu en particular, és l’excés de seny i de continència que tenim. La societat catalana, l'espanyola i fins i tot l’europea en general, s’ha tornat vella. Els joves tenen la mentalitat de persones de la tercera edat. Les paraules estabilitat, comoditat i facilitat semblen ser el seu lema. Un dels moments que recordo més xocants de la universitat va ser quan un professor ens va preguntar a una classe d'unes quinze persones: “Qui d’aquí vol tenir la seva pròpia empresa?” I només una persona va aixecar la mà. Fent una mica de demagògia, això no arriba ni a un 2% de la població. S’han de tenir bones idees i assumir riscos, ja n’hi ha prou de mentalitat de funcionari.

Això no és el que vull pel meu futur. Vull que els meus fills créixin en una societat on els ensenyin a creure amb ells mateixos, on es valori la iniciativa, una societat molt més pragmàtica que la nostra. Que els ensenyin sempre a actuar com a emprenedors, sempre aspirar a més, fins arribar a confiar tant en ells mateixos que els permeti arriscar-se en tots els aspectes de la vida. El seny ja no es porta avui en dia.

Sempre se’m tancaran portes i hauré de començar per coses que no m’agraden, fracassaré… Però res serà en va. Quan se’t tanca una porta se’t en obren deu més. I després de païr aquest tancament cal ser suficientment creatiu com per veure que hi ha moltes oportunitats davant teu que has de saber aprofitar. Sempre s’ha d’estar preparat per caure, però sobretot per alçar-se.

I ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí...

Estic molt contenta amb la meva vida. Per fí m’he tret de sobre un pes que portava carregant durant molt de temps i no marxava mai. Una càrrega que m’ha robat molts dies i moltes hores i a vegades m’ha fet actuar com si no tingués seny. Una cosa súbtil i molt intel·ligent, sense arribar a ser mal intencionada, que m’anava consumint lentament i encongint el que jo era. No me’n adonava perquè en el seu moment vaig triar ser feliç, però vaig oblidar qui era per por a perdre. Em vaig deixar encegar per una idealització. Totalment culpa meva. Però ara ja s’ha acabat, s’ha acabat fer de tonta de la pel·lícula. Simplement estic orgullosa d’haver-ho donat tot, perquè sé que sempre seré capaç de fer-ho. Però mai més ho mostraré a persones cobardes, mentideres i que no s’atreveixen a donar la cara, les quals presumeixen de ser simples però que ho acaben retorçant tot. Almenys n’he après. I és “lo que hi ha”.

Ara torno a tenir les mateixes ambicions que acostumava a tenir anys enrere. Vull ser algú en aquesta vida, vull deixar petjada i això no ha fet més que començar. Jo si que sóc jove i amb mil ganes de seguir endavant amb les persones que realment m’estimen, em respecten i no m’han fallat mai. He tornat a trobar l’estabilitat que tan trobava a faltar. I serà un gran plaer, avui fer-te saber que no t´enyoro.

Encara queda molt fer

Tothom haurà sentit a parlar alguna vegada de l’American Way Of Life. És un concepte que sempre m’ha cridat l’atenció, m’ha encuriosit i d’alguna manera m’ha vingut de gust tastar. Ara fa sis anys, vaig tenir la oportunitat de conèixe’l, però em va decepcionar. Em vaig emportar una sensació de decadència, de nostàlgia i de solitud que no era el que m’esperava. Una societat totalment individualista que m’anava gran, jo necessitava afecte, escalfor. La meva ment tampoc estava disposada a obrir-se més enllà de les meves conviccions, m’esperava alguna cosa que no vaig trobar, estava plena de prejudicis.

Sis anys més tard he decidit tornar-hi. Tenia la sensació que encara hi havia alguna cosa pendent, les coses entre el lloc amb el qual sempre he somiat i jo mateixa, no es podien quedar així perquè estava segura que allò que vaig viure només era un preescalfament d’una experiència futura. Amb gairebé 23 anys i disposant de tot el temps lliure del món, era el moment perfecte per enfrentar-me amb el meu somni fracassat. I realment, la sensació que m’emporto aquesta vegada és inexplicable, els meus ulls semblen ser els d’una altra persona. L’imponent riu Mississippi flueix sense pressa per sota el pont de metall que separa l’estat de Tennessee amb Arkansas. Centenars de cotxes el travessen i cada vehicle és un món diferent. Gaudeixo de tot això des de la finestra d’una casa gairebé senyorial situada a la zona de Mudd Island, una petita illa envoltada per l’aigua. Entre les meves mans hi tinc una tassa de sweet tea, que a mesura que vaig fent glopets només m’aporta dosis de felicitat. Em dirigeixo cap a una altra finestra i veig la piràmide dels Memphis Grizzlies, li estic agafant afecte a aquest lloc… Desitjo poder tornar i comprar-me una casa blanca de fusta amb una gran balconada. Vull un cotxe molt gran i vull tenir uns veïns que em donguin la benviguda amb un somriure i un cistell de galetes.

Aquest viatge m’ha fet obrir els ulls, sóc LLIURE. Amb esforç aconseguiré el que més desitjo, tinc ganes d’estar aquí i allà. El que m’ha passat últimament m’ha fet adonar-me’n que una petita part de mi seguia a Memphis i ara que l’he trobat, s’ha fet més gran. Algú va creure que no me’n ensortiria, però en aquests moments de forces no me’n falten.

Tinc més coses clares que altres

Mires al teu voltant i aparentment sembles feliç, tens més d’un milió de motius per ser-ho. No et falta de res. Ets on vols estar i amb les persones amb qui vols estar, que en el fons és l’essència de la felicitat. T'intentes autoconvèncer que tot allò de més no és necessari. Però, perquè aquest neguit constant? Aquesta forta dependència a alguna cosa que ja no és perceptible ni racional, que ni tu mateixa pots entendre ni saps què hi fa dins teu encara. A mesura que va passant el temps, es va fent més i més gran, ja no és tan imperceptible, et penses que ho comences a entendre tot, però en només una mil·lèsima de segon, aquesta pseudocomprensió se't esborra del cap.

Neguit, hiperactivitat i per sobre de tot, impotència. Fins quan? Em pregunto si s’aturarà, o si seguiré ignorant-ho de cara a la gal·leria, fent-me així més mal que bé. O no? Potser em faig més bé que mal girant-me d’esquenes a aquest neguit. Por. El que està clar és que tothom és lliure de tenir les seves prioritats. Formular-te preguntes que no tenen resposta... Quina gran pèrdua de temps. Mai havia tingut tan clar que la felicitat és la simplicitat.

Al pou

La cosa té gràcia per què últimament molta de la gent amb qui em relaciono està al pou. Bé… Havent de ser sincera, de gràcia no en té cap ni una. Es tracta d’un indret molt profund i sobretot fosc, molt fosc, que no és gaire acollidor. Un dia algú hi va caure i els demés, poc a poc i sense saber com, li vam anar fent companyia fins al punt que cada dia es fa més abundant pel que al nombre de persones. N’hi ha que s’entrebanquen a la vida i cauen sense volguer-ho, n’hi ha d’altres que són emputjats de manera violenta i despiadada des de la superfície i també n’hi ha que ells mateixos, s’hi tiren de cap. Aquests últims són uns massoques, però molt bones persones per què veuen que l’exterior ja no els aporta res si tots nosaltres som a dins. Sigui com sigui, tots tenim en comú el fet que les premisses que estem seguint en les nostres vides no són les correctes. Hi ha dies que mentre petem la xerrada, mirem cap amunt i ens sembla veure una corda que baixa paulatinament. Ens aixequem d’una revolada, és llavors quan el pànic s’exté entre nosaltres, només se senten crits de desesperació. La cosa és comprensible perquè només una persona podrà aconseguir agafar-se al cordill i sortir al paradís. No sé perquè però aquesta persona mai sóc jo. Estic massa ocupada amb un pic entre les mans cavant més metres, per demostrar-me a mi mateixa que encara em puc emmerdar molt més. Només em queda l’esperança que em creixin unes ales i em pugui enfilar jo sola fins a sortir-ne, ja que mai seré capaç d’agafar una corda d’absolutament ningú.

Qualsevol pot matar un rossinyol

Observa per la finestra de la seva habitació una nit més, s’hi enfila i seu a la teulada a fumar. Només contempla les llums d’una ciutat llunyana. Es troba al segon pis d’una casa de tons càlids però que desprèn sensacions una mica fredes. No és una casa com les demés i ella ho sap. Els seus ulls humits es meravellen davant d' una petita vall on a l’esquerra hi ha el Mont-Rodón i a la dreta un turonet. Entre aquests dos, només hi ha bosc, arbres d’un to verd fosc que desprenen una energia que li fa mal. Les llàgrimes no paren de caure, una rera l’altra. Hi ha moments que sembla que el seu cos no té res més per oferir, es moca i respira amb totes les seves forces, però de seguida li torna l’ansietat. Ha perdut tot el que estimava, tot el seu amor, simplificat en una cèl·lula. – Per què heu deixat que passi això? - Es pregunta enrabiada mirant al bosc. – Jo sempre us he fet costat, us he parlat, estimat, sentit i somrigut. - Jo no em mereixo això. He donat tot el que tenia al meu abast per complaure-us, per què vosaltres també m’estiméssiu, perquè sentissiu el meu amor.

Cal que passi alguna cosa per fer-te veure que la vida que portaves fins ara i que et pensaves que res la podria superar, no ho era tot. Encara no sé qui vull ser, però tinc molt per aprendre i moltes coses per millorar. Vull estar dedicada completament a la vida, a les coses que t’ofereix i que no els pares atenció. Vull beure directament del què el món m’està oferint i jo no veia. Tinc un gran ventall de petits aspectes de la vida que els haig d’aprofitar. Això és el que realment em farà feliç, jo mateixa vivint juntament amb el món. No vull res que m’encegui aquesta perspectiva. I de moment, d’una cosa en puc estar segura, de l’experiència se’n aprèn. Ara és quan em ve al cap una idea que un dia vaig llegir en algun lloc: Mai posis tots els ous en un mateix cistell, més val repartir-los.

A vegades ens ensortim...

Una de les persones més sàvies amb les qui he topat a la meva vida em va dir que tot jove emprenedor s'havia de fer un bloc. I més en la meva professió, la de comunicadora. Vaig pensar que aquestes coses només les feien els freakies, però realment ara me'n he adonat que potser ho sóc jo també. Sóc llicenciada en periodisme, però no m'hi vull dedicar. Al llarg de la carrera he renegat d'aquesta professió i m'he autoconvençut que no era per mi. Tot i així, tinc alguna cosa innata que m'impulsa a explicar coses. Ja des de petita escrivia contes i no parava d' inventar-me històries fictícies i les explicava als meus pares. M'agrada convèncer a la gent amb els meus arguments i disfruto explicant les coses des del meu punt de vista. Crec que el periodisme no és per mi perquè sóc incapaç de parlar de manera imparcial. Sóc molt subjectiva i estic tant segura de les meves creences, que no seria una bona periodista... Sí, sóc molt tossuda i molt difícil de persuadir, sempre dubto de tot i penso que m'enganyen.

Bé, el fet és que em ve molt de gust tenir un bloc, tot i que encara no sé ben bé com funciona tot això, vull que sigui un espai on em pugui expressar, perquè a vegades penso que no ho faig prou...