Ara

Hi ha coses que se’t escapen de les mans. No ho pots controlar perquè trascendeix la teva persona. Pateixes per les persones que t’envolten i t’estimen. Algun dia ja no les tindràs més. Així de cop i volta, o d’una manera lenta, inestable i fotudament malparida. Tampoc es tracta d’exprimir les persones com si fos l’última vegada que potser les veus, o com l’última vegada que potser et miren i són conscients del teu somriure. O com si fos l’última vegada que et cridaran pel teu nom. No. Tu segueix amb la teva vida, que segur que és el que els fa feliç. Pots riure les mateixes gràcies de tota la vida o enfadar-te per allò que sempre t’ha fet enfadar. Segueix escoltant les mateixes cançons i segueix menjant el mateix. Continua treballant i continua cantant a la dutxa. Segueix el curs de la vida, tal i com et ve, de manera òptima però normal. Camina, agafa el telèfon i insulta a l’imbècil que es salta l’stop. Fixa’t amb les façanes que en un principi deixen que desitjar, les que poden ser poc amables en un primer moment. Relaciona’t sempre amb les històries fascinants que amaguen. S’acaben les coses aparentment boniques i comença un món autèntic i proporcionat.

Els moments més bonics

 Es va llevar totalment conscient de la seva existència. No pensava ni en qui era ni en què volia ni en què havia de fer. Ja sabia el que creia que havia de saber. Nous sentiments. I vells. Encara es reserva un petit espai per recordar coses passades. Som persones efímeres, en el temps, evidentment, i conseqüentment en l'espai però li agrada valorar les coses que ja ha viscut, encara que ja no hi siguin, és el mínim homenatge que pot fer a la seva pròpia vida. Recorda coses que són molt maques. Com quan va anar aquí i allà. Com quan li van explicar una cosa que li va fer molta gràcia. Com quan va fer alguna cosa que va fer riure. O com quan va anar a un lloc amb algú. No ho explicarà mai, però ja li agrada a ella reservar-se els seus moments. Els té molt ordenats, tots a lloc i clars com l’aigua.

I amb el pijama posat després d’un dia llarg, està bé i tranquil·la. Aprofita per pensar, sobre els altres i sobre ella mateixa. Li agrada molt viure com ho està fent ara. Avui això i demà allò. Però sense anar a marxes forçades. Fiblades de benestar per tota la ment. Ràfegues de felicitat que duren mil eternitats. Viatges divertits. Converses idiotes. Comportaments vius. Paraules sinceres. Tot un nou món mai vist pels seus ulls. I unes ganes insaciables. Més adrenalina que por. Sempre.

Desmaterialitzant vivències

M’agrada travessar el núvols amb l’avió. I la nit abans de fer un viatge. M’agrada llevar-me d’hora i fer-ho tot a càmera lenta. I la primera sensació de fred del matí. M’agrada quan no puc respirar de tan riure i que no puc parar i que em noto llàgrimes als ulls i la panxa continguda i em surten riures estranys i no puc parar i al final fa més mal que una altra cosa. I viure situacions esperpèntiques. Són les millors. Imaginar-se una pel·lícula impossible d’imaginar. Viure’n una el doble d’inimaginable. Qüestionar-se quins elements han desencadenat els fets i només tenir una resposta. L’acció de riure. L’ànsia de viure. Les ganes de compartir. L’excés de positivisme. Bé, realment, tenir moltes respostes. I llavors se’m escapa el riure en el moment menys desitjat i encara em fa més gràcia i com que ja s’ha torçat la situació, em giro i me’n vaig, així, sense donar-hi més voltes.

M'agrada pensar que la vida consisteix en cremar etapes. Carbonitzar-les fins que només et quedin fragments de cendra que al recollir-los se’t desfacin a les mans. La matèria desapareix. Això només demostra que has exprimit al màxim l’època en la que vivies. L’has viscut d’una manera tan intensa, que l’has acabat desmaterialitzant. L’has esgotat i li has passat la mà per la cara. I et quedes amb aquella sensació de quan fas endreces, tot a lloc, puc seguir.

Fins que un dia qualsevol veus que ets més feliç del que havies estat fins ara. Fa molt temps que no plores i això et fa estar alerta. Preparada per caure, perquè saps més que ningú que d’un dia per l’altre, tot el què tens pot marxar. Però a diferència d’abans, no tens por. Gens ni mica. Et sents preparada per afrontar qualsevol conflicte, per molta dificultat que tingui. Mai més patiràs per res.

Un cel ennuvolat preciós

Estirada al mig d'una superfície verda, tova i humida. Els seus llavis somriuen. No arrossega cap cadena. El cel, ennuvolat, és de color gris, blanc, blau, verd... I com li agrada. Sent una mena de pau interior que li diu que tot és perfecte. Un sentiment que la trascendeix i sembla que abarqui tot el seu entorn, més enllà del que pot percebre de manera racional. Li diu que no hi ha persones dolentes. Que tothom té bona voluntat. I a partir d'ara anirà pel món seguint aquesta única premissa. Tindrà la percepció que tothom és bo, simpàtic i innocent. Tothom fa el que li dóna la gana i no se'ls hi passa pel cap fer judicis malvats. Li encanta la vida. Li encanten les persones. Li encanta la música. Però sobretot li encanta riure. I riure's d'ella mateixa. En fer-ho ha trobat un plaer inexplicable. Evidentment que hi ha coses d'ella mateixa que no li agraden, però mentre treballa per canviar-les, se'n enfot. Tothom li cau extremadament bé. Aprofitarà mentre duri.

Fa uns mesos es va preocupar molt. Una persona va dir-li que la felicitat que sentia als 15 anys no la tornaria a tenir. Es va desesperar. Quina vida més avorrida que li esperava a partir d'ara. Treballar, pagar factures, assegurances i deixar a mitges una birra per por a que se li pugi al cap. Au va. Quina gran mentida tot plegat. No ho vol això. Ara està tranquil·la. Perquè sap que aquella immaduresa de l'adolescència no l'ha perdut. I seguirà fent el que li dóna la gana la resta dels seus dies. No li interessa la negativitat. Mentre estabilitza la seva vida, només sap fer broma. Sobradament feliç. Se'n enfot dels últims dos anys. Vol tornar a ser petita, per sempre més. I qui la somriu, també ho vol.

Inflexions

Sempre era ella. Uns dies més que en d'altres, però els fonaments que conformaven la seva identitat seguien intactes. La façana era de vidre, fràgil però transparent. Unes parets generoses mostraven la seva força per viure, la seva cerca insaciable d'elements vitals que eren significants per a ella i un sentiment de tristesa reprimit als racons més invisibles. Dialogava seriosament amb el món i no es deixava dominar per ningú. Capficada en les seves conviccions feia veure que escoltava però la seva oïda es mostrava més atreta per altres coses que creuaven fronteres. Encara que els miralls se li burlessin a la cara i li tornessin el reflexe d’una imatge del que hauria pogut ser i no era, retreient-li cruelment, ella els girava la cara i mirava cap a una altra direcció, més enllà de l'horitzó. Una imatge que encara no havia estat mai reflectida sobre cap superfície.

Volia configurar la seva vida sense dependre de tot el patetisme que caracteritzava el seu univers. Anhelava un sentiment que cada vegada se li apropava més i més. Per ser coherent amb ella mateixa, va decidir eliminar la paraula fracàs de la seva vida. Qui es va atrevir a inventar aquest concepte? S’ha d’estar boig. Per naturalesa, els humans estem empesos a evolucionar. Cap decisió que prenguis pot ser un fracàs. Sempre és un pas endavant. Ja sigui per trobar el que encara no tens, per modificar algun capítol de la teva vida o per estabilitzar-se.

Finalment decideix tirar pel dret i no donar més voltes a totes aquestes reflexions que acaben sent superficialment absurdes. Es planta en una vasta extensió. És un petit jo amb una gran força al seu interior. Idees clares que es presenten com a irracionals. Un cel blau que li permet l'existència al relleu de la muntanya, blanca, pura i neta. Un punt, el seu ésser entre l'horitzó i la vall. Feliçment establerta entre dues naturaleses. Un ocell. Una flor. Aire lliure. S'asseu damunt d'una roca, somriu i diu prou. Vol congelar aquest moment. Convertir-lo amb la instantània d'inflexió de la seva vida.

 

El relat del segle XXI

Des dels inicis del món, cada època ha estat definida per uns elements homogeneïtzadors que han incidit en la nostra manera de fer i de pensar. Des d’una perspectiva occidental, la Prehistòria va estar marcada per la hominització de l’espècie animal. L’Edat Antiga va destacar pel saber de l’home, per l’intel·lecte, la filosofia i per ser l’embrió de les comunitats polítiques. Més endavant, a l’Edat Mitjana, la religió va ser l’element dominant. Els homes havien de viure d’acord amb la moral cristiana. Autoritat. Mica en mica, l’antropocentrisme va anar guanyant terreny. L’Edat Moderna. Allò diví es va deslligar d’allò humà i aquest canvi en el pensament va acabar donant lloc a la Revolució Industrial, i amb ella, la burgesia, desembocant al seu màxim exponent: El Capitalisme.

Sempre se sent a parlar de la decadència del paper que han tingut els sistemes morals en les nostres societats. Sistemes que perden el control sobre les nostres sensibilitats i les experiències quotidianes. Es produeix un esgotament, un desencantament simptomàtic. Llavors es parla del gran buit. Com quan Nietzsche va matar Déu. Qui serà capaç de proporcionar-nos la redempció final? Qui serà capaç de definir-nos? Segons Steiner, els humans sempre ens guiem per la totalitat. Textos canònics, estructures clares a les quals ens podem aferrar per encarrilar el guió de les nostres vides, la columna vertebral que actuarà com en forma de valors compartits per tothom. Però als anys setanta, Jean-François Lyotard va trencar tots els esquemes considerant que havíem entrat en una nova etapa on els grans relats havien deixat de ser pràctics, ja no donaven sentit a les nostres vides. La Condició Postmoderna.

On som? 

Hem arribat a una època marcada per les realitats fictícies, per un relativisme omnipresent i una idealització envers als valors més fonamentals de la nostra existència.

La societat actual somia molt, moltíssim. Si bé és cert que no és un tret exclusiu de la nostra època, sí que hi podem trobar una clara diferència, l’actitud amb la qual ho fem. Somniem amb la convicció que el món està en contra nostra per arribar a desenvolupar tot allò que desitgem. La majoria de vegades ens és difícil mantenir els peus a terra i volem durant una bona estona. Potser no arribem a ser personatges infeliços i desgraciats, però ens topem amb cada vegada més obstacles. D’aquesta manera, accentuem l’individualisme. Volem configurar les nostres vides sense dependre de tot el patetisme que caracteritza el nostre univers. Cada vegada apostem menys per les relacions profundes, ja que se’ns mostren com un perill per la nostra autonomia personal. Ens qüestionem la realitat. Vivim immersos en un fals amor a les idealitzacions. Ens han inculcat tantes idees utòpiques, ens les hem imaginat tant, les hem volgut viure amb tanta intensitat, que simptomàticament han deixar de ser reals. Ens movem en un món que no existeix realment. Ens enamorem de la utopia i persistim buscant allò que no existeix. El sentit de la realitat se’ns dilueix a un element fictici: simulacres i imatges. Cada vegada serem més escèptics amb el món que ens envolta i aprendrem a conviure amb el relativisme més exagerat. Fins que arribi el dia que, sense adonar-nos-en, el nostre relat haurà canviat.

Berlín, París, Londres, Roma, San Francisco i Nova York

Va descobrir Berlín gràcies a Billy Wilder. Aquella escena grandiloqüent en blanc i negre. Els americans atravessant la porta de Brandenburg. Una imatge aèria al ritme de la Valquíria de Wagner, reveladora i majestuosa. La Guerra Freda. Ara s'ho mira tot caminant per la Unter den Linden. Llums de nadal i obres. Quan arriba a la porta, l'atravessa un parell de vegades, només per burlar la història.

Va conèixer París llegint Émile Zolá. L'obra. Influenciada per les imatges que se li havien representat a la memòria, li va semblar una ciutat al natural, totalment a l'aire lliure. Au plein air. El que havia estat el centre mundial de l'art. Va arribar-hi amb tren, un dia molt plujós. Els Champs Elysées li semblaven lletjos, i ara mateix els identifica més amb la cançó de NOFX que no pas amb l' avinguda considerada la més bonica del món. Va pujar les escales de la Torre Eiffel, va entrar a la cafeteria d'Amelie i del Moulin Rouge, en va fer una instantània. No ha vist res. Fins que no la visqui com ho fan a Midnight in Paris, no haurà vist res.

Va conèixer Londres per Sherlock Holmes. Pluja i foscor. Una ciutat misteriosa. De les que menys li agraden d'Europa. Ha vingut a passar-hi un cap de setmana perquè és un lloc que no recorda gens. Com si algú li hagués esborrat de la memòria. Però no li sap gens de greu. És de les poques ciutats que refusa. Té una percepció d'una societat reprimida amb la necessitat de desinhibir-se massa sovint. Sempre li recordarà a la tràgica mort de Lady Di.

Estudiant llatí, va topar amb Roma. El seu primer viatge amb una finalitat clara. Verificar amb els seus propis ulls si realment la civilització grecoromana era tant intel•ligent com li havien dit. I amb quatre dies ho havia de demostrar. Basíliques, Catacumbes i Amfiteatres. Buscava trobar-hi la proporció, la bellesa, la perfecció.

Va conèixer San Francisco en un àlbum de fotografies dels anys 70 que tenia la seva mare per casa. Sempre l'ha associada al postmodernisme més exagerat que ha acabat donant forma a un liberalisme propi. Una microcultura que ha estat mimetitzada per altres ciutats. Per ella, San Francisco sempre serà un signe de llibertat. El punt i final d'una dura etapa. Una porta de sortida que esdevé una porta d'entrada. Com el recorregut que fa cada dia el tramvia que passa per Market Street, una metàfora dels alts i baixos que t'ofereix la vida.

És difícil definir com i quan va conèixer Nova York. Suposo que va ser per una barreja d'arts, entre cinema, música i literatura. Woody Allen, Leonard Cohen i Philip Roth. Una individualitat que es veu que es vol desprendre d'ella mateixa. Tendra però gens innocent, totalment preconcebuda, però, paradoxalment, una comunitat il•lustre. Pragmàtica en conjunt i intel•lectual en l'intimitat. A cada cantonada l'aroma és diferent. Entén quan Paul Auster defineix al seu personatge, Queen: El món es trobava fora d'ell mateix, al seu voltant, abans que ell. Cada vegada en té més sed.

El meu any

He pujat a la Vall d'Aran més de vint vegades. Fins i tot amb l'Alsina Graells.

M'he mudat de pis dues vegades.

He navegat pel mar.

He vist sortir el sol cada matí des del port de Mataró. I un dia, desde La Mola.

He sortit entre setmana.

He agafat l'AVE. 

He sopat amb el Toni Aira.

M'he trobat tres izards a pocs metres de mi, a 2.000 metres d'altitud.

He recorregut el perímetre de la Península (Cap de Creus, València, Algarve, Lisboa, La Corunya i País Basc).

He anat a infinits concerts de Mishima.

M'he fumat un puro.

He anat a visitar Malla només pel nom.

He gaudit de les platges eivissenques.

He passejat pel Paseo de la Castellana.

He perdut un avió.

M'he banyat al riu.
He fotut una farola al terra a l'Àngel Guimerà.

He fet surf.
Em cago de por quan em venen a fer la revisió del gas.

He vist a Andrea Motis un parell de vegades. La segona, però, li vaig fer faixa a la primera cançó perquè em venia més de gust prendre una cervesa a l'aire lliure.

He gaudit de Nova York amb un bon amic.

He anat a Alemanya, a Itàlia i a Lepe.

Vaig ser al Parlament el dia d'unes eleccions que havien de ser trascendentals.

He disfrutat de les actuacions de l'Albert Pla al Poliorama.

He pogut conèixer a Leonard Cohen.

He anat al Palau de la Música.

He tingut una citació judicial.

He muntat dos numerets importants; a una hostessa de Ryanair, i a un banquer. No vaig sortir guanyant.

M'he deixat de mossegar les ungles. Hi he tornat. I ho he tornat a deixar. I hi he tornat.

He anat a buscar bolets.
He escalat per Montserrat.

He deixat la feina.

El mateix radar m'ha enganxat quatre vegades en una setmana.

He incendiat la llar de foc de casa els meus pares.

He tuitejat amb el Joey Cape i, el Monzó, m'ha enviat a fregir espàrrecs.

Li he donat el biberó a un gatet.

He entrat a una benzinera, he pagat i he marxat sense posar-la. Al cap de pocs minuts, m'he quedat tirada.

He escrit. Molt. He llegit, més.

He vist Jazz en directe.

He canviat d'opinió.

He tirat de crèdit.

M'han regalat un ram de flors.

No he après a planxar. Ni tinc la intenció de fer-ho.

M'he canviat de color de cabell.

He tingut uns quants disgustos.
M'he trencat la cara esquiant.

Aquesta és la teva vida. Fes el que t'agrada i sovint. Si alguna cosa no t'agrada, canvia-ho. Si estàs buscant l'amor de la teva vida, frena. T'estarà esperant quan comencis a fer les coses que t'agraden. Para de sobreanalitzar-ho tot, la vida és simple. Viatja sovint. I si sents que et perds, això només t'ajudarà a trobar-te a tu mateix. La vida és més maca quan coneixes a gent nova i crees coses amb ells. Viu els teus somnis.

Annie Hall

FADE IN:

Abrupt medium close-up of Alvy Singer doing a comedy monologue.  He
wearing a crumbled sports jacket and tieless shirt; the background is stark.

ALVY         
  There's an old joke.  Uh, two elderly 
  women are at a Catskills mountain 
  resort, and one of 'em says: "Boy, the 
  food at this place is really terrible." 
  The other one says, "Yeah, I know, and 
  such ... small portions." Well, that's 
  essentially how I feel about life.  Full 
  of loneliness and misery and suffering 
  and unhappiness, and it's all over much 
  too quickly.  The-the other important 
  joke for me is one that's, uh, usually 
  attributed to Groucho Marx, but I think 
  it appears originally in Freud's wit and 
  its relation to the unconscious.  And it 
  goes like this-I'm paraphrasing: Uh ... 
  "I would never wanna belong to any club 
  that would have someone like me for a 
  member." That's the key joke of my adult 
  life in terms of my relationships with 
  women.  Tsch, you know, lately the 
  strangest things have been going 
  through my mind, 'cause I turned forty, 
  tsch, and I guess I'm going through a 
  life crisis or something, I don't know. 
  I, uh ... and I'm not worried about aging.  
  I'm not one o' those characters, you know. 
  Although I'm balding slightly on top, that's 
  about the worst you can say about me.  I, 
  uh, I think I'm gonna get better as I get 
  older, you know?  I think I'm gonna be the-
  the balding virile type, you know, as 
  opposed to say the, uh, distinguished 
  gray, for instance, you know?  'Less I'm 
  neither o' those two. Unless I'm one o' 
  those guys with saliva dribbling out of 
  his mouth who wanders into a cafeteria 
  with a shopping bag screaming about 
  socialism.

La genialitat

Genial, gignere. Engendrar, crear, originar. Ad modum artis. El geni crea del no-res. No imita a res, no crea d’una manera mecànica, crea una cosa totalment nova. El geni és una persona que treu les seves forces creatives d’un estil de vida determinat. I no viu de qualsevol manera, a la seva ànima, ja hi té la genialitat. Uomo universale. Aquest home es nega a especialitzar-se, diu que qui no ho sap tot, no sap res. Rebutja el saber parcial. Aspira a viure amb la màxima intensitat, deixa de banda la mediocritat. No viu distret. Causa un impacte als altres. Deixa petjada, és una persona inoblidable. És aristòcrata. La genialitat és inseparable de la riquesa. I no en un sentit material. Ell aspira a una riquesa no expressable, al resultat d’un treball espiritual que implica tota la seva existència. El geni no treballa, crea. La riquesa prové de l’autoexigència i de l’ambició. El geni no es resigna, ni es queixa. En els moments que és infeliç no n’atribueix als altres la causa. No ordena la seva existència a partir de la norma, sinó a partir de l’excel·lència. El geni és generós. I de la seva vida en fa una obra d’art. No pot viure d’una altra manera que la que viu. L’art l’ha triat a ell.

El geni mira el món d’una manera extraordinària, no el mira com qualsevol altra persona, no es distreu, la seva mirada es concentra, es fixa amb els detalls i pren en consideració tots els detalls del món. Interpreta el que hi ha de significatiu en cada detall, no es tracta d’una simple observació, sinó d'una comprensió. 

Filosofia política o Política filosòfica?

Es pot pensar una política filosòfica? I una filosofia política?

La política, com a disciplina, té a veure amb l'home i amb la seva racionalitat, amb el seu pensament. Es mou en el terreny del món purament humà. En aquest sentit, la política ens parla d'un món real. Assumptes públics que són de l'interès de tot ciutadà. La filosofia, en canvi, parla d'un món irracional, d'un món de les idees. Unes idees que han de ser el fonament del nostre món racional. Del món dels homes. Hem de tenir un fort coneixement filosòfic per poder arribar a un coneixement polític.

En aquests moments, les nostres idees trontollen. Molta gent creu que té uns ideals clars, perfectes, immutables. Però què passaria si ens trobéssim amb un Sòcrates i ens comencés a fer preguntes. Qüestions lògiques, que de tan simples que són, només li podríem oferir silencis.

Hem oblidat la base per la qual se sostenen les civilitzacions, les societats i els conseqüents valors que les han de regir. Només parlem de coses que ja no tenen sentit perquè no coneixem com hauria de ser una comunitat perfecte. Hem oblidat el classicisme. L'embrió de la nostra història. No hem reflexionat sobre el prinicipi i ja estem parlant sobre el final.

Quan no podem justificar la moralitat en un entorn que ja és immoral per naturalesa, és que tenim un greu problema. Té el mateix sentit el nostre Parlament que l'Àgora grega?

Què votarem el proper 25 de novembre? Uns arguments convincents? Un guanyador d'un debat televisiu? Uns eslògans ingeniosos? O un tuit convincent?

El millor dirigent d'un país hauria de ser aquell que no afirma, sinó que pregunta. Et qüestiona l'existència perquè treballis el pensament. Qui em dóni conclusions pensades per ell mateix, no tindrà el meu vot. 

El deute d'un somriure feliç

Somriures cars i gent de poques paraules. Una comunitat falsa disfressada d'una individualitat basada en un concepte inexacte. Ets la única persona que està amb els ulls oberts. Observes i reflexiones. Et preguntes per què ningú més n'és conscient ni per què poden viure sense fer-se preguntes. Mantinguts en una superfície sense importar-lis massa res. Tot és genial, tot és ideal i tothom és feliç. No me'n puc estar de girar el cap i de riure, de començar a caminar cap a una altra direcció.  

Es va encendre un cigarret amb la sensació d'estar cremant una part més de la vida. El seu lloc al món se li feia estrany, d'alguna manera indefinible. Col•locada en un context indefinit, somiava amb altres situacions. Sabia que havia de fer quelcom que encara no existia. Tenia clar que els elements que formaven part de la seva vida no eren els definitius i una mena de por angoixant la seguia com si fos la mateixa ombra amb la que havia nascut. Anhelava un fet desconegut, però que no trigaria en descobrir. Asseguda amb les cames creuades, sobre un dèbil sediment contemplava la grandesa d'un oceà prepotent. Se sentia tan desprotegida que el desig de nedar entre les corrents atlàntiques no la deixava meditar. Avui les neurones es mouen perillosament. Li criden, i li fan veure que no pot malgastar ni un minut més pensant-ho tot i, a la vegada, parlant de res. 

Al final de l'estiu va trencar amb tot allò que l'angoixava. Ja no et culpes de tot. Ja no entens la vida com un fet que només depèn de les coses que fas tu sola. T'obriràs una mica més al món que et rodeja, a les persones que tens al costat, aprendràs a ser jutjada i a acceptar les crítiques. No pots fer-ho tot bé. I quan alguna cosa et surti malament, no te’n amagaràs i ho comunicaràs. Ja n’hi ha prou d’analitzar les coses tu sola. Sempre has estat dura amb la gent que més t’estima.

208 West 23rd Street

Vam abandonar el Soho pujant per Broadway direcció al Nord. A l’altura del carrer número cinc, vaig anar trampejant la ruta que ens feia tirar cap a dalt i ens trobabem fent ziga zagues fins arribar al West Village. Carrer número 11 amb la setena avinguda. Gairebé érem els únics que caminàvem per les aceres però jo sabia molt bé fins on volia arribar. Realment la setena avinguda no té cap encant, vaig pensar. Ple de parquings i de restaurants completament buits. Accelerem el pas, no vull arribar tard. Vuitena avinguda, fins la novena. Ja érem al carrer número 15. Meatpacking District. Es veu que està de moda. Però bé, no ens entretinguem. Reculem fins la setena avinguda i girem a la dreta pel carrer 23. Ja hi hauríem de ser. Miro cap a dalt i el veig a la terrassa, assegut amb una copa de Bourbon sense gel i amb pijama. Es troba assegut, escrivint una cançó sobre el que sent per Janis Joplin, m’imagino. Canviem d’acera per eixamplar la perspectiva i poder observar-lo descaradament. Si m’hi fixo bé, puc veure el llit sense fer dins d’una habitació luxosa, però a ell sembla no importar-li massa, per no dir gens. Té els ulls brillants i caiguts, un aspecte desgastat i malaltís, absorbit per un foli i un llapis gairebé sense punxa. Estem vivint un moment èpic. Les limusines es troben aparcades davant la porta del hall i està ple de músics desencantats. L’ambient de 1972 és decadent, melancòlic i autodestructiu. Però és un lloc màgic i ningú se’n pot desprendre. Passen els quarts i ell encara escriu. S’encén un cigarret, però el deixa consumint-se al cendrer. No li agrada fumar, però com que té diners, ho fa. No sé si observa unes dones calçades amb uns tacons d’agulla que esperen al costat dels cotxes de luxe que el saluden des del carrer, però ell ni s’immuta, només pensa amb la seva amant. Segueix amb els ulls clavats al carrer sense deixar anar ni una mínima expressió. No és ni feliç ni desgraciat, simplement escriu, que és la raó per la qual segueix en aquest món.

Passen els minuts, o potser les hores i ens n’adonem que estem al segle XXI, asseguts a unes escales d’un gimnàs gay. Se’ns comença a fer tard i ens aixequem per continuar la nostra ruta cap al nord. Abans de girar la cantonada i amb un somriure omnipresent, giro el cap per última vegada. Ja no em cal veure res més de la ciutat.