dissabte, 6 de novembre de 2010

I ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí...

Estic molt contenta amb la meva vida. Per fí m’he tret de sobre un pes que portava carregant durant molt de temps i no marxava mai. Una càrrega que m’ha robat molts dies i moltes hores i a vegades m’ha fet actuar com si no tingués seny. Una cosa súbtil i molt intel·ligent, sense arribar a ser mal intencionada, que m’anava consumint lentament i encongint el que jo era. No me’n adonava perquè en el seu moment vaig triar ser feliç, però vaig oblidar qui era per por a perdre. Em vaig deixar encegar per una idealització. Totalment culpa meva. Però ara ja s’ha acabat, s’ha acabat fer de tonta de la pel·lícula. Simplement estic orgullosa d’haver-ho donat tot, perquè sé que sempre seré capaç de fer-ho. Però mai més ho mostraré a persones cobardes, mentideres i que no s’atreveixen a donar la cara, les quals presumeixen de ser simples però que ho acaben retorçant tot. Almenys n’he après. I és “lo que hi ha”.

Ara torno a tenir les mateixes ambicions que acostumava a tenir anys enrere. Vull ser algú en aquesta vida, vull deixar petjada i això no ha fet més que començar. Jo si que sóc jove i amb mil ganes de seguir endavant amb les persones que realment m’estimen, em respecten i no m’han fallat mai. He tornat a trobar l’estabilitat que tan trobava a faltar. I serà un gran plaer, avui fer-te saber que no t´enyoro.

Cap comentari:

Publica un comentari