Entre Elvis, Tupelo i el Blues

 

Has viscut coses que tens una mica amagades. I a vegades penses que no hi ha dret. Fets que mai els hi has fet justícia. Als 16 anys agafes un avió i creues l'Atlàntic per quedar-t'hi una bona temporada. Sense ni tan sols saber qui és Ronald Reagan, Rosa Parks, que Topeka és capital de Kansas ni que la constitució americana té com a primera esmena la llibertat.

Et va emputjar la necessitat de fer constar al teu entorn una independència metafísica en un moment determinat. Una necessitat vital, molt impulsiva, exclosa de tota determinació, denominació i significat.
 
Aterrissada a Tennessee. Just a la frontera amb Arkansas i Mississippi, l'estat de les magnòlies. Un lloc totalment nou pel seu camp de visió. Sense conèixer Hernando Desoto, Tom Sawyer o el Rhytm and Blues. Un escenari desconegut per uns esquemes vitals òbviament limitats. Una nena ficada amb pinces en una mena de somni americà lluny de tot allò que li resultava familiar. Una nena que viu amb una família adolescent i infantil. Una mare addicta a l'Elvis Presley i als tot a cent. El fill gran caigut al món per error. Engabiat dins d'una ment que li treballa massa ràpid. Una ment lúcida i interessant però destrossada per la pressió social. La gent del seu voltant l’havia pres per inútil. Quina injustícia als 12 innocents anys. El fill petit, enganxat als videojocs, als Pop Tarts i a l’Sponge Bob. I un pare infeliç. Probablement diagnosticat de serotonina baixa. Mai en sabré els vertaders motius, però cada vegada que somreia se li veia el llautó. Desprenia una tristesa que ha acabat en malaltia. Envoltat de metges i quimioteràpies. Creu que no li cal lluitar per res més.
 
Incapaç de trobar l'aixopluc de l'estabilitat de casa seva. Una desestructuració que li marcarà la resta dels seus dies. Alguna cosa que li fa obrir els ulls: és molt difícil una vida sense estar rodejada de ningú.
 
Recorda una vella autopista rumb a Tupelo, a casa els avis. Arbres caducs als vorals. Avions de FedEx trencant el silenci. Un riu majestuós i calm que obliga a ser creuat per un pont de ferro rovellat. Pobles abandonats dibuixats de fràgils cases de fusta amb carcoma. Famílies als porxos parlant una sintaxi deficient.
 
La soledat del cowboy que mastega tabac i es pren un whiskey. La independència de la societat massiva. La nena estrangera plantada allà al mig, incubant les coses que encara ha d'entendre, que encara té la sort d'anar desvetllant amb el temps.

Una petita història trista

Després de passar un cap de setmana més a prop de la felicitat que de la tristesa, dilluns va marxar a Galícia per temes de feina. A la tarda, esperant l’avió a Santiago de Compostela, li va agafar la plorera. Ansietat, una angoixa que s’havia instal·lat de forma permanent al seu cap.

Havia arribat un punt però, que li era realment indiferent qui la veia plorar. Va seure a terra i les llàgrimes li queien com si fos una nena petita. Eren compactes, grosses i d’una forma perfecte i inalterable. Els ulls se li havien tornat vermells, fet que feia cada vegada més complicat dissimular el seu estat. Va agafar el telèfon i va trucar a una persona llunyana, però sabia que la seva veu la tranquil·litzaria. Va fer com si res, si, si, tot molt bé, tornant de A Coruña, fardant d’un fals glamour totalment inexistent.

Va penjar i va sentir un dels buits més grans que havia sentit mai. Tenia un forat al cor, ben a l’interior, que la consumia i l’asfixiava. Se’n va anar al lavabo i es va deixar caure al terra, amargada i totalment infeliç. Es repugnava a ella mateixa, volia trencar el mirall que la reflectava, volia trencar amb el seu present, el seu passat i el seu futur. Volia donar-li una bufetada a la seva vida.

Desesperada, ja no sabia ni amb qui parlar ni de què parlar. Només tenia ganes d’estirar-se al seu llit, al de tota la vida, tancar els ulls i… No obrir-los més.

A dalt a l’avió, desitjava el pitjor. Tancava els ulls, volia sentir aquella pressió d’una caiguda lliure. Això esperava. Caure als camps de Castella. Estavellar-se contra un prat ben dur.

La ressaca de començar

Les comparacions són odioses. Teoritzar-ho tot és repugnant. Tenir sempre la resposta és pervers. Saber-ho tot espatlla la vida. Fer coses constantment atabala. Fer veure que saps incomòda. No fer coses que pots fer és fracassar. Pensar amb el demà és secundari. Ser el que no ets és repulsiu. Fer el que no penses és detestable. Però intentar ser una mica millor que ahir és meravellós.

La tardor. Un període que arrossega una ressaca de trivialitats. Una estació que permet, encara, que res estigui a lloc. Una època que et serveix de pont per assentar-te com a nou jo i estabilitzar idees i maneres de fer. Et permets viure una mica desendreçada, però ensucrant-te l’existència de mica en mica. Perceps canvis i experimentes noves inquietuds. Perds de vista hàbits nocius evitant adquirir-ne de nous. Vols ser cada vegada més divertida, més persona. Et proposes coses que a la mínima tensió oblides. Aquest és el gran objectiu. Recordar amb força tot el que et fa ser millor. Millor que fa uns dies, millor que fa uns minuts. Empatitzar. Oblidar tota la ràbia, tota fòbia que puguis tenir, tot l’odi i antipatia cap a “coses” difícilment necessàries per a tu.

Saps que tots som iguals. Tots podem perdre però no tots podem guanyar.

Coses d'estiu

Joder i és que els dies són màgics si ho vols. T’has trobat amb una alegria afable que et manipula el comportament. La mínima burrada et fa feliç. Així de fàcil t’has tornat. Somrius a la vida i ja n’has tingut prou de males vibracions. Les fas fora. Treus benefici de cada detall de la vida. Estàs en un estat controlat d’eufòria, en el que a vegades, t’estranya estar feliç sense raons aparentment evidents. Si ahir erets igual que ahir. No t’imagines poder-te cansar de somriure. De seguir fent bromes d’aquelles malparides que et fan riure tant. D’envoltar-te de gent amb sentit de l’humor, i si no és així, els hi busques, només per passar una bona estona. Seràs la tonta que somriu al més fals, que convida al més avorrit i que abraça al més lleig. Simplement anar pel teu camí i no emboirar-te per coses que no pots controlar. Enamorar-te a primera hora del dia i no cansar-te mai de la vida. Dir i fer el que vulguis, sense cap mena de restricció. Afrontar la merda de la millor manera que sàpigues i sobretot, no deixar d’estimar mai el que t’envolta. Encara que en algún moment t’hagi fet patir. No pots deixar de fer-ho. I la nostàlgia? La felicitat de la tristesa. Pensar amb tot allò que has viscut i que ja no tens, però que ha estat significant per tu. Una sensació extravagant però que t’omple de plaer. Un homenatge a les petites coses on tu has estat protagonista.