Una part de la seva història

I aquesta és una part de la seva història. No arribava a ser neuròtica, però si que era perfeccionista i egoista. Ella ho negava, però tothom ho savia. Li feia vergonya sortir de casa si no havia fet els deures. I no els feia mai. Els seus dies sempre es quedaven a mitges, emboirats per unes hores llargues i pesants. No entenia els conceptes temporals de la vida. No savia què era el principi ni quin era el final. Casa seva estava perfectament endreçada. Al primer calaix de l’armari hi guardava la roba interior, endreçada per colors. Al segon els mitjons, distingint entre els que eren d’hivern, els de primavera i els de fer esport. Els pantalons penjaven segons la seva composició: els texans a primera fila, els seguien els de fil i finalment els de seda. Els que eren inclassificables els deixava al final i això la posava extremadament nerviosa. Les sabates les tenia a part, seguint l’altura del taló. S’ho mirava i remirava i es relaxava. Els llibres els tenia al menjador, classificats per gènere. Els diferents tamanys feien que allò semblés un galliner, però no podien seguir una altra lògica, de cap de les maneres. Se’ls mirava i somreia. A la dutxa tenia la terrible costum de tenir dos pots de sabó de cada. No tenia un pànic més gran que el quedar-se sense poder ensabonar-se. Les claus, sempre penjaven del pany interior de la porta. Ves a saber qui li podia entrar a casa. La nevera estava classificada per propietats nutricionals. A dalt hi tenia l’alcohol, al mig les verdures, just a sota els làctics i a la base les proteïnes.

El seu cap no s’allunyava massa d’aquest ordre. L’alegria la guardava al diencèfal i la tristesa al telencèfal. Les manies i neurosis ocupaven tot l’arquipal·li i la mala llet es movia entre el paleopal·li i el neopal·li, depenent del dia. Els dies que estava de molt mal humor savia que havia arribat fins als lòbuls parietals i fins i tot occipitals. Aquests dies era millor que ningú li dirigís la paraula. Tot això, segur que no té cap mena de sentit, però si ella volia que estigués organitzat d’aquesta manera, havia de ser així. Total, no li explicava a ningú que avui l’alegria li estava entrant per l’hipotàlem.

Les úniques variables que no savia on posar eren les temporals. On comences tu? I on acabo jo? Perquè no ens podem sol·lapar? Fer una vida única on no existeixin els inicis ni els finals. On tot flueixi sense ritmes ni temps. Crear una personalitat construïda per dues persones.  

Institucions mentals

Sense ser-ne conscient, et vas convertir en una esclava. Pendent d'una imatge que ni tan sols percebien el altres. Un miratge irreal, que et va allunyar del teu món més immediat. No recordaves què era viure, què era concentrar-te en una altra cosa que no fos aquella representació. Mica en mica, has anat acceptant que ets així. Que no te'n has d'amagar de res, que has de ser feliç de totes les maneres possibles. Vivies en una mena de món paral•lel que et feia molt feliç. Fins i tot havies arribat a perdre o a no recordar allò que erets. Dins del teu món virtual, et vas fer una identitat a mida que es va convertir en allò que creies que erets. Vas seleccionar una serie de virtuts i de defectes que admiraves i despreciaves. De sobte, havies creat un personatge fictici. Una producció "prêt-à-porter". Els teus sentiments fluïen al ritme d'aquest nou món. Amb molta cura i serenitat. Però estaves malalta. Et feies un embolic entre el teu jo real i la teva altra cosa estranya. Estaves sola, però et senties acompanyada per tota aquesta gent que envoltava el teu ésser fals. Al aixecar el cap, però, no quedava ningú. Atrapada en una gàbia de vidre, ella no riu. Només contempla i xucla, com una esponja groga de mar, mentre les fronteres, poc a poc, es tornen difuses i imperfectes. Unes línies imprecises que s'esfumen. Una felicitat que s'emmarca dins de quatre polzades, una lògica d'un estat d'ànim confús i arrogant. Unes proposicions que encara esperen ser inventades. És això el què acabarem sent?  Uns records que havies oblidat et llampeguen directament al magatzem de la memòria, acompanyats per unes sensacions immutables. Viatges fins un estat d'ànim que ja ha passat, l'olor del moment, el grau de benestar d'aquella època que, malauradament, ja és preterèrita. Se't fa difícil fer una valoració general de tot aquest recorregut i la llampegada et dura molt més poc de l'esperat. Has perdut les ganes de seguir jugant al joc interminable. Com si una subtil pluja hagués anat caient delicadament al llarg dels mesos i hagués acabat desbordan-te la vida. Estàs esgotada de fer treballar el cap per intentar trobar allò que ja se't ha demostrat que no existeix per tu. Sempre has volgut viure de manera diferent, moltes coses, i molt ràpidament. És ara quan t'en adones que amb tots aquests anys, t'has arribat a conèixer massa. I no hauries d'haver profunditzat tant. El factor sorpresa ha mort en tu. La vida gira resseguint un espiral de sentiments inexplicables, però s'ha aturat i has acabat confiant només en les persones que t'han vist de totes les maneres possibles. Feliç i consentida, trista i infeliç. No ho pots fer tota sola i encara no has après a demanar ajuda. T'allunyes i t'aïlles intentant emetre senyals de desesperació que es converteixen en comportaments estranys. I a causa d'això, molta gent ja t'ha donat per perduda, però  són moltes les coses que estan passant. És ara quan et poses a reflexionar sobre els límits de l'amor.

Mica en mica, a poc a poc. Calma. Que ho estàs fent tan bé, que ara sí que saps que pots amb tot. Molts dies ets feliç. Sense ser el que erets. Sense anhelar aquesta perfecció inexistent. Excedin-te i traspassant les teves pròpies fronteres. Ara et prefereixes amb totes les teves imperfeccions. No són els llavis qui somriuen, sinó que són les imperfeccions les qui ho fan. Qui es burla ara de la identitat, senyor Duchamp?

El dia de la festa

Són quarts de cinc de la matinada d'un dia indefinit de maig. Has tornat a Matadepera. Has anat a una festa, com les que fèiem abans, te’n recordes? Has marxat a casa abans de que s'acabés. Com sempre havies fet, i abans d'arribar a casa, has parat a la Muntanyeta a fumar-te l’últim cigarret. Escoltes una cançó que et diu que ningú t'espera, i relativament és veritat. En poc o molt temps has passat de la puresa i la ingenuïtat de la infància a un estadi diferent, no el saps definir, però és molt més dur. Sense ser-ne plenament conscient. Ha arribat un punt que no ho veus clar. Has pres moltes decisions importants a la vida, moltes, i en totes elles, sempre has tingut la sensació remota d’equivocar-te. En aquests moments, et trobes en un oceà, on hi ha dies que el mar està tranquil, però hi ha dies que es gira una tempesta que et fa caure de la barqueta en la que vius i no tens més remei que tirar endavant tota la merda que estàs vivint. I només tens ganes d'aprendre a ser madura d’una punyetera vegada. A ser gran, independent i intel·ligent  amb la teva pròpia vida. Quanta feina que tens... Vius una vida que es redueix en prendre cafè i menjar verdura. En no saber dur a terme una vida normal. T'haguessis quedat a la festa, però no has pogut controlar el teu cap. I precisament el teu cap ets tu. Realment tens la percepció de tu mateixa que tenen els demés de tu? No. Ets una altra persona, en un món nou. Sola. Que dur que és collons. I que fàcil que és somriure i pretendre. I no has parat de repetir el mateix durant la festa: avui dormo a Matadepera. Com a metàfora de que avui ets la mateixa d'ahir, feliç, despreocupada, descarada. No t'agrades ara. I no, no pots eliminar la terrible nostàlgia que sents. Al final has estat anys autoteoritzan-te sobre la societat líquida de la que parla Bauman. L'has explicada i n'has desgranat fins l'últim concepte. Fins que ha arribat un punt que has estat víctima directe d'aquest món. Ho entens tot en el moment que has llegit una frase estúpida: plorar no és un signe de debilitat, sinó un signe de que has estat forta durant massa temps. Arriba un punt en que tots serem víctimes d'aquest món que construïm. On el pols el marca els nostre comportament en conjunt, els nostres pensaments. Llavors, entens que no et trobes malament físicament, sinó mentalment. Ja saps identificar el dolor intern, i, durant molt de temps l’has atribuït a l’extern. Quan estaves trista, creies que tenies febre, sempre has fet el mateix. Però ara ja no. Perceps la vida com una taca d’oli que sura en una mena d’harmonia fràgil a la superfície de l’aigua. Com si el centre del bassal fos el benestar i els vorals fossin murs de contenció que, amb el seu contacte, et provoca una forta cinglada al cos. Celeritat. És el terme que defineix el concepte que entens per l’existència. Però sempre parteixes del teu superjò. No coneixes suficientment a cap persona com per poder opinar sobre els seus pensaments i la seva personalitat. Simplement, adoptes una actitud desvinculant envers a l’individu, com si t’ho miressis tot de lluny, o a través d’una pantalla, totalment al marge del seu ens interior. No et veus amb el dret d’opinar sobre res de tot això. Naturalment que ho has fet alguna vegada, però entens que no hi tens cap llicència. D’aquesta manera, oblides i remoleges la teva actitud.

D'un món a l'altre

Els Primers Freds - Miquel Blay

Els nostres peus encara no toquen a terra de manera sòlida, i mirem  cap amunt atribolament però amb els ulls tancats. El sentiment que ens sosté és l’ esperança, la vida encara no ens ha ensenyat res. Tots els pensaments que ens corren pel cap són bells somnis, dels que se’n desprèn una mena de sentit que és utòpic. No ens preocupa gairebé res amb profunditat, la pell del nostre cutis encara és d’una suavitat extrema. De moment no ens hem desgastat. Busquem la protecció permanent dels qui ens han engendrat. Caliu, afecte, amor. 

Però a mesura que estirem les cames per arribar a una superfície sòlida, comencem a admirar els savis. Els qui toquen de peus a terra, amb tota la seva base. Aquells marcats per una serenitat extrema. Definits per una expressió de preocupació provinent d’una comprensió global de qui som, on som i què hi fem aquí. La seva pell és ruga, imperfecte i viva. Els savis no ens podran donar mai allò que necessitem. I, abatuts, acaben sense trobar respostes a les preguntes que ni tan sols són les adequades.

Com hem d’actuar quan vivim entre l’idealisme i el realisme?

Què em passa pel cap quan penso?

Parteixo de la base que cada ésser humà és diferent. Percep i entén les coses d’una manera desigual. Cadascú de nosaltres és un pensament aïllat. Encara que tu i jo estiguem d’acord en algun aspecte d’aquest gran cosmos en el qual vivim, no ho estarem comprenent de la mateixa manera. És més, aquest bast orbos del que parlo és infinit, si l’interminable acaba allà on comença la primera persona, o allà on acaba la darrera. Ull. Un cop arribats al cossol del món humà, es creen els pensaments. Esquemes vitals que són la guia de les nostres maneres de fer. M’és impossible arribar fins al nucli del concepte pensament. No n’entenc la lògica ni el seu funcionament. Hi ha vegades que durant una mil·lèsima de segon, entenc l’ordre de la vida, però de seguida s’inhibeix. Sempre he desconfiat de la gent que té sempre les mateixes idees i també pateixo d’un gran recel quan sento que aquestes idees les tenen cada dia més clares. 

Sóc de les que m’angoixo quan llegeixo un llibre o un article, quan vaig al teatre o quan miro una pel·lícula. M’entra com una mena d’asfixia que em fa tornar petita. El meu cervell em demana més, i encara més… I físicament no ho puc absorbir tot. La perspectiva del coneixement que tenia fins al moment previ al consum d’aquest saber, se’m eixampla i m’aclapara. Es tracta d’una situació feixuga, difícil de descriure. És un estil de vida que em fa feliç, però que alhora m’oprimeix. M’atrau i em repulsa al mateix temps. Em puc passar dos dies tancada a casa alternant el Tractatus de Wittgenstein amb les teories estètiques de Tatarkiewicz. Me’ls llegeixo per enèsima vegada, perquè segur que hi ha coses que el meu cervell no ha acabat d’absorvir. I, aquestes coses, més val no explicar-les massa vegades, total, qui t’entendria si els diguessis que estàs intentant comprendre d’una punyetera vegada per què cony un filòsof diu que els límits del llenguatge són els límits del teu món? O perquè collons l'atracció, la gràcia o la subtilesa són categories de la bellesa.

El saber et fa més feliç, però més infeliç a la vegada, en la mesura que cada vegada tens més clara una cosa: Com més saps, menys entens la vida. Llavors arriba l’hora de dormir, i només dónes voltes a una cosa, quina roba et posaràs demà? Imbècil.

¿Palabras o imágenes?

Actualmente y desde no hace demasiado tiempo existe un debate entre la cultura impresa y la cultura audiovisual. La primera, más conocida en el siglo XX como galaxia Gutenberg, se caracteriza por ser  más “culta” y más intelectual. La literatura pertenece a esta cultura impresa. La segunda, la cultura audiovisual, se considera más elemental, más superficial y más banal. El cine, la televisión, la radiodifusión e Internet forman parte de esta última. Tradicionalmente, la literatura se ha considerado un elemento dirigido a un público reducido e intelectual, por el contrario, los audiovisuales van dirigidos al gran público, a la sociedad de masas.  

La confrontación entre estas dos culturas ha sido un tema de debate que contiene bastante jugo. Lo han tratado muy de cerca Mario Vargas Llosa y Román Gubern. Vargas Llosa, nacido en Perú, es un personaje polifacético: es académico de la lengua, crítico literario, periodista, político y es considerado uno de los más grandes novelistas hispanoamericanos de la segunda mitad del siglo XX. Gubern, nacido en Barcelona, es crítico y guionista especializado en el ámbito cinematográfico. 

Vargas Llosa en su artículo “Dinosaurios en tiempos difíciles”, se lamenta de la situación existente. Los límites de la literatura no se encuentran solamente en lo artístico sino que también cabe dar importancia a lo moral y a lo cívico. Actualmente se publican muchos libros pero no son precisamente extraordinarios e inteligentes sino que la literatura actual ha descendido de nivel. Según Vargas Llosa se ha vuelto irresponsable e idiota,  a raíz de lo cual, muchos novelistas refutan el género novelesco. El único objetivo que tiene la literatura en estos momentos es el de entretener. Ya no queremos esforzarnos ni hacer operaciones de memoria, asociación y creación, nos hemos vuelto perezosos, por lo cual, emprendemos el camino fácil: los medios audiovisuales que no exigen esfuerzos intelectuales. Aunque se considera adicto al cine, le llena más la literatura. Las buenas lecturas le han hecho ser tal y como es, le han hecho crecer intelectualmente. Si la literatura continúa de ésta manera, superficial y poco inteligente, no podremos proliferar como personas. Caeremos en la barbarie. Para que esto no suceda necesitamos una concienciación a favor de los valores pacíficos, cabe demostrar que aún queda sitio para la esperanza. Los escritores tienen que  contribuir en esta tarea para abrir los ojos a la sociedad. Vargas Llosa también cree que la palabra tiene más posibilidades que las imágenes en el análisis de los problemas, es decir, “de decir la verdad”. Vivimos en una contradicción: estamos informados en abundancia pero cada vez más nos distanciamos de lo que realmente ocurre en el mundo. El autor hace una metáfora muy acertada: “[…] ha conseguido convertir al televidente en un mero espectador, y al mundo en un vasto teatro, o, mejor, en una película, en un reality show […]”.  En este sentido, estamos convirtiendo la información en ficción. Aunque pueda parecer lo contrario, los medios audiovisuales están implícitamente vigilados y controlados, de esta manera, abordan los temas que puedan resultar conflictivos o que puedan desgastar a los que se encuentran en el poder. Por lo tanto, existe una necesidad de llenar un vacío y la literatura puede hacerlo si conseguimos abrir los ojos a una sociedad que, en estos momentos, está ciega. 

Román Gubern hace una crítica sin rodeos a los medios audiovisuales, especialmente a la televisión, en su artículo “Chiclé para los ojos”. Intelectuales como Karl Popper, Pierre Bourdeau, Vargas Llosa y Giovanni Sartorio piensan que la televisión no es compatible con la democracia a causa de la gran exposición de la audiencia a la televisión. Gubern matiza este punto de vista diciendo que existen dos tipos de telespectadores: los incondicionales y los selectivos. Los primeros, son mayoritariamente amas de casa, jubilados y parados, los cuales tienen la televisión de su casa encendida durante todo el día aunque no la estén mirando. Los segundos, sólo la miran cuando les interesa algún programa. Gubern define la televisión como “un púlpito que se disfraza de ventana (o una ventana que se disfraza de púlpito) y que esconde una tienda”. En otras palabras, la televisión es un mero negocio escondido detrás del entretenimiento. El entretenimiento se basa en la “pedagogía de la rutina”, la gente pide lo que esta acostumbrada a consumir: la telebasura. La televisión de nuestros tiempos se caracteriza por el sensacionalismo. Gubert, remarca que la televisión actúa como un narcótico que no nos deja abrir los ojos a la realidad más próxima. Afortunadamente, la televisión aún tiene espacio para unos programas más sensatos e humanos. 

Mario Vargas Llosa acierta con la idea de que la literatura es ahora de una menor calidad y está siendo sustituida por la televisión y el cine. Pero no solamente está bajando su calidad sino que solo está siendo consumida por una finalidad: el entretenimiento. En este sentido me gustaría volver atrás en el pasado, concretamente en la Atenas del siglo IV a.c. Aunque de esto ya hace unos dos mil quinientos años, la sociedad de entonces y la actual tienen rasgos comunes. Platón expresaba su malestar por un concepto decadente de arte (entre ellos la literatura), el cual se concebía como un sistema de diversión. Cuanto más decadente y divertido es el arte, el gobierno está mas tranquilo, en el sentido que los ciudadanos se distraen y no interfieren en el poder, de aquí viene la expresión latina panem et circenses.  En otras palabras, los mantienen controlados. Este concepto de arte está estrechamente relacionado con el concepto que tiene Vargas Llosa sobre la literatura actual que he expuesto anteriormente. La literatura deviene un narcótico cuando se convierte en un medio de diversión de las masas. Por lo que hace referencia al cine, Vargas Llosa considera que es insuficiente. Novelas como las de Dostoievsky,  Tostoi,  Balzac, Thomas Mann o Kafka le proporcionan un conocimiento mejor o de mayor calidad de los asuntos humanos. Estoy en desacuerdo con esto. Grandes directores cinematográficos como David Lynch o Woody Allen tienen unas películas con un nivel intelectual perfectamente equiparable con los grandes novelistas citados anteriormente Por otro lado, considero a Vargas Llosa ligeramente utópico ya que cree que en cuanto la literatura cambie, nos conducirá de una sociedad violenta hacia “un mundo pacífico” y des de mi punto de vista considero que hace falta alguna cosa más que la literatura para concienciar a la sociedad. La expresión “un mundo pacífico” me recuerda bastante al comunista e utópico Karl Marx que abogaba por un final de la historia comunista: feliz y pacífico. Por lo referente al texto de Román Gubern, debo decir que estoy íntegramente de acuerdo con su opinión. La televisión no es más que un negocio que nos hace ciegos, hace que no veamos más allá de. Mayoritariamente emite telebasura y programas sensacionalistas sin ánimo de educar de una manera sensata a los ciudadanos, por lo tanto, está creando una sociedad de hombres y mujeres simples y sin preocupaciones por la vida que en realidad es real e importante.

Aleluia!

Amb tots aquests anys que porto convivint amb tu, sé perfectament el que no t’agrada. No suportes que et diguin que no i odies estar a un lloc on no et ve de gust estar. No t’agrada la hipocresia. No suportes que les coses no et surtin com tu vols i això et fa patir molt. Odies canviar d’opinió, però moltes vegades no et queda més remei que resignar-te. No pots suportar que, quan estàs de mala llet, et vinguin al darrere. No t’agrada la gent poc passional. Odies la decadència. No suportes l’ordre que el teu cap percep com a il·lògic. No t’agrada el color blau, sempre t’ha fet ràbia. Odies que et donguin la raó, no vols que les converses arribin a un final. No pots suportar la tossuderia, tot i que entre els mil defectes que tens, és un dels més grans. No t’agrada plorar i cada dia odies més la metafísica. No suportes que et mirin els dies que no et sents guapa i això és una de les coses que et poden espatllar el dia. No t’agrada tenir a prop gent que pensa que ha caigut al món per error. Però sobretot, el que més odies és tenir la sensació de que han canviat moltes coses, però en el fons, tot segueix igual. Ambients previsibles i avorrits. No tens un pèl de tonta, i encara que sé que hi ha coses que no et convenen, t’hi llances. Et ve de gust el risc. No t’agrada entendre que la gent no entén la teva vida. Odies allò incomprensible. Tampoc acabes de suportar que la gent no digui allò que pensa, tenim massa a por a perdre. Miralls trencats, vidres esquerdats i parets humides. Comences a tenir algunes idees clares. Només et falta una cosa; saber distingir entre el que necessites i el que no. I encara no has entès res. Aleluia! 

I és que si sempre vas de sensata per la vida et perdràs allò insensat. Quina proposició més estúpida. No ho sé… però encara ets al cotxe i crec que en tens per llarg. La independència de la qual sempre has presumit, se't comença a fer pesada. A vegades desitjaries ser més dependent dels qui t’envolten. Per molt bé que facis les coses tu sola, si no estàs al costat d’algú, ningú ho percep i res tindrà sentit. En poc temps has aconseguit els objectius que t’havies proposat. I això és tot? Ara sí que necessites allò que un dia vas vetar. T’encens l’últim cigarret, t’esperes que acabi la cançó i baixes del cotxe. Només estàs una mica baixa d’ànims i no pots evitar pensar en les oportunitats que deixes passar. Te’n vas a dormir amb el desig de tenir una altra aspiració.

L'aflicció de tenir un dia esplèndid

Avui em llevo d’hora. Tinc una cita important aquest matí i m’he volgut aixecar abans per tenir una mica de temps per pensar, fa temps que no tinc temps per fer-ho i això em sap greu. Rutina matinal: cafè amb llet i música. Scorpios - Moonshiner. Quatre desgraciats que no agraden a ningú, però que jo no podria viure sense ells. Decideixo repassar el meu blog i se’m crea un enrenou al cap, ja m’he posat de mala llet… Com puc canviar tant d’opinió? I com puc ser tan hipòcrita?

Un dia vaig escriure que només ens podem equivocar una vegada. Dec ser molt il·lusa i innocent. Sóc la primera que caic sempre en la mateixa merda de quatre potes. I a sobre presumeixo de que no ho faig i de que últimament només faig que aprendre. És mentida. Continuo igual de perduda que fa 10 anys. No aprenc res. Se’m acumulen les coses i no dono l’abast per deixar res tancat. Me’n he adonat que tinc massa fronts oberts, i cap sense tancar. Només hi poso sorra a sobre, els tapo una mica i començo una altra cosa. Mentre això em va passant, passo de tot i em torno egoista. I si abans tenia la capacitat per seguir un cicle i arribar fins al final de les coses, ara no. Ho començo tot i no acabo res. Ja no penso ni reflexiono. Vaig embolicant la troca dins el meu cap, em marejo la ment i me’n oblido a consciència, però com qui no vol la cosa. Dono l’esquena a tot allò que em fa mandra. I ho enretiro de la meva vida. I quan algú em deixa de banda de la seva vida, encara em penso que tinc el dret d’enfadar-me. Així estem. Fardant d’una vida que el meu cap no està preparat per gestionar. El més greu de tot és que ser egoista em fa sentir a gust. Segueixo pensant que en aquesta vida estem sols, ningú et donarà un cop de mà així com així. Tot té un preu i, com a mínim, hem de tenir clar quant estem disposats a pagar i què estem disposats a perdre. És aquí on sempre m’equivoco. I per molt que ho negui, em continuo enganyant a mi mateixa, ho sé, i el pitjor de tot és que m’ho permeto. Viure amb els ulls oberts, però tancant-los massa sovint. Que en som de curts els humans!

Bon dia a tothom!

Els dies que tens fred al nas

Posar els sinònims més excepcionals a les coses. Atribuir el significat que més et ve de gust a la vida. Somriure de coses que vas recordant. I camines amb tota aquesta activitat dins el teu cap. Passen les estacions. Et lleves i et topes amb un dia radiant, el sol brilla amb totes les seves forces i l’ambient és gèlid. Se’t posa el nas vermell de seguida, és l’única part del cos que es manté freda. Una sensació que t'encanta. Et sents més viva que mai. No vols passar per alt cap detall d’absolutament res que et passa per davant. Ho observes tot amb un somriure que s’ha tornat crònic. Avui és un d’aquells dies que estàs receptiva, l’energia de la natura et penetra fins a l’última cèl·lula del teu cos. La música és dolça i immutable i això et condueix a un ambient perfecte, i d’aquesta excel·lència, se’n desprèn un medi hermètic, aïllat i teu. No l’has compartit amb gairebé ningú perquè vols conservar-ne la màgia sigui com sigui. Per això estàs aquí, per no deixar –ne escapar ni un pessic.

Ets com una nena petita, no pares de descobrir coses que no entens com no les has vist abans. Et sents fascinada per la tonteria més insignificant. Li dónes voltes a les coses d’una manera positiva. T’estàs enriquint cada dia més, potser és gràcies als mesos on vas decidir abandonar. I encara et queda temps per ser reciclat. Una feina que no pot acabar mai. El termòmetre va pujant. I només desitges una cosa: que no sigui de vidre. Una por que conserves enmig de tants ocellets al cap. La única.

Amb el cap ben clar

Estem disposats a patir? En l’amor. Ni una mica. Al mínim indici que puc arribar a patir una mica, em poso a fer una altra cosa. Afortunadament, a la vida només he patit per amor. I per més paradoxal que pugui semblar, no li desitjo ni al meu pitjor enemic. El patiment per amor et consumeix. S’instal·la dins el teu cap i no et deixa pensar en res més.  L’amor desapareix amb rapidesa, és el patiment encobert del que creus que és amor qui arriba per quedar-s’hi. Res del que fas té sentit. Res del que fas t’omple. Res del que fas ho fas per tu. T’oblides de la teva identitat per centrar-te en una cosa, que si bé és real, no és palpable.

M’acabaràs agafant mania de com de pesada et podré semblar, m'arribaràs a odiar i fins i tot em voldràs pegar, sé que tot el que et digui ara t’entrarà per una orella i et sortirà per l’altra. Així que no et diré res. No tinc l’antídot per curar-te. Sé que no et puc dir res. Et podria dir mil coses, però no me les creuria ni jo. Et deixaré fer, a la teva manera, com millor sàpigues, fes el que et vingui de gust, però expresse’t, no ho facis amb els demés si no ho vols, però parla’t a tu. Sigues sincera amb tu mateixa i plora, plora molt que d'aquí un temps les llàgrimes es convertiràn en joia. No vull parlar de temps, ara estàs trista i en tens motius. Ara et toca viure aquesta merda. Jo, si vols, m'asseuré al teu costat, i si no ho vols, no intercambiarem ni una paraula. I si vols que marxi, marxaré. Viuràs uns mesos de dolor, que et faran tenir uns pensaments mortífers, uns sentiments asfixiants i unes sensacions esgarrifants.  La gent del teu voltant, et serà igual. Si vas a comprar el pa i et venen ganes de plorar, ho faràs, sense por a semblar boja. No somriuràs. La vida se't convertirà en alguna cosa de poca qualitat. Aniràs a dormir a les 5 i ales 8 ja estaràs llevada, només et podràs sentir com una desgraciada sense sortida. Tranquil·la, que jo t'estimo i quan tornis a tenir ganes d'estimar, allà estaré, tu pren-te el teu temps. Odie't, no ho faràs per molt de temps, així que aprofita per maleïr-te i donar-te les culpes. Ja et vindrà el rencor, però tranquil·la que després vindrà l'etapa de la pena, i després et sentiràs la puta reina, però després de tot aquest caos, t'aniràs apropant a l'estabilitat i tot serà millor que abans. I saps perquè? Per què hauràs conegut coses de tu que t'hauran sorprès molt. Ara tot just comences una relació amb tu mateixa i això et comportarà dedicació i no podràs estar per nosaltres. T’ocuparà tot el teu temps. Ara, despreocupa't, que nosaltres no marxarem. Comences una vida nova i els inicis no són mai fàcils.

Quin ordre segueixen els arbres?

Viatjar al teu planeta. Portaves des del dilluns al vespre amb un neguit difícil de dissimular, esperant que arribés el divendres, i se’t feia difícil de conciliar el son. Arribat el cinquè dia de la setmana, just després de dinar, agafaves la nau especial i t’enlairaves. No era lluny, a uns dos o tres anys. Se’t feia curt. Et distreies escoltant les cançons d’un home amb una veu molt peculiar. Greu i trencada. Però no sabies si era un home trist o content. A tu et transmetia bones vibracions, per tant, era un subjecte feliç, pensaves. La visió constant que se’t fixava davant, et recordava a l’estètica dels crèdits de Lost Highway. T’acontentava fer tot el viatge de cop, sempre has anat per feina. Al arribar, et quedaves sense respiració al contemplar un indret tant excitant. Estrelles daurades, i camps de purpurina. Llacs fúcsies i cels de seda. Deserts gairebé tan negres com l’oceà més profund del món. Et començaves a posar nerviosa, volies palpar-ho tot. Se’t feia difícil no pensar en com els agradaria, als teus amics, els camps de purpurina dels que sempre parlaves. Els arbres tampoc eren com els entenem des d’aquí. El tronc s’arrepenjava sobre la copa, i els ocells eren muts. Eren els arbres els qui piulaven. Estaves immersa en una misconcepció del món que et feia destapar una part de tu incògnita. Vas decidir que freqüentaries aquell paratge sovint, sempre que et vingués de gust. Fins que, un dia, algú altre et va ensenyar el seu planeta. Els llacs eren blaus, com ho era el cel. I els camps verds. Fins i tot, els ocells piulaven. Però aquesta altra persona, et deia que el cel era de seda i que els arbres estaven al inrevés. Mai més vas poder distingir allò real d'allò que no ho és i vas viure eternament sobre uns fonaments de vidre.

Primum vivere deinde philosophare

Vigila. Crec que estàs pecant d’optimista i només fas que veure oportunitats arreu. Tot i que hi ha vegades, però, que penso que et falta alguna cosa. Però m'aïllo durant uns minuts i em poso a pensar. Penso, penso i repenso. Això si que se'm dóna bé, i arribo a la conclusió que així, tal i com estàs, estàs molt bé. No tens ganes d'enfadar-te, ni d'angoixar-te per tonteries. No et ve de gust estar pendent de ningú ni tampoc que ho estiguin de tu. Quina mandra. T’has acostumat a viure com a tu et dóna la gana- de fet, no ho saps fer d’un altre manera- i fa mesos que et lleves somrient, de molt bon humor i amb aquella estranya sensació d'incertesa, de no saber amb què et trobaràs al llarg del dia. I això et fascina perquè últimament te'n han passat de tots colors. Has fet les bogeries més grans que mai m'hagués imaginat que podies fer, així com també les han fet per tu. Què vols que et digui, et veig molt bé. Cada dia et trobes amb situacions que, ara per ara, encara et pots permetre el luxe d'aprofitar. I mira que t'arriba a agradar la rutina, però ja fa temps que s'ha esfumat. Tornarà un dia o altre, segur. De moment, no cal que ningú et porti al ball, ja hi aniràs tu sola. On fregaràs les esquenes que et doni la gana i si no ho vols, no picaràs cap ritme amb les mans. I si et ve de gust dir tonteries i ser especial ho seràs. Viuràs escenes dolces davant els portals que facin falta, quan tu ho vulguis i amb qui tu vulguis.

Lluny de viure en un estat metamòrfic, gaudiràs amb cada passa que facis. Qui t’estima riu amb tu. Molta d’aquesta gent t’ha sorprès, mai haguessis pogut pensar que els importaves. Et creuràs arrogantment superior a tots aquells que et jutgen. No et coneixen i es pensen que estàs boja, que ets infeliç i que tens la necessitat de perseguir un passat que ja ni recordes o ves a saber què. Perquè en el moment en que t’encasellen, ja no et treus mai l’etiqueta. Però te la rebufa i fins i tot et diverteix. No tens cap necessitat de pronunciar-te. Simplement són mosquits que amb un simple moviment de mans els pots aixafar. I no t’ha calgut fer res per fer-ho, ja que ells, solets, s’han suïcidat.

Tant tu com jo, pensem que qui busca la felicitat a curt termini no la trobarà mai. I crec que amb la tristesa passa el mateix. Durant les nostres vides sempre tindrem aquests sentiments solapats. De tal manera que no els acabarem mai de distingir. No sabrem mai de què parlem i les paraules acabaran sobrant. Aquests sentiments no existeixen pas, són pura metafísica. T’aconsello que et limitis a parlar del temps que farà demà.

No serem les úniques

Podria dir-te que la vida és un miratge. Res és com sembla que és. Començant per tu mateixa; frases curtes, ritme picat i un ús recorrent de la polisíndeton com a recurs per enganyar a la gent, fent veure que escrius bé, però en veritat no ets res més que una formigueta amb l’idíl·lic somni de triomfar. Simplement optes pel recurs fàcil, et vens en favor de l’empatia. Si un dia fessis públic tot allò que vas escriure un dia, pots estar segura que la gent et miraria amb ulls diferents.

Encara creus que tot està per fer. Has tornat a estar a punt de caure moltes vegades, però t’has promès que no ho faràs. Això si que se’t dóna bé, perquè ets una tossuda, i a aquestes altures, ja no t’ho treu ningú. Si una cosa et surt malament, aixeques el cap amb aquell orgull punyeter, que potser ja va sent hora que deixis enrere, defensant fins al final tot allò que has fet. Ets tonta, que fàcil seria acceptar un error. Malgrat tot, poc a poc, vas aprenent a abaixar el cap, ni que sigui una mica.  

Has canviat, i ho saps, la gent que realment t’estima t’ho ha dit. Estàs irreconeixible, et diuen. I tu no saps ben bé com prendre’t-ho. Al final, per l’expressió de les seves cares, els dónes les gràcies, tot i que interiorment no entens perquè ho fas. Però després, com que et somriuen, penses que ja deus haver fet bé.

Al final, has après una cosa que creies que era un secret, i et feia por compartir amb el teu entorn, ja que et pensaves que ocupaves la primera posició i no suportes que et passin al davant. La vida no té emoció si no t’entrebanques. I per sort, no seràs la única que ho faci. Però llavors, hauràs d’anar amb molt de compte perquè en aquest món ets el que fas, no el que penses.

També et podria dir que en tot l’entramat d’aquest miratge, hi ha una única cosa de vertadera. Tu mateixa. Ara bé, mai t’enganyis. Busca allò que et fa feliç dins d’un món de cartró, encara que sigui immediatament finit. Allò que et faci sentir exhausta. Un sentiment que et farà aixecar del llit d’una revolada per començar a viure el dia que tens al teu davant.

Qui fabrica les nostres idees?

Retrocedim en el temps. Situem-se als anys 50. Estem a Washington D.C, al Capitoli. A l’interior del Senat s’està debatent sobre els impostos aplicables a la llet, i, a fora, als passadissos, hi ha un grup de persones exercint pressió i influint sobre les decisions que estan prenent els senadors. Doncs bé, aquí és on comença la història dels lobbies. 

Però, amb què penseu quan us ve al cap el concepte de lobby? És un sector molt desconegut per la societat, per tant, se li atribueixen aires sinistres, ja que no se’n coneix la lògica. Tenint en compte que vivim en una democràcia jove, que lobby és un terme anglès i el fet que hem vist moltes pel·lícules de Hollywood, la imatge que ens queda no és massa positiva. De seguida ens ve el cap el lobby jueu, el del sector del tabac, el de la indústria armamentística o els maçons. Però un lobby no és res més que un òrgan, una institució o una empresa que defensa els interessos d’un sector determinat de la societat. Ven un producte legal per influir de manera legítima en les decisions del poder legislatiu i executiu. I tothom té el dret de defensar els seus interessos, des del sector bancari fins al sector mèdic, passant pels ecologistes i el moviment feminista. 

El lobby actual ha evolucionat i ja no funciona com als anys 50. Ara és més sofisticat i s'ha convertit en una professió més. Es tracta de relacions institucionals en tot el seu esplendor. I la comunicació hi juga un paper protagonista. Des de l’enviament d’una simple nota de premsa, passant per les tertúlies d’Els matins del Cuní, fins a la publicació d’articles d’Spin doctors. Tot això per a aconseguir un objectiu: canviar normatives o adoptar polítiques. 

Però anem encara més enllà. En base a què es pressiona per influir en les decisions? Aquí entra el rol dels think tanks, altrament anomenats generadors de pensament o laboratoris d’idees. N’existeixen més de 6.000 arreu del món i 1.500 dels quals són americans. Es tracta de científics, metges, sociòlegs o periodistes que es dediquen a analitzar, crear i difondre corrents de pensament i valors entre la ciutadania per tal de traduir-ho a recomanacions polítiques. És a dir, són els que creen la opinió pública i entreguen al govern les seves investigacions. Són els que generen debat entre la població que llavors, es convertirà en llei. 

Per tant, un dels possibles esquemes que conformen el nostre sistema estaria encapçalat pels think tanks en un nivell primari, els mitjans de comunicació i la conseqüent opinió pública en un segon nivell i la política en posició última executant. Dins d’aquest sistema, els lobbies tenen un paper omnipresent pressionant el seu sector concret. 

El que vull dir amb tot això és que el tema dels think tanks i el lobbisme no està gens arrelat al nostre país. Fins on estic informada, tant a Washington com a Brussel·les hi ha un registre de lobbies. A nivell espanyol, no existeix, fet pel qual Brussel·les va cridar l'atenció, un cop més, al nostre estimat país. Tots els estudis als quals he pogut tenir accés, apunten a la necessitat urgent de potenciar aquests organismes pel bon funcionament polític. Oportunitat professional perfecte. Si li sumem la crisi política que estem vivint, on el poder es concentra en mans d’uns pocs i on es necessita una renovació d’idees urgent, els laboratoris de pensament són la solució.  

I és per aquest motiu que els Estats Units han arribat on són. I és que jo sempre els he criticat, i més després d’haver-hi viscut un any, però set anys més tard, me’n adono que era un crítica encoberta. El que vaig jutjar no era un país, era la meva incapacitat per obrir la ment i adaptar-me. Però bé, ja ho tenim això la gent de poble, molts de nosaltres triguem a veure les coses.

T'estimes el teu país?

Sempre he tingut clar que només es pot escriure d’allò del que saps, de temes que domines. Però avui faré una excepció. Parlaré de política, i no en tinc ni idea. Però jo també estic indignada. Catalunya ha tocat fons. Un país espatllat i el pitjor de tot, perdut.

Estic emprenyada, de mala llet i amb un sentiment d’impotència molt alt. La gent que contribueix al manteniment de l’statu quo em treu de les meves caselles. Sí, aquells que no aixequen el cul del sofà, però es veuen amb el dret de queixar-se del sistema. Aquells que canviarien moltes coses però que diuen que no ve d’un vot. Aquells que es queden a l’atur i només saben culpar a les empreses. Aquells que deixen anar una frase enginyosa com si fos una veritat com un temple. Aquells que no paguen impostos i es queixen de la corrupció. Aquells que neguen la política fent política. O, per exemple, aquells qui es pensen que poden substituir un partit polític formant una assamblea comunitària. Què passa llavors amb els militants, els sindicats, les organitzacions empresarials o les entitats municipals? No es pot caure amb l’error de demonitzar la classe política d’aquesta manera. Cal una regeneració, sí, però qui la farà? Hem de ser nosaltres qui tiri del carro. Ens hem de fer sentir i organitzar-nos per tal d’aconseguir-ho. Poca cosa es farà si anem en contra del sistema. Com volem tirar endavant un país amb gent que pensa que la democràcia parlamentària és el problema?

Estem caient en picat en un error fatal, en un espiral de queixes constant procedit per un no res. Potser que comencem a utilitzar les nostres pròpies mans i els nostres recursos per trobar alternatives a una situació que s’està convertint vergonyosa pel nostre país. Si no canviem com a ciutadans, tot està perdut. En aquests moments ni el Polònia em fa gràcia. Em fot llàstima i vergonya. Ens esperen uns anys molt durs, on la lluita ha d’anar dirigida en dues direccions: Regenerar la classe política i regenerar la mentalitat ciutadana d’una vegada per totes. Tot un repte per a cada un de nosaltres. Però jo encara crec amb el meu país, més que mai.

Equivocar-se? Només una vegada

Ella em va dir que potser va ser un dia en concret quan hi va pensar. Però jo penso que potser ja feia dies que hi donava voltes. El fet és que tenia uns pensaments, que des de feia un temps, li eren recorrents. La joventut. Aquella etapa on equivocar-se està permès. Em va dir que anava vivint la vida, i en conseqüència, s'anava topant amb experiències noves, mai s'havia trobat amb una situació igual. Es trobava davant d'un full en blanc esperant ser escrit, tant si com no. I només ho podia fer ella, tota sola. Ningú li faria el favor d'escriure'l per ella, i deixant de banda metàfores supèrflues, ningú li viuria la vida per ella. Cansada de rebre consells de gent que estava al mateix nivell que ella, sense experiència a la vida, i que amb el temps havia vist que eren inútils, ja que cada persona escriu en fulls diferents, no tenia més remei que trobar les solucions seguint el seu cap, el seu cor i cada impuls elèctric que li remetien les seves neurones. Acostumava a tancar els ulls per un moment i triar allò que la seva impulsivitat li semblava correcte en aquell moment i... normalment la cagava. I és la millor cosa que li podia haver passat. Equivocar-se. Bé, anant més enllà, el millor que li podia haver passat era adonar-se que s'havia equivocat. Si no ho hagués vist, no n'hagués après i ho seguiria fent. I quan davant de situacions que li eren completament noves, no s’equivocava, només podia voler dir que la sort hi havia intervingut, i llavors no podia argumentar les seves accions, per tant, el valor d’aquell encert era totalment nul.

La gràcia de tot això està en només equivocar-se un cop per cada experiència nova. Quan t’equivoques dos cops en una mateixa situació, només pot voler dir que alguna cosa no has fet bé. Hem de buscar l’esquema mental que un dia vam elaborar. Només ens hauríem de permetre equivocar-nos una sola vegada i remetre'ns a experiències prèvies, més o menys com la teoria de la reminiscència de Plató, tot i que no crec que sigui una cosa innata i que en tots els casos conèixer sigui recordar, per tant, en aquest sentit, l’aprenentatge sí que existeix. Penso que això només és així quan has viscut allò prèviament. És llavors, a partir de la segona vegada, que t’hauries d’autoexigir recordar-ho. Ser extremadament concís i perfeccionista. Sense aquests dos atributs, el món no pot anar bé de cap de les maneres. Denominar les coses per allò que són, no per allò que ens semblen que són. Buscar, indagar, investigar, comparar. Treballar per dibuixar l’itinerari correcte i no equivocar-se de direcció. Un cop fet això, i quan et demanin explicacions, podràs explicar pas a pas el perquè de les teves accions i argumentar-ne cada pas. Llavors, equivocar-te t’estarà completament prohibit, estaràs treballant sota la teva pròpia pressió, i si falles, serà el teu propi fracàs per no haver trobat la solució que de ben segur que podies haver donat. 

Si creus que pots, ho aconseguiràs, només és qüestió de temps. No es pot deixar res en mans de la sort, és desvaloritzar-se. Si tenim un cervell és per aprofitar-lo. A més, les queixes només consumeixen energia, no produeixen resultats.

La mort que ha salvat la imatge del president

No els donem més la raó. No siguem estúpids. Ja n'hi ha prou. Vull deixar clar el meu punt de vista, encara que pugui semblar una ezquizofrènica. Potser val més això que el fet de no pensar i anar xuclant tot el que els grups més poderosos del món ens volen emmagatzemar en el nostre subconscient. Però bé, intentaré argumentar la meva ezquizofrènia des del principi.

Situem-se l'any 2001. Bush presideix els Estats Units. Tots coneixem la història: Atac contra les Torres Bessones, bla, bla, bla. Aquí hauriem de seure tots i callar, ja que encara no en sabem el desenllaç. Hi ha qui diu que Bush i els seus titelles Rice, Cheney, Mueller i Rumsfeld van estar-hi implicats. S’han portat a terme diverses investigacions que parlen d’uns documents que incriminen el govern per tal d’aconseguir avantatge política, així com també d’uns testimonis. Però bé, cap de nosaltres no té ni la suficient capacitat, ni el poder, ni els mitjans suficients com per destapar la trama. Per tant, saltem al pròxim escenari.

Post atemptat. Les enquestes assenyalaven que un 80% dels americans donava suport a la decisió de Bush d’atacar Afganistan, Iraq o el que fes falta. El poble americà es va unir, havien de complir amb el seu deure moral: Anar tots contra l’enemic, tothom contra Osama Bin Laden. Simptomàticament, la bona imatge de Bush Junior es va disparar. El president va aconseguir un dels seus objectius, sortir reelegit el 2004 i fer desaparèixer John Kerry del mapa. Li hauríem de preguntar al senyor Michael Moore si realment va ser reescollit per la bona imatge que va adquirir després de l’11-S o si algú es va descomptar gestionant els vots de 122.267.553 americans. Però això ja és un altre tema. Se’m està fent molt difícil condensar les meves idees.

Van passar quatre anys més, i la imatge de Bush, com ens explica la teoria de l’ànec coix, es va acabar deteriorant i va arribar a la presidència un xaval de Harvard super enrotllat, demòcrata, modern i amb Twitter. Els americans van deixar el seu futur a les mans del pseudoafroamericà, van obsequiar-lo amb les seves expectatives, gairebé res. La llei de la gravetat crec que ens diu que quan una cosa puja, baixa. Doncs això és el que exactament va passar. Els americans creien que Martin Luther King II els treuria de la crisi financera, però això, evidentment, no va passar. La seva popularitat va baixar en picat, fins arribar a la xifra més baixa d’acceptació i credibilitat des que va ser elegit, segons apuntaven les enquestes d’aquell moment.

A partir d’aquí, Obama es va dedicar a recuperar-se davant l’opinió pública per reposicionar -se com a president de tots. L’època del Renaixement, com apunta el periodista Pere Franch. Però no acabava d’arribar on es volia. El punt d’inflexió va arribar l’altre dia quan les U.S FORCES van KILL (no assassin, com em penso que seria el més correcte) Osama Bin Laden. Les enquestes del New York Times ja apunten que la popularitat i el valor del president experimenten una puixança. Que extrany. La majoria de diaris nordamericans reforcen la idea que ha estat Estats Units qui ha matat a Bin Laden. “US kills Bin Laden”, “Bin Laden killed by US Forces”, “US Forces kill Osama”, bla, bla, bla. Obama és l'heroi!

Per quin motiu l’han trobat i matat ara? Jo no em crec que les forces d’intel·ligència (o com es digui aquesta gent de l’FBI) no hagin sabut exactament on es trobava en cada moment. Proveu de buscar al Google paraules com terrorisme islàmic, Bin Laden, George Bush o bombes durant un any, tres cops al dia i us vindràn a trucar a la porta i a arrestar-vos. Són més intel·ligents del que poden semblar. Jo arribo a la conclusió que tot és una estratègia de la Casa Blanca, qui esperava aprofitar el moment oportú. Matar-lo ara era el moment que els podia sortir més rendible. Ja estan recollint fruits. Perdoneu, però avui he tingut un dia horrorós i necessitava rajar d’alguna cosa. Malauradament, res del què he escrit, estarà mai fonamentat.