dimecres, 16 de març de 2016

La mort


El mateix dia, deixant de banda les seves obligacions, va fugir a Sant Pere Pescador on les seves amigues hi estaven passant uns dies. Va entrar a casa, pàl·lida, amb una visió ennuvolada de les coses, sense ser conscient que una taula era una taula i una cadira una cadira. Sense dir res, li va robar cinquanta euros a la seva mare i va agafar l’autopista en direcció la costa. No es podia creure res. Ella intuïa que s’acabava però no ho veia possible. Estava encegada per una vitalitat que mai havia existit. De camí a la costa, es va fumar nou cigarrets, les llàgrimes li rajaven com cascades. En més d’un moment, va pensar de treure les mans del volant, tancar els ulls i pitjar el gas. Però no va ser el suficientment valenta. En comptes d’això plorava, cridava, estava desesperada. Algun conductor se la mirava, i sense entendre res, seguia amb la seva vida. Però tant se li enfotia tot, estava destrossada. Que lluny que quedaven les putes utopies. Exageradament més lluny del normal.



No parava de donar voltes al llit, estava marejada, la seva cara… No se la podia treure del cap. La mort va tocar molt de prop la seva vida i ella no hi estava preparada. De fet, no ho estaria mai. Una pèrdua moral que li faria canviar el curs de la seva vida per sempre més. Que fàcil que seria seguir plorant i tancar-se sota els llençols blancs. Renunciar a una carícia més. Mai més. I així va ser com se li van acabar les veritats a la vida. La il·lusió per tota afecció que gosés trucar-li a la porta. Va dir prou.



L’endemà al matí, es va llevar quan faltaven vint minuts per les vuit. Va vestir-se amb la roba del dia anterior i va entrar a l’habitació de la Viviana a acomiadar-se. Se’n volia anar a prendre pel cul. Totes les demés es van despertar i no la van deixar marxar. La van abraçar. L’Alaia va deixar caure la bossa al terra i es va posar a plorar. Com si acabés de néixer i fos l’únic instint que sabés fer.



Estava absent. Les seves amigues, parlaven molt. El seu cap no era allà, mentre la Viviana li servia els cereals ella mirava a la taula. Va fer una cullerada i es va posar a plorar de nou. Les seves amigues sabien molt bé que no li agradava que estiguessin a sobre seu, així que es van mirar de reüll i van seguir amb la conversa de la pel·lícula que havien mirat la nit anterior. De tant en tant la miraven i li somreien, però ella no hi era tota. Pensava amb la fredor de la mort. Amb l’egoisme que comporta. S'és més feliç així.

2 comentaris: