La puta constant de la vida

A tu t’ho han dit.  Estàs avisada. T’han dit que la clau de la felicitat està a les teves mans. Que aquestes llàgrimes de cocodril te les fas tu. Que deixis de banda gelosies gratuïtes. Que ningú va en contra teu a putejar-te. I en veritat anaves a escriure sobre qui t’ha dit això, qui sempre t’ho ha repetit i qui sempre t’ha donat la mà. Però mai se’t ha donat bé escriure sobre els altres i les idees s’han acabat ficant al contingut de la conversa.

Et costa. Malpenses de tot allò profund i t’aferres a les coses més superficials, aquelles que t’aporten un benestar finit. Una felicitat agradable però que saps que al final ha de topar amb un límit. T’ofusca arrossegar els mateixos temes que et fan la vida pesada i intentes brotar per buscar la felicitat trivial. Quan abuses molt d’aquesta satisfacció superficial, es converteix amb profunda, d’aquell tipus que el teu cos repulsa com si fos energia magnètica. I santornem-hi. L’apartes i vas en busca d’alegries barates. Saps aquella sensació de quan t’estimes molt una cosa, i de cop, no saps el perquè, però la comences a odiar. Em vindrien mil exemples al cap. Leonard Cohen, els préssecs o el cambrer del bar on vas cada dia. És normal cansar-te de les constants de la vida? Em va agradar estimar-te ahir, però avui ja me’n he cansat.

I quan de cop et llampega una mena de nostàlgia cap als moments més profunds que has viscut mai i et contradiu tot el pensament, t’allunyes de bellugar més el cap i surts a veure què trobes. No vols donar-hi més voltes intentat desxifrar què és profund i què és superflu.

Si una cosa saps del cert és que els moments de la vida són efímers. No pretenguis profunditzar massa ni deixar créixer unes arrels que corren el risc de créixer en una direcció incorrecta. Has pres una decisió arriscada. Però has intentat direccionar la vida cap el sentit que vols que prengui. 

No tinc cap repte, simplement buscar la veritat de cada moment. Dins dels moments efímers, cercar una sola cosa que és permanent. Una puta constant.

Lliure

Per descobrir humanament qualsevol cosa, ¿no hauríem de començar des d’un cert estat de llibertat? Arribar-hi lliures de tot prejudici, de la nostra idiosincràsia i de tendències particulars, dels nostres anhels sobre el que la vida hauria de ser. I si és possible, no distreure’ns gastant energia en afirmar o contradir en base al nostre condicionament personal. Podem alliberar la ment de totes les conclusions que pensem haver trobat? Ser una ment perceptiva i lliure de tota inclinació particular?

Què som? A part d’un nom, una forma o una destresa? No estem patint? O l'aflicció no existeix en les vostres vides? Hi ha por? Hi ha ansietat, cobdícia, enveja? Una imatge creada pel propi pensament? Ens aferrem al frívol estat dels conceptes. Denominem, designem, qualifiquem i anomenem. I d'aquesta manera pensem que entenem. Estem en contradicció dient una cosa i fent-ne una altra. Som tots així. Els nostres hàbits, les nostres bogeries, allò que ens balla constantment a l’interior. Tot això és el que som.

Podem volar en direcció contrària? Exempts de tot sentit de la por, de tot sentit d'atribuir experiències i comparacions a tot allò que ens passa. Perquè on hi ha por no hi amor. I sense independència no hi ha amor. I quan no hi ha amor no hi ha bellesa. Una bellesa sense connotacions mediocres o sexuals. Una bellesa molt seria, tant seria, que sense ella no podem arribar a la bondat. Alguna cosa que ens causa un plaer tan profund que ens oblidem de nosaltres mateixos. Alguna vegada heu viscut una situació així? La bellesa apareix quan un no hi és. Per tant, la veritat es troba on no hi som. Incapaços de percebre-ho sota el nostre punt de vista personal. 

Suspensió

Camina en harmonia amb l’horitzó.  El sol es desfà ràpidament mentre ella ni s’ho mira.  Segueix caminant amb el dubte de voler arribar a algun lloc.  S’enfila sobre un mur de pedra desgastada que voreja els penya-segats. S’atura i gira la mirada cap a les muntanyes. No em diuen res? Segueix. Ho intenta amb el mar… Tampoc té res a explicar-li. Segueix una ruta personal. Sembla com si hagués de trobar alguna cosa interessant. Quelcom que li obrirà les portes a la resta de la seva vida. Una llum? Una veritat? Una carícia? El sol encara no s’ha post i encara hi ha aquella llum que ja no es vermella, es va tornant fosca i grisa, però encara envoltada per uns colors tènues, en certa manera càlids. És aquella llum que et deixa portar-te malament sense que ningú se’n adoni. Camina i somriu, se li escapa alguna llàgrima, sembla que plori per moments. Però camina. Es torna a aturar i li dóna la mà. L’agafa dolçament del palmell i li frega els dits suaument. Baixa del mur de pedra desgastada i es posa a caminar en direcció a l’aigua.  Atrapada al laberint dels seus propis desitjos, s’imagina pensaments. L’interès en tu, exempt de tota comparació, implica dignitat humana. Però qui ho percep? Qui pot entendre un pensament? Si ni tan sols és capaç d’oblidar-se del seu propi ser, perquè examina la voluntat d’una altra persona? Cada vegada s’acosta més al mar. De seguida sent la frescor de l’aigua i una sensació de rebuig fa que s’aturi. S’estira a la sorra moldejant-la amb la seva forma, sentint una forta comoditat. Mira el cel. A hores d’ara ja és negre. Ni una estrella, ràfegues de vent i una pluja subtil apareix lentament. Sempre li han imposat fer realitat els seus somnis. Pensar en l’objectiu final, aquell que la portarà a un benestar tranquil·litzant. Sempre s’ho ha pres al peu de la lletra. Però quan feia realitat allò que més anhelava una forta decepció s’apoderava d’ella. Això és tot? No era mai el que li havien dit els somnis. Era alguna cosa real, totalment palpable, sense cap més interès que el de deixar-ho córrer. Amb el temps va veure que el que havia de fer era deixar les coses en suspensió. Tenir sempre el dubte de com hauria pogut ser. No perdre mai la màgia dels somnis. Estar sempre imaginant. Escriure per ella. Estimar en silenci.

En vols més? No corris

 

Quan el cap li va massa ràpid s’obliga a tranquil·litzar-se a amb la mateixa teoria de sempre. Que tot és relatiu, que tot el que li diguin no ha de ser veritat. Perquè ells? O perquè ella? Que no, que no té perquè prendre’s les coses que li diuen com a veritats absolutes encara que quan se les diguin se li quedi aquella cara insubstancialment indefinible i se les acabi creient, creant una suspenció de la seva incredulitat. I és que seguim en el mateix punt de sempre.  No et pots permetre tornar a passar una vegada i una altra pel mateix. Canvia de mètode i prova alguna cosa diferent. Està prohibit prendre les decisions de sempre, que mai acaben en res. T’ estàs exposant a ser vulnerable en les coses que no són com t’agradarien que fossin.  Digues que no alguna vegada.  Encara que et piqui com l’insecte més verinós del món. No et facis mal pensant els records que han deixat petjada per allà on passes cada dia. Ni tampoc en vulguis crear de nous tan ràpid, per eliminar de manera definitiva els altres. Fugir, immobilitzar-se o mirar cap a una altra banda no està mai bé. No ho vulguis fer explotar. Ni segueixes sent la mateixa inútil de quan tenies 20 anys ni desbordes una gran saviesa. Segurament estàs al punt on et toca. Tu. Ara. Aquí. I prou. En vols més? No corris.

La vida de tots és una hibridació de gèneres i no es pot fer res més que acceptar-ho, encara que no puguis modelar-ne el predominant. No et converteixis amb un Fred Madison de la teva pròpia vida.

Per quina raó has de seguir buscant respostes si ens trobem en un espiral de confusions, de mitges veritats, si ni tan sols entenem el concepte absolut, d’identitats difuses i de dubtes. Només t’incubarà la malaltia cada dia una mica més.

Finalment va desmitificar tot el que creia i va relativitzar la seva moral. I és que estar “viva i bé” no se’t acaba demà.

(...) Parar-se

Com et sents? Quan rius amb totes les teves forces, quan no tens més aire, quan t'agafa mal a la panxa, però la raó per la qual rius és només una. Aquella que és una incertesa amb majúscules. I tu segueixes rient. Et pares a pensar i potser has nascut així. Tot el que et fa gràcia t'agrada. I t'enganxa. I a vegades d'una manera estranya. Perquè no saps si l'alegria és ferma o momentània o potser psicodèl•lica. Tu rius, com sempre. Però sempre t'arriba el moment en el que no saps si girant cap a l'esquerra haguessis rigut tant com girant a la dreta. O al revés. Si anant cap a la dreta ho haguessis trobat.
 
Fugir d'allò que no t'agrada. I quan hi ha alguna cosa que no va bé, primer l’he d’exagerar. Per després poder-la esmicolar. Si no, se’m queda allà, pendent. I no hi ha sentiment que odiï més que deixar alguna cosa aparcada sota la pols.

Arriba un moment que et tornes a preocupar per tu una altra vegada. Simplement dir que no. Immobilitzar-te després d’un viatge que no ha estat ni llarg ni curt. Com sempre.

Ara

Hi ha coses que se’t escapen de les mans. No ho pots controlar perquè trascendeix la teva persona. Pateixes per les persones que t’envolten i t’estimen. Algun dia ja no les tindràs més. Així de cop i volta, o d’una manera lenta, inestable i fotudament malparida. Tampoc es tracta d’exprimir les persones com si fos l’última vegada que potser les veus, o com l’última vegada que potser et miren i són conscients del teu somriure. O com si fos l’última vegada que et cridaran pel teu nom. No. Tu segueix amb la teva vida, que segur que és el que els fa feliç. Pots riure les mateixes gràcies de tota la vida o enfadar-te per allò que sempre t’ha fet enfadar. Segueix escoltant les mateixes cançons i segueix menjant el mateix. Continua treballant i continua cantant a la dutxa. Segueix el curs de la vida, tal i com et ve, de manera òptima però normal. Camina, agafa el telèfon i insulta a l’imbècil que es salta l’stop. Fixa’t amb les façanes que en un principi deixen que desitjar, les que poden ser poc amables en un primer moment. Relaciona’t sempre amb les històries fascinants que amaguen. S’acaben les coses aparentment boniques i comença un món autèntic i proporcionat.