dilluns, 14 de desembre de 2015

El fum, el gos i la finestra


Per què un astre tan calent pot projectar la seva escalfor en una neu tan freda? Quin acte més cruel. Tinc ganes d’acabar amb aquesta situació i fer desaparèixer aquesta calor infernal. Que es posi a nevar. Que el clima es posi de la banda dels més dèbils. Mira per la finestra mentre fuma, i fuma molt. La direcció de la seva mirada no té un sentit coherent i apaga el cigarret. Al cendrer hi ha dos puros apagats gairebé a la meitat. Les fulles estan seques, de fa un parell o tres de mesos.  Hi apaga el cigarro entre els marrons deixant una mica de cendra sobre la taula de fusta fosca i arrugada. La recull amb desgana amb les mans i se les espolsa. No l’ha apagat bé i encara desprèn un fil de fum molt lent que s’enlaira suaument cap a la bombeta de la làmpada de llum càlida. No li ve de gust desempallegar-se d’aquella boira. Fa caliu i sobretot, segueix el seu curs. Una ànima moribunda que s’acosta al bé. No s’atreveix a forçar el canvi. Les parets supuren humitat i la pintura es desenganxa de la paret deixant molts grisos a la superfície. Els canvis de temperatura obren esquerdes al blanc, justament com ho fan a les persones. Pel carrer hi passa un gos despentinat i ple de puces. S’atura davant d’un mur de pedra i es grata l’orella amb la pota de darrere esquerra, sacseja el cap desempallegant-se dels seus dimonis i apuja la mirada cap a la finestra on justament hi sóc jo fumant. Són les quatre de la tarda passades i en aquell precís moment jo també estic despentinada. Saludo al gos simpàticament, mentre trec una mica de fum per la boca i pel nas del segon cigarret que em fumo en un interval de temps més aviat curt. Baixo la mirada per tirar la cendra i quan torno a mirar el gos ja no hi és. El mur de pedra s’ha quedat sol, tal com ho estan les muntanyes feblement enfarinades, tal com ho estic jo. M’agradaria que em passés alguna cosa divertida. Però divertida de veritat. Tinc molt fred i porto la part de dalt del pijama posada. Tinc decidit des de fa una estona que la tarda d’avui consistirà en aquesta visió. Un enquadrament vertical que em fa pensar de manera holística en absolutament res. És com si els meus pensaments fossin als límits del meu propi coneixement epistemològic fent de guardians. Vestits de militar i vigilant l’exterior d’aquesta fortificació metafísica. Sempre cal una barrera de seguretat al cosmos. No volia que el gos despentinat hi entrés.

Cap comentari:

Publica un comentari