dilluns, 14 de setembre de 2015

La música


Res li destapava una sinceritat tan transparent. El seu camp de visió es difuminava fins a tornar-se d’un color molt fosc, de textura suau, gairebé translúcida. Les seves oïdes ressuscitaven d’una vida dura i opaca i li feien una fiblada al sistema nerviós absolutament plaent. Malgrat la feixuga sensació d’arrossegar insatisfacció per tots els carrers del món, l’electricitat musical li transmutava l’experiència.

S’aïllava en una caverna lluny de qualsevol estímul humà. Classificava idees que eren molt diferents entre elles, i tan diferents, que no podia seguir els ritmes lògics establerts ni per establir.  Sentia un delit molt poc propi de la seva existència recollida en trossets de paper trencats i cendrosos, ínfimament voluptuosos, en certa manera, inaccessibles al tacte. Les llàgrimes li queien com una aixeta mal tancada del segle passat. Lentament. El líquid pesava més que la pròpia gravetat, fet que impedia la naturalesa dels sentiments. I la causa matemàtica d’aquest fenomen era la música. La gran culpable d’aquest canvi experimental. La gran causant de convertir el dolor en plaer. De passar d’un escenari petit a una gran catedral. Lluny de tota explicació capaç d’arribar a ser pronunciada. Sempre estava igual, divagant entre termes metafísics. L’etern debat entre allò petit i allò gran. Qui li havia ensenyat a sentir? Però ella, accidentalment, encara anava més enllà, qui li havia ensenyat a viure d’aquella punyetera manera? 

El tacte de la música amb la seva pell. La olor que li entra pel nas. Les imatges que li penetren els ulls. I una dolça melodia que inicia un cicle sentimental mort.




2 comentaris:

  1. Collons, em sembla impressionant, aquest text. Enhorabona.

    ResponSuprimeix
  2. Crec que si continuo llegint coses teves m'enamoraré.

    ResponSuprimeix