dilluns, 18 de juny de 2012

Institucions mentals

Sense ser-ne conscient, et vas convertir en una esclava. Pendent d'una imatge que ni tan sols percebien el altres. Un miratge irreal, que et va allunyar del teu món més immediat. No recordaves què era viure, què era concentrar-te en una altra cosa que no fos aquella representació. Mica en mica, has anat acceptant que ets així. Que no te'n has d'amagar de res, que has de ser feliç de totes les maneres possibles. Vivies en una mena de món paral•lel que et feia molt feliç. Fins i tot havies arribat a perdre o a no recordar allò que erets. Dins del teu món virtual, et vas fer una identitat a mida que es va convertir en allò que creies que erets. Vas seleccionar una serie de virtuts i de defectes que admiraves i despreciaves. De sobte, havies creat un personatge fictici. Una producció "prêt-à-porter". Els teus sentiments fluïen al ritme d'aquest nou món. Amb molta cura i serenitat. Però estaves malalta. Et feies un embolic entre el teu jo real i la teva altra cosa estranya. Estaves sola, però et senties acompanyada per tota aquesta gent que envoltava el teu ésser fals. Al aixecar el cap, però, no quedava ningú. Atrapada en una gàbia de vidre, ella no riu. Només contempla i xucla, com una esponja groga de mar, mentre les fronteres, poc a poc, es tornen difuses i imperfectes. Unes línies imprecises que s'esfumen. Una felicitat que s'emmarca dins de quatre polzades, una lògica d'un estat d'ànim confús i arrogant. Unes proposicions que encara esperen ser inventades. És això el què acabarem sent?  Uns records que havies oblidat et llampeguen directament al magatzem de la memòria, acompanyats per unes sensacions immutables. Viatges fins un estat d'ànim que ja ha passat, l'olor del moment, el grau de benestar d'aquella època que, malauradament, ja és preterèrita. Se't fa difícil fer una valoració general de tot aquest recorregut i la llampegada et dura molt més poc de l'esperat. Has perdut les ganes de seguir jugant al joc interminable. Com si una subtil pluja hagués anat caient delicadament al llarg dels mesos i hagués acabat desbordan-te la vida. Estàs esgotada de fer treballar el cap per intentar trobar allò que ja se't ha demostrat que no existeix per tu. Sempre has volgut viure de manera diferent, moltes coses, i molt ràpidament. És ara quan t'en adones que amb tots aquests anys, t'has arribat a conèixer massa. I no hauries d'haver profunditzat tant. El factor sorpresa ha mort en tu. La vida gira resseguint un espiral de sentiments inexplicables, però s'ha aturat i has acabat confiant només en les persones que t'han vist de totes les maneres possibles. Feliç i consentida, trista i infeliç. No ho pots fer tota sola i encara no has après a demanar ajuda. T'allunyes i t'aïlles intentant emetre senyals de desesperació que es converteixen en comportaments estranys. I a causa d'això, molta gent ja t'ha donat per perduda, però  són moltes les coses que estan passant. És ara quan et poses a reflexionar sobre els límits de l'amor.

Mica en mica, a poc a poc. Calma. Que ho estàs fent tan bé, que ara sí que saps que pots amb tot. Molts dies ets feliç. Sense ser el que erets. Sense anhelar aquesta perfecció inexistent. Excedin-te i traspassant les teves pròpies fronteres. Ara et prefereixes amb totes les teves imperfeccions. No són els llavis qui somriuen, sinó que són les imperfeccions les qui ho fan. Qui es burla ara de la identitat, senyor Duchamp?

Cap comentari:

Publica un comentari