dijous, 29 d’octubre de 2015

Avions, habitacions i muntanyes


Hi ha persones que neixen amb les coses ben clares. Amb la seva vida traçada, de manera que només els cal unir el punts amb un línia per acabar de formar el dibuix de la seva existència. Però ella no era així. Vivia massa intensament alimentant-se directament dels seus impulsos vitals. Avançava de manera desendreçada, unint uns extrems molt diferents. Els seus moments eren segments irregulars i molt poc estètics, perduts entre si, sense arribar ni a poder-los anomenar abstractes. Lluny del món material, de les persones i de qualsevol escalfor vital.

Aterrada a Nova York, havia viatjat en el temps. Es trobava al passat. Vuit hores menys. I si això era veritat, que havia anat enrere en el temps, va pensar que no deuria ser tan difícil fer-ho de veritat, de manera científica, volia dir. Molts científics dedicaven les seves vides a demostrar teories sobre la relativitat temporal i la forma en com viatjar en el temps. Va pensar que no havia de ser tan difícil teoritzar-ho. Però segur que ja pensava en disbarats. És clar que era complicat. “Para”, va pensar, “no pensis”.  Tornem a començar. Era un migdia de Setembre, sí. Va sortir de la terminal i la primera cosa que va sentir van ser una barreja de sensacions que mai abans havia experimentat.

Però de cop, tornava a ser a la seva habitació. Sempre acabo al meu cau. On estic millor. Em sento protegida, però sola. No tinc a ningú al meu costat i això em fa plorar. M’agradaria estar a un altre lloc, però quan hi estava, només volia refugiar-me sola, una vegada més. He renunciat a fer una altra cosa, no em venia de gust. Desitjava escriure el què em passa pel cap. Què em passa? Em vull sincerar a mi mateixa, desglossar els meus sentiments, només per mi, però no em puc expressar amb claredat. Només sé que no estic bé. No puc fer-hi res, la meva vida va passant mentre la malgasto sense fer res. Puc sortir-me’n jo sola? M’hi he posat jo sola? Sóc dèbil? He fet alguna cosa malament? Tinc mala sort? Tinc algú veritablement al meu costat? Val la pena la meva vida? La meva vida és normal? Per què no puc deixar de plorar i lamentar-me? Si us plau vull saber què he fet malament. No paro d’escriure. No vull seguir preguntant-me coses que no em puc respondre. Necessito algú que ho faci per mi. No tinc a ningú al meu costat. Sempre és el mateix. No vull estar ni un minut més amb mi mateixa. Vull dormir i que sigui demà però no puc. Dormo tres hores i malament. No descanso. No ric. No sento. Això és una merda. Començo a escriure preguntes però les esborro. No vull sentir ni una pregunta més. Vull canviar, vull marxar, em vull quedar per estar bé i no vull seguir escoltant aquesta puta cançó. No vull estar més sola. No vull.

I de cop es lleva ocupant el seient de darrere d’un cotxe amb una música molt alta i molt agradable. És fosc i sembla que a fora fa fred. Circula per un port de muntanyes blanques i brillants i amb una pau interior que li desborda el benestar. Molt a gust i amb una simple sensació de dormir sota un sentiment estable, el d’unes parpelles que, de manera impassible i suau, es deixen caure com ho fa una fulla a la tardor. Estàs relaxada i el vent et bufa a favor. Només et queda pendent una única cosa. Un disculpa amb tu mateixa. Per haver-te maltractat. Per haver-te subestimat en tots els nivells possibles. Per haver-te abandonat en el racó més profund de la teva pròpia vida.


Cap comentari:

Publica un comentari