dijous, 29 de desembre del 2011

L'aflicció de tenir un dia esplèndid

Avui em llevo d’hora. Tinc una cita important aquest matí i m’he volgut aixecar abans per tenir una mica de temps per pensar, fa temps que no tinc temps per fer-ho i això em sap greu. Rutina matinal: cafè amb llet i música. Scorpios - Moonshiner. Quatre desgraciats que no agraden a ningú, però que jo no podria viure sense ells. Decideixo repassar el meu blog i se’m crea un enrenou al cap, ja m’he posat de mala llet… Com puc canviar tant d’opinió? I com puc ser tan hipòcrita?

Un dia vaig escriure que només ens podem equivocar una vegada. Dec ser molt il·lusa i innocent. Sóc la primera que caic sempre en la mateixa merda de quatre potes. I a sobre presumeixo de que no ho faig i de que últimament només faig que aprendre. És mentida. Continuo igual de perduda que fa 10 anys. No aprenc res. Se’m acumulen les coses i no dono l’abast per deixar res tancat. Me’n he adonat que tinc massa fronts oberts, i cap sense tancar. Només hi poso sorra a sobre, els tapo una mica i començo una altra cosa. Mentre això em va passant, passo de tot i em torno egoista. I si abans tenia la capacitat per seguir un cicle i arribar fins al final de les coses, ara no. Ho començo tot i no acabo res. Ja no penso ni reflexiono. Vaig embolicant la troca dins el meu cap, em marejo la ment i me’n oblido a consciència, però com qui no vol la cosa. Dono l’esquena a tot allò que em fa mandra. I ho enretiro de la meva vida. I quan algú em deixa de banda de la seva vida, encara em penso que tinc el dret d’enfadar-me. Així estem. Fardant d’una vida que el meu cap no està preparat per gestionar. El més greu de tot és que ser egoista em fa sentir a gust. Segueixo pensant que en aquesta vida estem sols, ningú et donarà un cop de mà així com així. Tot té un preu i, com a mínim, hem de tenir clar quant estem disposats a pagar i què estem disposats a perdre. És aquí on sempre m’equivoco. I per molt que ho negui, em continuo enganyant a mi mateixa, ho sé, i el pitjor de tot és que m’ho permeto. Viure amb els ulls oberts, però tancant-los massa sovint. Que en som de curts els humans!

Bon dia a tothom!

2 comentaris:

  1. Déu n'hi do... Espero que, almenys, t'hagis quedat agust! :P
    Anar construïnt-nos no és una tasca fàcil, no naixem amb full d'instruccions. Però malgrat tot, tenim el dret d'equivocar-nos, a caure en la mateixa merda diverse vegades i a anar desorientats de tant en tant. Almenys tot això ens ajuda a veure que estem vius i que tenim moltes coses a canviar, moltes coses a fer i que tot és possible, com diria Martí i Pol.
    I sobre ser egoïstes... si naixem i morim sols, com no vols que ho siguem d'egïstes? L'egoïsme no sempre és negatiu i, de vegades, inclús, és absolutament necessari.
    S'ha de viure semre amb els ulls oberts, però de tant en tant va bé tancar-los perquè puguin descansar, no et sembla?
    És molt important ser autocrítics, però no cal tampoc passar-se. Segur que tens coses ben bones que poden compensar aquelles que potser et sembla que no ho són tant...
    Bones festes i millor any 2012, Marina! ;)

    ResponElimina
  2. Avui he trobat el teu blog per casualitat (casualitat?). Escrius molt bé Marina! Segueix així!
    Un admirador secret.

    ResponElimina