Patir amb silenci. Si ho arribo a saber hagués viscut
aquells moment com el que eren. Moments efímers i hermètics i especials i esplèndids. No hauria
d'haver deixat entrar mai aquell temor per coses que encara no estaven dissenyades
per existir. La gran cagada dels moment bonics. El patiment indiscernible. Injust.
Totalment prescindible i gratuït. Però si parlo sincerament era una clara visió materialitzada en el seu màxim exponent. Quin antagonisme. Una construcció mental de merda. Estúpida i
molesta. T'acabaràs morint pensant que coneixes el final. Havent patit coses
que haguessin arribat l'últim dels teus dies. Però tu ho coneixies de fa anys.
Amb totes les opcions sobre la taula, et consumies. I al final estaves tu. Et
vas oblidar de tots els teus problemes per apropiar-te els dels altres. I com
que no els podies sentir realment, te'ls imaginaves i els interioritzaves com
si fossin teus. Els senties perfectament com a tu et semblaven que podrien ser. Vas crear una propietat comuna molt privada. Gairebé Engeliana. Tu ja no tenies problemes. Els teus problemes eren els de les persones que
estaven al teu costat. El fi d'una curta vida. Emmirallar-se a partir d'uns
fets de cartró. Nuvolosos. Patint més que ells per la ignorància d’unes
premisses veritablement errònies. Acotar límits, una gran acció vital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada