dijous, 30 de juliol de 2015

Blanc


Vestia amb uns pantalons de lli d’un color tòrrid i càlid. Duia una samarreta blanca i llisa. Com els seus pensaments més profunds. Blancs. Se sentia lliure com el vent. Sense tenir massa clar què comportava la llibertat. Havia intentat desprendre’s de tots els excedents que s’acostaven als seus propis confins i caminava arrossegant una sola cosa. Un amor cap a un futur exorbito-desconegut. Com una petita melangia feliç molt i molt desitjada. Ella caminava en una direcció que era molt clara. Seguia un dibuix verd que un dia es va imaginar el seu cap infantil. Tenia les idees fonamentades en aquesta il·lustració que tantes vegades s’havia explicat a ella mateixa. Un camí que feia cinc anys que caminava. Els obstacles s’havien convertit en senyals lluminoses plaents. Com si fos un insecte amb ganes de passar-s’ho bé. Ella tenia el cap dissenyat per entendre que un destorb es convertiria amb el nucli constituent del vast futur que tant imaginava. Passar-se una vida sencera rient al seu costat. Parlant amb estructures sintàctiques complexes. Somrient a causa del moviment dels seus ulls. Fent llargues carícies superficials en una pell blanca i fina. Fusionant cossos sota el majestuós acte d’estimar i tornant a somriure sense raó.
Seguia caminant en base a un esquema que no era circular. Tampoc era rectilini. Ni rectangle ni oval ni infinit. En certa manera, només era un esbós exempt de tota figuració. Una vida en contra de la mímesi més absoluta. Una vida difícil de viure sense ganes.

I quan més et sembla que t’acostes a una cosa més t’hi allunyes. Per la por a perdre el que ni tan sols tens. Per les ganes d’enganyar un cap que només té pensaments blancs i llisos. Un món on la maldat no és ni tan sols conceptualitzada.

Cap comentari:

Publica un comentari