Suspensió

Camina en harmonia amb l’horitzó.  El sol es desfà ràpidament mentre ella ni s’ho mira.  Segueix caminant amb el dubte de voler arribar a algun lloc.  S’enfila sobre un mur de pedra desgastada que voreja els penya-segats. S’atura i gira la mirada cap a les muntanyes. No em diuen res? Segueix. Ho intenta amb el mar… Tampoc té res a explicar-li. Segueix una ruta personal. Sembla com si hagués de trobar alguna cosa interessant. Quelcom que li obrirà les portes a la resta de la seva vida. Una llum? Una veritat? Una carícia? El sol encara no s’ha post i encara hi ha aquella llum que ja no es vermella, es va tornant fosca i grisa, però encara envoltada per uns colors tènues, en certa manera càlids. És aquella llum que et deixa portar-te malament sense que ningú se’n adoni. Camina i somriu, se li escapa alguna llàgrima, sembla que plori per moments. Però camina. Es torna a aturar i li dóna la mà. L’agafa dolçament del palmell i li frega els dits suaument. Baixa del mur de pedra desgastada i es posa a caminar en direcció a l’aigua.  Atrapada al laberint dels seus propis desitjos, s’imagina pensaments. L’interès en tu, exempt de tota comparació, implica dignitat humana. Però qui ho percep? Qui pot entendre un pensament? Si ni tan sols és capaç d’oblidar-se del seu propi ser, perquè examina la voluntat d’una altra persona? Cada vegada s’acosta més al mar. De seguida sent la frescor de l’aigua i una sensació de rebuig fa que s’aturi. S’estira a la sorra moldejant-la amb la seva forma, sentint una forta comoditat. Mira el cel. A hores d’ara ja és negre. Ni una estrella, ràfegues de vent i una pluja subtil apareix lentament. Sempre li han imposat fer realitat els seus somnis. Pensar en l’objectiu final, aquell que la portarà a un benestar tranquil·litzant. Sempre s’ho ha pres al peu de la lletra. Però quan feia realitat allò que més anhelava una forta decepció s’apoderava d’ella. Això és tot? No era mai el que li havien dit els somnis. Era alguna cosa real, totalment palpable, sense cap més interès que el de deixar-ho córrer. Amb el temps va veure que el que havia de fer era deixar les coses en suspensió. Tenir sempre el dubte de com hauria pogut ser. No perdre mai la màgia dels somnis. Estar sempre imaginant. Escriure per ella. Estimar en silenci.