dissabte, 10 de setembre de 2011

Primum vivere deinde philosophare


Vigila. Crec que estàs pecant d’optimista i només fas que veure oportunitats arreu. Tot i que hi ha vegades, però, que penso que et falta alguna cosa. Però m'aïllo durant uns minuts i em poso a pensar. Penso, penso i repenso. Això si que se'm dóna bé, i arribo a la conclusió que així, tal i com estàs, estàs molt bé. No tens ganes d'enfadar-te, ni d'angoixar-te per tonteries. No et ve de gust estar pendent de ningú ni tampoc que ho estiguin de tu. Quina mandra. T’has acostumat a viure com a tu et dóna la gana- de fet, no ho saps fer d’un altre manera- i fa mesos que et lleves somrient, de molt bon humor i amb aquella estranya sensació d'incertesa, de no saber amb què et trobaràs al llarg del dia. I això et fascina perquè últimament te'n han passat de tots colors. Has fet les bogeries més grans que mai m'hagués imaginat que podies fer, així com també les han fet per tu. Què vols que et digui, et veig molt bé. Cada dia et trobes amb situacions que, ara per ara, encara et pots permetre el luxe d'aprofitar. I mira que t'arriba a agradar la rutina, però ja fa temps que s'ha esfumat. Tornarà un dia o altre, segur. De moment, no cal que ningú et porti al ball, ja hi aniràs tu sola. On fregaràs les esquenes que et doni la gana i si no ho vols, no picaràs cap ritme amb les mans. I si et ve de gust dir tonteries i ser especial ho seràs. Viuràs escenes dolces davant els portals que facin falta, quan tu ho vulguis i amb qui tu vulguis.

Lluny de viure en un estat metamòrfic, gaudiràs amb cada passa que facis. Qui t’estima riu amb tu. Molta d’aquesta gent t’ha sorprès, mai haguessis pogut pensar que els importaves. Et creuràs arrogantment superior a tots aquells que et jutgen. No et coneixen i es pensen que estàs boja, que ets infeliç i que tens la necessitat de perseguir un passat que ja ni recordes o ves a saber què. Perquè en el moment en que t’encasellen, ja no et treus mai l’etiqueta. Però te la rebufa i fins i tot et diverteix. No tens cap necessitat de pronunciar-te. Simplement són mosquits que amb un simple moviment de mans els pots aixafar. I no t’ha calgut fer res per fer-ho, ja que ells, solets, s’han suïcidat.

Tant tu com jo, pensem que qui busca la felicitat a curt termini no la trobarà mai. I crec que amb la tristesa passa el mateix. Durant les nostres vides sempre tindrem aquests sentiments solapats. De tal manera que no els acabarem mai de distingir. No sabrem mai de què parlem i les paraules acabaran sobrant. Aquests sentiments no existeixen pas, són pura metafísica. T’aconsello que et limitis a parlar del temps que farà demà.

Cap comentari:

Publica un comentari