Tu hi ets i jo escric

Ningú. A deshora. En un lloc irrellevant. Un ambient incòmode. O potser són uns pensaments que integren tota aquesta situació freda i distant amb el món que representa que m’envolta. Necessito omplir una pàgina per posar-me a prova. Porto uns mesos extremadament vacil·lants. Res que s’acosti a la fermesa de les vostres vides. Desordre per tot arreu. Una pertorbació humana que va passant per la meva vida d’una manera frívola i vertiginosa, justament a l’extrem més allunyat de la filantropia. És per això que necessito posar-me a prova. Aprendre a no ser jo qui m’endreci la vida, que siguin els altres de tant en tant. Que sigui jo la que em dibuixi els pensaments però que sigui l’altre que els encengui. Al llit, al vespre i amb tu al costat. Potser no et conec com les construccions socials ens diuen que ens hem de conèixer però em sento a gust. Jo escric i tu em mires. M’animes a fer-ho amb una carícia . Em distreus. Però em fas pensar, i això m’agrada. Fa més d’uns mesos era meticulosa i anava amb més de compte amb la vida. No em permetia res que pogués ser percebut com a un desordre inintel·ligible per la meva raó. Tot quadriculat i a lloc. Ara no, et tinc al costat i no et conec, no et puc denominar ni et puc conceptualitzar ni et puc qualificar. No sé quin lloc ocupes a la meva vida. Simplement hi ets. I puc continuar tenint-te sense una maleïda explicació racional. I mentrestant, la meva vida s’enfila sigil·losament. Tu hi ets i jo escric.

Jo sola. Mitjanit. Al meu llit. Un ambient neutre. Ni afable ni intractable. Uns pensaments que no contemplen aquesta situació. Simplement són dins d’altres prioritats. Necessito omplir una pàgina per posar-me a prova. Porto uns mesos repulsivament estables. Més o menys en línia amb les vostres vides d’ordre social amable i correcte. L’harmonia i l’equilibri que treuen el cap per tots els racons. Plenes de pols i fartes de tots vosaltres. Les persones no passen per la meva vida. Quan escric no necessito a ningú que em desproporcioni l’ordre. És per això que necessito posar-me a prova. Aprendre a no ser jo qui m’endreci la vida, que siguin els altres de tant en tant. Que sigui jo la que em dibuixi els pensaments però que sigui l’altre que els encengui. En un lloc llunyà, qualsevol dia de l’any i amb companyia. Coneixent les teves manies des de fa temps. Treure el mateix tema que sempre et fa riure. I escrivint. Escriure al teu costat, no em calen ànims. La teva presència ho fa possible. Vaig passar per una època diagnosticada amb excés de desgavell, trastorn poc comú. Tot era fora de lloc, com si la meva vida hagués estat víctima d’un desastre natural. Ara et tinc al costat, et conec i t’ubico. Et sento a prop i meu. I mentrestant, la meva vida s’enfila sigil·losament. Tu hi ets i jo escric.

Teoritzant

Només tenies una nit per passar-t'ho bé. Bé, és mentida… Ja ho saps que és la nostra manera de parlar. Són les tres i ets dins del cotxe. Al carrer de casa. A fora ja fa fred, per això estàs tancada a dins, fumant i escoltant unes cançons que no voldries estar escoltant. O si. Són aquelles paradoxes que no t’acaben d’agradar. Ets bastant feliç, però en aquest precís moment no ho ets gaire. Tens una sensació molt estranya. Entre malenconia i alegria. Però més a prop de la malenconia. Escoltes una cançó que et recorda a una persona que desitges conèixer amb totes les forces… Però de cop, et comencen a llampegar les memòries en blanc i negre.

Ets una persona completament teòrica. Tens les coses extremadament clares i ordenades. Reservades en algun lloc que no veu ningú, ni tan sols tu, a vegades. I alguna cosa et bloqueja aquestes idees tan perfectes que tens dins el cap. Una paret gruixuda que no deixa que flueixin en llibertat i simptomàticament, s'esparceixen, es difuminen per la vida que estàs vivint. Que l'harmonia del teu cap en veritat no és ordre si no l'apliques. Que no serveix de res saber-ho tot si veritablement potser no saps fer res. Que és inútil teoritzar des d'un punt de vista individual. Negre, difós i propagat, un punt de vista repugnant. Que entenc perfectament que sigui impracticable. I… que no en tens la culpa.

Et poses al cap de tothom molt ràpidament i a partir d'aquí vius, actues i parles. Parles per parlar. Gires cap a una altra banda massa sovint pensant que la partida ja està perduda. Et fa por improvitzar, fer la primera passa. No pots canviar les persones. I menys quan t'imagines exactament com són i com pensen, sense comptar la seva opinió. Com si no importés com fossin realment. Que actuaran com tu et penses que actuaran, de la pitjor manera. Que no et vols mullar més. Que no la vols cagar més. Que t'obris a la curiositat. Que et deixis portar. Navega pel mar dels altres, a vela, sense motors.

Deus tenir el món de les idees molt distorsionat en comparació als altres. Deus estar fent les coses molt malament. Molt diferents a com les fa la gent normal. Vius les coses d’una manera distinta a com ho fan al teu costat. A vegades et sents molt bàsica. Molt animal. T’atrauen les reflexions, les idees i la música. Tens una atracció exorbitant cap a la gent natural. T’atrau la persona que pensa amb la seva pròpia vida i que, per tant, no es pot enganyar a si mateixa. Aquesta podria ser la clau per a tu, per a tot. Que l'amor té moltes vessants i tot comença pel teu propi amor. Que l'únic que vols és això. Tu, jo.

En busca de la fórmula perduda

Realment tot és decepcionant? Es trobava en llocs on ja hi havia estat abans. Com es podia desprendre de la seva experiència per encarar les coses d’una nova manera? Es passava tot el dia pensant-hi. Havia passat del punt A al B. Ja hi era. I ara què? Com ho afrontaria per fer-ho diferent? Per no decepcionar-se. Per no voler esperar-se el futur. Per veure l’horitzó incolor. Per dedicar la resta del seu temps a la transparència dels esdeveniments. Per no perdre. Ni guanyar. Per caminar endavant a cegues. Palpant cada moment com el que hauria de ser. Nou. Intentaria fer un reset existencial, de la millor manera que pugués. I tenia vàries opcions. Oblidar-se de les conseqüències. Deixar de banda tot coneixement experimental que havia viscut fins aleshores. Deixar-se anar impulsivament. O deixar-se anar metòdicament. Tot era avançar, no? Quin mètode havia de seguir? El que ja sabia? Això no volia fer-ho. Volia partir de nou, trencant amb tot allò que coneixia. Però com? D’on havia de treure les pautes? I en el cas de que les trobés, com s’ho faria per no comparar-ho? Com s’autoenganyaria per no fer cap mena d’associació d'idees? Potser hauria de passar al punt C sense pensar-hi gaire. I com ho podia aconseguir? Una cosa tenia clara. No volia perdre el demà. Potser partint d’aquesta premissa podria tornar a començar. Es va proposar una cosa. Prohibit preguntar. Avui està al punt B. I ha d’arribar al punt C amb l’objectiu de conservar-lo. Podria focalitzar la seva força en un punt crític, com podria ser l’horitzó transparent. D’aquesta manera, si se centrava en un sol punt, no tindria distraccions. Podria ser una opció. Però era una mica radical. Quin sentit tenia concentrar-se en l’objectiu, si pel camí es perdria tots els matisos que potser li farien veure que no havia d’arribar al punt C. Potser alguna cosa li faria veure que el punt F era millor. O que passant pel punt R conservaria el punt C per sempre més.

Moralina: Si no et vols passar la resta dels teus dies qüestionant-ho absolutament tot, mima la teva experiència. Fes de la teva vida una estratègia fastigosa. Estima’t fins a arribar a l’egocentrisme més esquerós. Cuida’t. Jo ara me’n vaig a fer una birra que el punt B, per poca justícia que em faci, és, si més no, divertit.

Una metamorfosi conceptual

Es va adonar que cremar ponts constantment esgota molt. Que no riure la desfavoria. Que no dir el què realment pensava la feia més infeliç. Que no fer el què li venia de gust l’amargava. Que plorar és un signe de fortalesa. En fi, que barallar-se amb la realitat, la feia cada vegada més i més dèbil. Disfrutar de la vida és, sense cap mena de dubte, submergir-se d’una manera tan intensa en el moment que estàs vivint, que sense voler-ho t’oblides de la resta del món. No saber de quina manera viure és el pitjor que li va poder passar a la vida.

Havia viscut punts en els que tenia molt clar el que no li agradava, el que no volia. I es va acabar perdent en un espiral de negacions. Res la satisfeia perquè eren masses les coses que no volia. Era totalment improbable que res creués aquella línia entre aversió i desig. Estava capficada en dibuixar-se una vida amb conceptes que ni tan sols tenia la predeterminació de conèixer. Un món personal desdibuixat i obscur. Tancat plenament als conceptes d’atracció i fascinació. I quan no t’agrada res, tot et ve de nou. I com a tota novetat, et perds als vorals entre signicat i significant. La curiositat de mutar una novetat a no-novetat li va salvar la vida. Volia saber què s’experimenta quan una cosa passa de ser flamant a ser recurrent. Es veu amb els mateixos ulls? T’agrada més? Canvia de forma? Manté el color?

Ja no se sentia identificada amb les idees de Schopenhauer o Mainländer. Ningú veia que estaven pirats? La voluntat no li faria caure en l’aborriment. No. Ella vivia agafada de la mà de la vida. Vivia colze a colze amb la vida. Estava tan intensament infiltrada en les seves petites vivències, que se submergia fonent-se en una sola partícula en cada moment que hi era present. I si fa temps buscava la puta constant de la vida, ara buscava una metamorfosi conceptual.