dissabte, 12 de setembre de 2015

Quants miralls has trencat a la teva vida?


Portava tot el dia mirant per la finestra. Els tons eren càlids. Uns tòrrids que actuaven a mode de repèl cap al món on vivia. De cop es posava a ploure. I la seva guerra era una altra. Un conflicte armat amb ella mateixa i el lloc on habitava.
Les seves idees postmodernes xocaven amb la pròpia postmodernitat en si mateixa. Se sentia com aquella gran onada, que, desenfrenada, s’estavella contra la roca en terra ferma. Materialitzava aquesta imatge asseguda sobre un dels blocs de ciment de Nova Icària. Portava molts dies seguits rodejada de gent, parlant massa i dibuixant expressions facials forçades. Respostes buides i superficials a preguntes que probablement no tindríem per què fer. Portava molt de temps sobre uns temes que no li despertaven el més mínim interès. Va ser un dissabte quan li va venir la gran pregunta. Reposava sobre el piló de la platja observant aquella gran onada que picava violentament contra un mur de contenció. Durant unes mil·lèsimes de segon se li va clarificar l’existència. Com quan s’aclareix el cel després d’una gran tempesta d’estiu. Els núvols se li van apaivagar, deixant lloc a uns raigs de sol com si anunciessin l’arribada d’una magnificent deessa grega que prepara la posada en escena per fer la gran aparició divina. El seu cap s’havia esclarit. El seu conflicte era perfectament dual. Confonia el seu malestar amb el malestar dels demés. I quan algú projectava les seves debilitats sobre seu, ella ho interioritzava, com a propi.
 Segueix plovent. Sembla que els núvols no han marxat i els raigs solars eren una pura situació il·lusòria. Sempre li ha agradat pensar que les coses arriben a un final i que no duren per sempre i que indiscutiblement, tot acaba. I és per això que encara ha d’aprendre a equilibrar les emocions. Ni tant ni tant poc. No li haurien de fer por les distàncies, ni el rebuig, ni l’amor.

Em fas por tu i em faig por jo. No vull caure més. Una altra vegada no. Estic farta de recollir-me a mi mateixa una vegada rere l’altre. Cada maleïda vegada. I tu? Quants miralls has trencat a la teva vida?

2 comentaris:

  1. El final... És absolutament brutal ! I joder... M'hi sento. La qüestió al final, ès estimar-se sempre una miqueta més ;)

    ResponSuprimeix