dimarts, 10 de febrer de 2015

Una metamorfosi conceptual



Es va adonar que cremar ponts constantment esgota molt. Que no riure la desfavoria. Que no dir el què realment pensava la feia més infeliç. Que no fer el què li venia de gust l’amargava. Que plorar és un signe de fortalesa. En fi, que barallar-se amb la realitat, la feia cada vegada més i més dèbil. Disfrutar de la vida és, sense cap mena de dubte, submergir-se d’una manera tan intensa en el moment que estàs vivint, que sense voler-ho t’oblides de la resta del món. No saber de quina manera viure és el pitjor que li va poder passar a la vida.

Havia viscut punts en els que tenia molt clar el que no li agradava, el que no volia. I es va acabar perdent en un espiral de negacions. Res la satisfeia perquè eren masses les coses que no volia. Era totalment improbable que res creués aquella línia entre aversió i desig. Estava capficada en dibuixar-se una vida amb conceptes que ni tan sols tenia la predeterminació de conèixer. Un món personal desdibuixat i obscur. Tancat plenament als conceptes d’atracció i fascinació. I quan no t’agrada res, tot et ve de nou. I com a tota novetat, et perds als vorals entre signicat i significant. La curiositat de mutar una novetat a no-novetat li va salvar la vida. Volia saber què s’experimenta quan una cosa passa de ser flamant a ser recurrent. Es veu amb els mateixos ulls? T’agrada més? Canvia de forma? Manté el color?

Ja no se sentia identificada amb les idees de Schopenhauer o Mainländer. Ningú veia que estaven pirats? La voluntat no li faria caure en l’aborriment. No. Ella vivia agafada de la mà de la vida. Vivia colze a colze amb la vida. Estava tan intensament infiltrada en les seves petites vivències, que se submergia fonent-se en una sola partícula en cada moment que hi era present. I si fa temps buscava la puta constant de la vida, ara buscava una metamorfosi conceptual.

1 comentari:

  1. bona sort amb la metamorfosi, tot el que sigui no ser capullo està bé

    ResponSuprimeix