diumenge, 5 de juliol de 2015

Enamorada de tu


Feia dies que estava enamorada. I per ella uns dies era molt de temps. No podia parar de pensar amb ningú més que no fos ell. Al llevar-se i al vestir-se. Anant cap a la feina, creient ingènuament que els seus ulls l'observaven a cada metre que avançava. No es parava de mirar al mirall, i de pentinar-se, i de repassar-se els llavis, i ara els ulls, i ara el cabell una altra vegada. Ocellets al cap. Pensant en la seva veu, les seves mans. I quan arribava a casa, al vespre, el pensava encara més. Li xiuxiuejava les coses que pensava sota una sinceritat absoluta. És ell(s), i com se'l(s) estima.

La seva mirada s'esfuma, la seva cara es desdibuixa i el seu pit es contrau. Però tot i així, ella segueix adorant-lo. Es troba al bell mig de la immensitat, de la grandesa i de les coses infinites. El seu amor és immutable, perfecte, és el bé de tots els béns. És la llum, el súmmum de tot el que podem arribar a conèixer. És com una mena de veritat exegeradament fàcil d'entendre. El seu propi sentit de la vida. Massa íntim com per ser explicat en quatre paraules.

Quines ganes de seguir estimant una mirada sincera, una cara perfectament definida i un pit fort i valent. Enamorada d'una ombra que poc a poc va perdent els interrogants que arrossega. Una força sobrenatural que l'empenta al desig, que al mateix temps li funciona com a motor vital. Negre. Tres de la matinada. Es lleva perquè l'ombra ha canviat. La cara està dibuixada amb unes formes lleugerament diferents i irreconeixibles. No hi ha sentiment. No hi queda abosultament res.

Si una cosa saps del cert és que els moments de la vida són efímers. No pretenguis profunditzar massa ni deixar créixer unes arrels que corren el risc de créixer en una direcció incorrecta. Has pres una decisió arriscada. Però has intentat direccionar la vida cap el sentit que vols que prengui. 

Cap comentari:

Publica un comentari