L'aflicció de tenir un dia esplèndid

Avui em llevo d’hora. Tinc una cita important aquest matí i m’he volgut aixecar abans per tenir una mica de temps per pensar, fa temps que no tinc temps per fer-ho i això em sap greu. Rutina matinal: cafè amb llet i música. Scorpios - Moonshiner. Quatre desgraciats que no agraden a ningú, però que jo no podria viure sense ells. Decideixo repassar el meu blog i se’m crea un enrenou al cap, ja m’he posat de mala llet… Com puc canviar tant d’opinió? I com puc ser tan hipòcrita?

Un dia vaig escriure que només ens podem equivocar una vegada. Dec ser molt il·lusa i innocent. Sóc la primera que caic sempre en la mateixa merda de quatre potes. I a sobre presumeixo de que no ho faig i de que últimament només faig que aprendre. És mentida. Continuo igual de perduda que fa 10 anys. No aprenc res. Se’m acumulen les coses i no dono l’abast per deixar res tancat. Me’n he adonat que tinc massa fronts oberts, i cap sense tancar. Només hi poso sorra a sobre, els tapo una mica i començo una altra cosa. Mentre això em va passant, passo de tot i em torno egoista. I si abans tenia la capacitat per seguir un cicle i arribar fins al final de les coses, ara no. Ho començo tot i no acabo res. Ja no penso ni reflexiono. Vaig embolicant la troca dins el meu cap, em marejo la ment i me’n oblido a consciència, però com qui no vol la cosa. Dono l’esquena a tot allò que em fa mandra. I ho enretiro de la meva vida. I quan algú em deixa de banda de la seva vida, encara em penso que tinc el dret d’enfadar-me. Així estem. Fardant d’una vida que el meu cap no està preparat per gestionar. El més greu de tot és que ser egoista em fa sentir a gust. Segueixo pensant que en aquesta vida estem sols, ningú et donarà un cop de mà així com així. Tot té un preu i, com a mínim, hem de tenir clar quant estem disposats a pagar i què estem disposats a perdre. És aquí on sempre m’equivoco. I per molt que ho negui, em continuo enganyant a mi mateixa, ho sé, i el pitjor de tot és que m’ho permeto. Viure amb els ulls oberts, però tancant-los massa sovint. Que en som de curts els humans!

Bon dia a tothom!

Els dies que tens fred al nas

Posar els sinònims més excepcionals a les coses. Atribuir el significat que més et ve de gust a la vida. Somriure de coses que vas recordant. I camines amb tota aquesta activitat dins el teu cap. Passen les estacions. Et lleves i et topes amb un dia radiant, el sol brilla amb totes les seves forces i l’ambient és gèlid. Se’t posa el nas vermell de seguida, és l’única part del cos que es manté freda. Una sensació que t'encanta. Et sents més viva que mai. No vols passar per alt cap detall d’absolutament res que et passa per davant. Ho observes tot amb un somriure que s’ha tornat crònic. Avui és un d’aquells dies que estàs receptiva, l’energia de la natura et penetra fins a l’última cèl·lula del teu cos. La música és dolça i immutable i això et condueix a un ambient perfecte, i d’aquesta excel·lència, se’n desprèn un medi hermètic, aïllat i teu. No l’has compartit amb gairebé ningú perquè vols conservar-ne la màgia sigui com sigui. Per això estàs aquí, per no deixar –ne escapar ni un pessic.

Ets com una nena petita, no pares de descobrir coses que no entens com no les has vist abans. Et sents fascinada per la tonteria més insignificant. Li dónes voltes a les coses d’una manera positiva. T’estàs enriquint cada dia més, potser és gràcies als mesos on vas decidir abandonar. I encara et queda temps per ser reciclat. Una feina que no pot acabar mai. El termòmetre va pujant. I només desitges una cosa: que no sigui de vidre. Una por que conserves enmig de tants ocellets al cap. La única.

Amb el cap ben clar

Estem disposats a patir? En l’amor. Ni una mica. Al mínim indici que puc arribar a patir una mica, em poso a fer una altra cosa. Afortunadament, a la vida només he patit per amor. I per més paradoxal que pugui semblar, no li desitjo ni al meu pitjor enemic. El patiment per amor et consumeix. S’instal·la dins el teu cap i no et deixa pensar en res més.  L’amor desapareix amb rapidesa, és el patiment encobert del que creus que és amor qui arriba per quedar-s’hi. Res del que fas té sentit. Res del que fas t’omple. Res del que fas ho fas per tu. T’oblides de la teva identitat per centrar-te en una cosa, que si bé és real, no és palpable.

M’acabaràs agafant mania de com de pesada et podré semblar, m'arribaràs a odiar i fins i tot em voldràs pegar, sé que tot el que et digui ara t’entrarà per una orella i et sortirà per l’altra. Així que no et diré res. No tinc l’antídot per curar-te. Sé que no et puc dir res. Et podria dir mil coses, però no me les creuria ni jo. Et deixaré fer, a la teva manera, com millor sàpigues, fes el que et vingui de gust, però expresse’t, no ho facis amb els demés si no ho vols, però parla’t a tu. Sigues sincera amb tu mateixa i plora, plora molt que d'aquí un temps les llàgrimes es convertiràn en joia. No vull parlar de temps, ara estàs trista i en tens motius. Ara et toca viure aquesta merda. Jo, si vols, m'asseuré al teu costat, i si no ho vols, no intercambiarem ni una paraula. I si vols que marxi, marxaré. Viuràs uns mesos de dolor, que et faran tenir uns pensaments mortífers, uns sentiments asfixiants i unes sensacions esgarrifants.  La gent del teu voltant, et serà igual. Si vas a comprar el pa i et venen ganes de plorar, ho faràs, sense por a semblar boja. No somriuràs. La vida se't convertirà en alguna cosa de poca qualitat. Aniràs a dormir a les 5 i ales 8 ja estaràs llevada, només et podràs sentir com una desgraciada sense sortida. Tranquil·la, que jo t'estimo i quan tornis a tenir ganes d'estimar, allà estaré, tu pren-te el teu temps. Odie't, no ho faràs per molt de temps, així que aprofita per maleïr-te i donar-te les culpes. Ja et vindrà el rencor, però tranquil·la que després vindrà l'etapa de la pena, i després et sentiràs la puta reina, però després de tot aquest caos, t'aniràs apropant a l'estabilitat i tot serà millor que abans. I saps perquè? Per què hauràs conegut coses de tu que t'hauran sorprès molt. Ara tot just comences una relació amb tu mateixa i això et comportarà dedicació i no podràs estar per nosaltres. T’ocuparà tot el teu temps. Ara, despreocupa't, que nosaltres no marxarem. Comences una vida nova i els inicis no són mai fàcils.

Quin ordre segueixen els arbres?

Viatjar al teu planeta. Portaves des del dilluns al vespre amb un neguit difícil de dissimular, esperant que arribés el divendres, i se’t feia difícil de conciliar el son. Arribat el cinquè dia de la setmana, just després de dinar, agafaves la nau especial i t’enlairaves. No era lluny, a uns dos o tres anys. Se’t feia curt. Et distreies escoltant les cançons d’un home amb una veu molt peculiar. Greu i trencada. Però no sabies si era un home trist o content. A tu et transmetia bones vibracions, per tant, era un subjecte feliç, pensaves. La visió constant que se’t fixava davant, et recordava a l’estètica dels crèdits de Lost Highway. T’acontentava fer tot el viatge de cop, sempre has anat per feina. Al arribar, et quedaves sense respiració al contemplar un indret tant excitant. Estrelles daurades, i camps de purpurina. Llacs fúcsies i cels de seda. Deserts gairebé tan negres com l’oceà més profund del món. Et començaves a posar nerviosa, volies palpar-ho tot. Se’t feia difícil no pensar en com els agradaria, als teus amics, els camps de purpurina dels que sempre parlaves. Els arbres tampoc eren com els entenem des d’aquí. El tronc s’arrepenjava sobre la copa, i els ocells eren muts. Eren els arbres els qui piulaven. Estaves immersa en una misconcepció del món que et feia destapar una part de tu incògnita. Vas decidir que freqüentaries aquell paratge sovint, sempre que et vingués de gust. Fins que, un dia, algú altre et va ensenyar el seu planeta. Els llacs eren blaus, com ho era el cel. I els camps verds. Fins i tot, els ocells piulaven. Però aquesta altra persona, et deia que el cel era de seda i que els arbres estaven al inrevés. Mai més vas poder distingir allò real d'allò que no ho és i vas viure eternament sobre uns fonaments de vidre.

Primum vivere deinde philosophare

Vigila. Crec que estàs pecant d’optimista i només fas que veure oportunitats arreu. Tot i que hi ha vegades, però, que penso que et falta alguna cosa. Però m'aïllo durant uns minuts i em poso a pensar. Penso, penso i repenso. Això si que se'm dóna bé, i arribo a la conclusió que així, tal i com estàs, estàs molt bé. No tens ganes d'enfadar-te, ni d'angoixar-te per tonteries. No et ve de gust estar pendent de ningú ni tampoc que ho estiguin de tu. Quina mandra. T’has acostumat a viure com a tu et dóna la gana- de fet, no ho saps fer d’un altre manera- i fa mesos que et lleves somrient, de molt bon humor i amb aquella estranya sensació d'incertesa, de no saber amb què et trobaràs al llarg del dia. I això et fascina perquè últimament te'n han passat de tots colors. Has fet les bogeries més grans que mai m'hagués imaginat que podies fer, així com també les han fet per tu. Què vols que et digui, et veig molt bé. Cada dia et trobes amb situacions que, ara per ara, encara et pots permetre el luxe d'aprofitar. I mira que t'arriba a agradar la rutina, però ja fa temps que s'ha esfumat. Tornarà un dia o altre, segur. De moment, no cal que ningú et porti al ball, ja hi aniràs tu sola. On fregaràs les esquenes que et doni la gana i si no ho vols, no picaràs cap ritme amb les mans. I si et ve de gust dir tonteries i ser especial ho seràs. Viuràs escenes dolces davant els portals que facin falta, quan tu ho vulguis i amb qui tu vulguis.

Lluny de viure en un estat metamòrfic, gaudiràs amb cada passa que facis. Qui t’estima riu amb tu. Molta d’aquesta gent t’ha sorprès, mai haguessis pogut pensar que els importaves. Et creuràs arrogantment superior a tots aquells que et jutgen. No et coneixen i es pensen que estàs boja, que ets infeliç i que tens la necessitat de perseguir un passat que ja ni recordes o ves a saber què. Perquè en el moment en que t’encasellen, ja no et treus mai l’etiqueta. Però te la rebufa i fins i tot et diverteix. No tens cap necessitat de pronunciar-te. Simplement són mosquits que amb un simple moviment de mans els pots aixafar. I no t’ha calgut fer res per fer-ho, ja que ells, solets, s’han suïcidat.

Tant tu com jo, pensem que qui busca la felicitat a curt termini no la trobarà mai. I crec que amb la tristesa passa el mateix. Durant les nostres vides sempre tindrem aquests sentiments solapats. De tal manera que no els acabarem mai de distingir. No sabrem mai de què parlem i les paraules acabaran sobrant. Aquests sentiments no existeixen pas, són pura metafísica. T’aconsello que et limitis a parlar del temps que farà demà.

No serem les úniques

Podria dir-te que la vida és un miratge. Res és com sembla que és. Començant per tu mateixa; frases curtes, ritme picat i un ús recorrent de la polisíndeton com a recurs per enganyar a la gent, fent veure que escrius bé, però en veritat no ets res més que una formigueta amb l’idíl·lic somni de triomfar. Simplement optes pel recurs fàcil, et vens en favor de l’empatia. Si un dia fessis públic tot allò que vas escriure un dia, pots estar segura que la gent et miraria amb ulls diferents.

Encara creus que tot està per fer. Has tornat a estar a punt de caure moltes vegades, però t’has promès que no ho faràs. Això si que se’t dóna bé, perquè ets una tossuda, i a aquestes altures, ja no t’ho treu ningú. Si una cosa et surt malament, aixeques el cap amb aquell orgull punyeter, que potser ja va sent hora que deixis enrere, defensant fins al final tot allò que has fet. Ets tonta, que fàcil seria acceptar un error. Malgrat tot, poc a poc, vas aprenent a abaixar el cap, ni que sigui una mica.  

Has canviat, i ho saps, la gent que realment t’estima t’ho ha dit. Estàs irreconeixible, et diuen. I tu no saps ben bé com prendre’t-ho. Al final, per l’expressió de les seves cares, els dónes les gràcies, tot i que interiorment no entens perquè ho fas. Però després, com que et somriuen, penses que ja deus haver fet bé.

Al final, has après una cosa que creies que era un secret, i et feia por compartir amb el teu entorn, ja que et pensaves que ocupaves la primera posició i no suportes que et passin al davant. La vida no té emoció si no t’entrebanques. I per sort, no seràs la única que ho faci. Però llavors, hauràs d’anar amb molt de compte perquè en aquest món ets el que fas, no el que penses.

També et podria dir que en tot l’entramat d’aquest miratge, hi ha una única cosa de vertadera. Tu mateixa. Ara bé, mai t’enganyis. Busca allò que et fa feliç dins d’un món de cartró, encara que sigui immediatament finit. Allò que et faci sentir exhausta. Un sentiment que et farà aixecar del llit d’una revolada per començar a viure el dia que tens al teu davant.

Qui fabrica les nostres idees?

Retrocedim en el temps. Situem-se als anys 50. Estem a Washington D.C, al Capitoli. A l’interior del Senat s’està debatent sobre els impostos aplicables a la llet, i, a fora, als passadissos, hi ha un grup de persones exercint pressió i influint sobre les decisions que estan prenent els senadors. Doncs bé, aquí és on comença la història dels lobbies. 

Però, amb què penseu quan us ve al cap el concepte de lobby? És un sector molt desconegut per la societat, per tant, se li atribueixen aires sinistres, ja que no se’n coneix la lògica. Tenint en compte que vivim en una democràcia jove, que lobby és un terme anglès i el fet que hem vist moltes pel·lícules de Hollywood, la imatge que ens queda no és massa positiva. De seguida ens ve el cap el lobby jueu, el del sector del tabac, el de la indústria armamentística o els maçons. Però un lobby no és res més que un òrgan, una institució o una empresa que defensa els interessos d’un sector determinat de la societat. Ven un producte legal per influir de manera legítima en les decisions del poder legislatiu i executiu. I tothom té el dret de defensar els seus interessos, des del sector bancari fins al sector mèdic, passant pels ecologistes i el moviment feminista. 

El lobby actual ha evolucionat i ja no funciona com als anys 50. Ara és més sofisticat i s'ha convertit en una professió més. Es tracta de relacions institucionals en tot el seu esplendor. I la comunicació hi juga un paper protagonista. Des de l’enviament d’una simple nota de premsa, passant per les tertúlies d’Els matins del Cuní, fins a la publicació d’articles d’Spin doctors. Tot això per a aconseguir un objectiu: canviar normatives o adoptar polítiques. 

Però anem encara més enllà. En base a què es pressiona per influir en les decisions? Aquí entra el rol dels think tanks, altrament anomenats generadors de pensament o laboratoris d’idees. N’existeixen més de 6.000 arreu del món i 1.500 dels quals són americans. Es tracta de científics, metges, sociòlegs o periodistes que es dediquen a analitzar, crear i difondre corrents de pensament i valors entre la ciutadania per tal de traduir-ho a recomanacions polítiques. És a dir, són els que creen la opinió pública i entreguen al govern les seves investigacions. Són els que generen debat entre la població que llavors, es convertirà en llei. 

Per tant, un dels possibles esquemes que conformen el nostre sistema estaria encapçalat pels think tanks en un nivell primari, els mitjans de comunicació i la conseqüent opinió pública en un segon nivell i la política en posició última executant. Dins d’aquest sistema, els lobbies tenen un paper omnipresent pressionant el seu sector concret. 

El que vull dir amb tot això és que el tema dels think tanks i el lobbisme no està gens arrelat al nostre país. Fins on estic informada, tant a Washington com a Brussel·les hi ha un registre de lobbies. A nivell espanyol, no existeix, fet pel qual Brussel·les va cridar l'atenció, un cop més, al nostre estimat país. Tots els estudis als quals he pogut tenir accés, apunten a la necessitat urgent de potenciar aquests organismes pel bon funcionament polític. Oportunitat professional perfecte. Si li sumem la crisi política que estem vivint, on el poder es concentra en mans d’uns pocs i on es necessita una renovació d’idees urgent, els laboratoris de pensament són la solució.  

I és per aquest motiu que els Estats Units han arribat on són. I és que jo sempre els he criticat, i més després d’haver-hi viscut un any, però set anys més tard, me’n adono que era un crítica encoberta. El que vaig jutjar no era un país, era la meva incapacitat per obrir la ment i adaptar-me. Però bé, ja ho tenim això la gent de poble, molts de nosaltres triguem a veure les coses.

T'estimes el teu país?

Sempre he tingut clar que només es pot escriure d’allò del que saps, de temes que domines. Però avui faré una excepció. Parlaré de política, i no en tinc ni idea. Però jo també estic indignada. Catalunya ha tocat fons. Un país espatllat i el pitjor de tot, perdut.

Estic emprenyada, de mala llet i amb un sentiment d’impotència molt alt. La gent que contribueix al manteniment de l’statu quo em treu de les meves caselles. Sí, aquells que no aixequen el cul del sofà, però es veuen amb el dret de queixar-se del sistema. Aquells que canviarien moltes coses però que diuen que no ve d’un vot. Aquells que es queden a l’atur i només saben culpar a les empreses. Aquells que deixen anar una frase enginyosa com si fos una veritat com un temple. Aquells que no paguen impostos i es queixen de la corrupció. Aquells que neguen la política fent política. O, per exemple, aquells qui es pensen que poden substituir un partit polític formant una assamblea comunitària. Què passa llavors amb els militants, els sindicats, les organitzacions empresarials o les entitats municipals? No es pot caure amb l’error de demonitzar la classe política d’aquesta manera. Cal una regeneració, sí, però qui la farà? Hem de ser nosaltres qui tiri del carro. Ens hem de fer sentir i organitzar-nos per tal d’aconseguir-ho. Poca cosa es farà si anem en contra del sistema. Com volem tirar endavant un país amb gent que pensa que la democràcia parlamentària és el problema?

Estem caient en picat en un error fatal, en un espiral de queixes constant procedit per un no res. Potser que comencem a utilitzar les nostres pròpies mans i els nostres recursos per trobar alternatives a una situació que s’està convertint vergonyosa pel nostre país. Si no canviem com a ciutadans, tot està perdut. En aquests moments ni el Polònia em fa gràcia. Em fot llàstima i vergonya. Ens esperen uns anys molt durs, on la lluita ha d’anar dirigida en dues direccions: Regenerar la classe política i regenerar la mentalitat ciutadana d’una vegada per totes. Tot un repte per a cada un de nosaltres. Però jo encara crec amb el meu país, més que mai.

Equivocar-se? Només una vegada

Ella em va dir que potser va ser un dia en concret quan hi va pensar. Però jo penso que potser ja feia dies que hi donava voltes. El fet és que tenia uns pensaments, que des de feia un temps, li eren recorrents. La joventut. Aquella etapa on equivocar-se està permès. Em va dir que anava vivint la vida, i en conseqüència, s'anava topant amb experiències noves, mai s'havia trobat amb una situació igual. Es trobava davant d'un full en blanc esperant ser escrit, tant si com no. I només ho podia fer ella, tota sola. Ningú li faria el favor d'escriure'l per ella, i deixant de banda metàfores supèrflues, ningú li viuria la vida per ella. Cansada de rebre consells de gent que estava al mateix nivell que ella, sense experiència a la vida, i que amb el temps havia vist que eren inútils, ja que cada persona escriu en fulls diferents, no tenia més remei que trobar les solucions seguint el seu cap, el seu cor i cada impuls elèctric que li remetien les seves neurones. Acostumava a tancar els ulls per un moment i triar allò que la seva impulsivitat li semblava correcte en aquell moment i... normalment la cagava. I és la millor cosa que li podia haver passat. Equivocar-se. Bé, anant més enllà, el millor que li podia haver passat era adonar-se que s'havia equivocat. Si no ho hagués vist, no n'hagués après i ho seguiria fent. I quan davant de situacions que li eren completament noves, no s’equivocava, només podia voler dir que la sort hi havia intervingut, i llavors no podia argumentar les seves accions, per tant, el valor d’aquell encert era totalment nul.

La gràcia de tot això està en només equivocar-se un cop per cada experiència nova. Quan t’equivoques dos cops en una mateixa situació, només pot voler dir que alguna cosa no has fet bé. Hem de buscar l’esquema mental que un dia vam elaborar. Només ens hauríem de permetre equivocar-nos una sola vegada i remetre'ns a experiències prèvies, més o menys com la teoria de la reminiscència de Plató, tot i que no crec que sigui una cosa innata i que en tots els casos conèixer sigui recordar, per tant, en aquest sentit, l’aprenentatge sí que existeix. Penso que això només és així quan has viscut allò prèviament. És llavors, a partir de la segona vegada, que t’hauries d’autoexigir recordar-ho. Ser extremadament concís i perfeccionista. Sense aquests dos atributs, el món no pot anar bé de cap de les maneres. Denominar les coses per allò que són, no per allò que ens semblen que són. Buscar, indagar, investigar, comparar. Treballar per dibuixar l’itinerari correcte i no equivocar-se de direcció. Un cop fet això, i quan et demanin explicacions, podràs explicar pas a pas el perquè de les teves accions i argumentar-ne cada pas. Llavors, equivocar-te t’estarà completament prohibit, estaràs treballant sota la teva pròpia pressió, i si falles, serà el teu propi fracàs per no haver trobat la solució que de ben segur que podies haver donat. 

Si creus que pots, ho aconseguiràs, només és qüestió de temps. No es pot deixar res en mans de la sort, és desvaloritzar-se. Si tenim un cervell és per aprofitar-lo. A més, les queixes només consumeixen energia, no produeixen resultats.

La mort que ha salvat la imatge del president

No els donem més la raó. No siguem estúpids. Ja n'hi ha prou. Vull deixar clar el meu punt de vista, encara que pugui semblar una ezquizofrènica. Potser val més això que el fet de no pensar i anar xuclant tot el que els grups més poderosos del món ens volen emmagatzemar en el nostre subconscient. Però bé, intentaré argumentar la meva ezquizofrènia des del principi.

Situem-se l'any 2001. Bush presideix els Estats Units. Tots coneixem la història: Atac contra les Torres Bessones, bla, bla, bla. Aquí hauriem de seure tots i callar, ja que encara no en sabem el desenllaç. Hi ha qui diu que Bush i els seus titelles Rice, Cheney, Mueller i Rumsfeld van estar-hi implicats. S’han portat a terme diverses investigacions que parlen d’uns documents que incriminen el govern per tal d’aconseguir avantatge política, així com també d’uns testimonis. Però bé, cap de nosaltres no té ni la suficient capacitat, ni el poder, ni els mitjans suficients com per destapar la trama. Per tant, saltem al pròxim escenari.

Post atemptat. Les enquestes assenyalaven que un 80% dels americans donava suport a la decisió de Bush d’atacar Afganistan, Iraq o el que fes falta. El poble americà es va unir, havien de complir amb el seu deure moral: Anar tots contra l’enemic, tothom contra Osama Bin Laden. Simptomàticament, la bona imatge de Bush Junior es va disparar. El president va aconseguir un dels seus objectius, sortir reelegit el 2004 i fer desaparèixer John Kerry del mapa. Li hauríem de preguntar al senyor Michael Moore si realment va ser reescollit per la bona imatge que va adquirir després de l’11-S o si algú es va descomptar gestionant els vots de 122.267.553 americans. Però això ja és un altre tema. Se’m està fent molt difícil condensar les meves idees.

Van passar quatre anys més, i la imatge de Bush, com ens explica la teoria de l’ànec coix, es va acabar deteriorant i va arribar a la presidència un xaval de Harvard super enrotllat, demòcrata, modern i amb Twitter. Els americans van deixar el seu futur a les mans del pseudoafroamericà, van obsequiar-lo amb les seves expectatives, gairebé res. La llei de la gravetat crec que ens diu que quan una cosa puja, baixa. Doncs això és el que exactament va passar. Els americans creien que Martin Luther King II els treuria de la crisi financera, però això, evidentment, no va passar. La seva popularitat va baixar en picat, fins arribar a la xifra més baixa d’acceptació i credibilitat des que va ser elegit, segons apuntaven les enquestes d’aquell moment.

A partir d’aquí, Obama es va dedicar a recuperar-se davant l’opinió pública per reposicionar -se com a president de tots. L’època del Renaixement, com apunta el periodista Pere Franch. Però no acabava d’arribar on es volia. El punt d’inflexió va arribar l’altre dia quan les U.S FORCES van KILL (no assassin, com em penso que seria el més correcte) Osama Bin Laden. Les enquestes del New York Times ja apunten que la popularitat i el valor del president experimenten una puixança. Que extrany. La majoria de diaris nordamericans reforcen la idea que ha estat Estats Units qui ha matat a Bin Laden. “US kills Bin Laden”, “Bin Laden killed by US Forces”, “US Forces kill Osama”, bla, bla, bla. Obama és l'heroi!

Per quin motiu l’han trobat i matat ara? Jo no em crec que les forces d’intel·ligència (o com es digui aquesta gent de l’FBI) no hagin sabut exactament on es trobava en cada moment. Proveu de buscar al Google paraules com terrorisme islàmic, Bin Laden, George Bush o bombes durant un any, tres cops al dia i us vindràn a trucar a la porta i a arrestar-vos. Són més intel·ligents del que poden semblar. Jo arribo a la conclusió que tot és una estratègia de la Casa Blanca, qui esperava aprofitar el moment oportú. Matar-lo ara era el moment que els podia sortir més rendible. Ja estan recollint fruits. Perdoneu, però avui he tingut un dia horrorós i necessitava rajar d’alguna cosa. Malauradament, res del què he escrit, estarà mai fonamentat.

I tu que camines sempre cap a dalt, buscant sempre el sol

El sol comença a apretar i et fa una mica de por. Els últims raigs que recordes van ser molt molestos. Simptomàticament, li has anat agafant afecte al fred i mania a la calor, quan sempre havia estat al revés. Encara dius que no estàs preparada per acomiadar el fred, ja que et remet a un món de sensacions estables, mentre que l’estiu et continua espantant, tot i que només una mica, a vegades penso que només ho dius per ser única. Però sigui com sigui, són aquelles contradiccions de la vida que la fan més divertida. En el fons, la calor sempre serà la calor, per molt que estiguis enfadada amb ella. Segurament es tracta d’una rabieta d’aquelles que t’agafen quan estàs avorrida i no tens a ningú a qui fer la guitza. Tu encara no ho saps, per molt que facis veure que si, i això fa que li donis una importància de magnituds exorbitants. Et vols fer la dura amb tu mateixa però saps que demà, un cop surtis de casa i el raig de sol de les vuit del matí et fregui la pell, no et podràs resistir a somriure. I el teu pare ja t'ho deia que et faries tips de somriure, però tu, tossuda, l’enviaves a la merda. Fins que ara, ho entens tot, però això si, no li donaràs la raó, almenys encara. Quan somriguis, miraràs cap a una altra banda, i al mateix temps notaràs com els seus ulls se’t claven i tu et voldràs posar seria i no podràs, i et farà molta ràbia. I t’acabaras enfadant. Serà llavors quan no te’n podràs estar i començarà oficialment la calor. Serà intensa i d’un nivell encara més alt, d’aquella que només ve acompanyada de tonteries. Repartir alegria et farà més forta. T’has condemnat a l’esperança i ja no hi ha marxa enrere. Que passi el corrent d’aire per això.

El blanc és el pare de tots els colors

I un dia, sobtadament, es trobava dalt d’un avió. Aquesta vegada no fugia. No marxava entre llàgrimes, maleïnt tot el seu voltant i a contra cor. Aquell dia marxava feliç. Amb aquella sensació a la panxa de no saber el què t’espera els pròxims dies. Era una barreja d’il·lusió, de realització personal i de por, que és difícil d’explicar. Les coses se sortien de la seva normalitat i per ella era molt extrany.

Sempre que viatjava amb avió i arribava al seu destí, era la primera en baixar. Deu minuts abans ja s’havia descordat el cinturó, havia connectat el mòbil i tenia totes les bosses a punt. Però aquest cop no. Sense adonarse’n, l’avió havia aterrissat i ella seguia escrivint i fent-se un discurs, que al seu cap sonava de puta mare, però quan pensava en la realitat, se li encongia l'estomac. Senyal de que estava nerviosa, molt nerviosa. Va aprofitar cada minut del vol per preparar-se la presentació que havia de fer, hagués desitjat arribar fins més enllà de Rússia. Va ser la última en abandonar l’aparell, amb mil carpetes plenes de fulls rebregats que, degut a les presses, li sobresortien per tot arreu.

Un cop a baix, es va adonar realment del que estava vivint. Dues hores al cotxe direcció cap al Nord. Al costat hi tenia una dona alemana i davant hi seia un turc. Parlaven sobre temes de Relacions Públiques i accions empresarials. Ella somreia, però es va ben cagar.

Tot era blanc. Ni una muntanya. Grans extensions del color més neutre. Eren llacs immensos i glaçats on la gent lliscava amunt i avall amb una mena d’esquís o de patins sobre gel. La carretera era recta i llarga i a mesura que avançavem, les roques de les parets del voltant estaven cada vegada més gelades, semblaven blocs de gel compactes. Una terra sense colors.

No es podia creure que després de mesos de total nihilisme i indiferència amb la vida, de cop tot li anés bé. Està molt bé planejar quatre coses a la vida, però la resta venen soles. La primera feina, viatge a Suècia.

Quanta raó té Joey Cape

Als vint-i-tres anys he après a esperar menys de les persones. Em rendeixo a la ingenuïtat, a la bondat i a la compassió. Ja no crec en l’amor etern, ja no crec en la veritat i ja no crec en les persones. Tot reposa sobre una base massa inestable com per seguir creient-hi. El món no em dominarà. Sóc jo la que domino la meva pròpia vida. Seré jo qui decideixi com viure, no els demés. Ningú m’ha de dir com m’he de sentir ni què he de fer.

Intento tenir els meus propis somnis i la meva vitalitat i joventut. Em sento com que estic al llindar. És o ara o mai. D’aquí uns anys ja no ho faré, perquè probablement pensi diferent. Ara vull deixar de seguir el curs del riu. Tinc la necessitat de fer les coses d’una manera diferent. Voler és poder i ho he vist clar. Enfront de tot el que aprenc cada dia, em sento com que encara no sé res, però els adults ja consideren la possibilitat que els meus raonaments són vàlids.

Ara és el moment de començar a independitzar-me econòmicament per fer tot allò que la meva ment em demana. Anar a conèixer altres indrets i cultures diferents. Submergir-me en algun lloc desconegut. Començar una vida de nou, per després iniciar-ne una altra de nova. On em portarà la vida?

D’Abu Grahib a Michoacán

La vida és curiosa. Sempre m’he considerat una persona que té les idees molt clares. O és blanc o és negre i a mi que ningú em toqui els cullons. Però sembla com si el món estigués intentant marejar-me, fer-me baixar del burro i mostrar-me l’escala de grisos. Fins ara he tingut molt clar que no em volia dedicar al Periodisme, però fa uns mesos em van passar un parell de coses que em van trencar els esquemes.

Aquest octubre vaig decidir marxar ben lluny i donar l’esquena a una muntanya de problemes que m’havien tirat al damunt. Vaig arribar al meu destí i em trobava esperant les maletes, exhausta, pàl·lida i amb unes ulleres que encara no les explico. Tot ocasionat per una ressaca d’una borratxera nefasta. Les meves maletes no apareixien i em començava a neguitejar, si hagués estat a Espanya, m’hagués fumat un cigarret però no gosava temptar la llei d’aquell país, ves a saber si acabaria a la cadira elèctrica.

El fet està en que se’m va acostar un noi. No recordo el seu nom, però si que sé que tenia la meva edat i venia d’un casament a Madrid o a Oviedo o a Sevilla. També em va convidar a una aigua. Però això és irrellevant. L'última cosa que em venia de gust en aquell moment era iniciar una conversa amb algú, i a sobre, amb un desconegut, i perquè no dir-ho, el pobre no era gens agraciat. Ell deuria pensar el mateix de mi perquè la meva cara, com ja he constatat, era una puta broma. Em va estar explicant que era ciutadà americà originari de l’Iraq i més coses que no recordo. Volia fer-me la simpàtica però em costava molt, el meu humor me’l havia deixat al Faren la nit anterior. Li vaig dir que era llicenciada en Periodisme i el tio em va interrompre: “Osti, quina casualitat! Últimament tinc molt tracte amb periodistes”. Li vaig preguntar si era publicitari o si tenia algun negoci important o no sé quines tonteries més, tenia ressaca. I el fet és que em va dir que feia poques setmanes que havien alliberat el seu pare de la presó d’Abu Grahib i els mitjans li estaven fent entrevistes i reportatges. En aquell moment, van aparèixer les seves maletes i el seu pare amb un altre home per darrere. Me’l va presentar i jo no sabia ben bé què dir. Les meves maletes no arribaven i ell ja marxava. Em va donar el seu telèfon, convidant-me obertament a trucar-lo. No ho vaig fer mai. I ara me’n arrepenteixo. El contacte amb aquest home m’hagués donat una història fascinant. Tinc molta curiositat de saber per què el van empresonar, si va rebre abusos o què cony hi fotia ara als Estats Units. Encara dec tenir el seu número amagat en alguna cremallera d'una maleta (l’he volgut buscar per escriure l’article però no el trobo), però de totes maneres, ara ja he fet tard. Culpo la meva deixadesa a la ressaca que patia aquell dia i al meu orgull per autoconvèncer-me que el Periodisme no està fet per mi.

La segona cosa que em va fer trontollar les meves conviccions va passar una dia que m'havia quedat tota la nit a Memphis i vaig arribar a casa al matí. No hi havia ningú i van trucar a la porta. Encara anava vestida amb la roba del dia anterior i no havia ni esmorzat. Però vaig obrir i per uns segons em vaig endur un bon ensurt. Era un tio mexicà, vestit amb l'uniforme militar que desprenia un respecte que vaig interioritzar ipso facto. Però el noi reia i de seguida el vaig reconèixer. Era un amic que havia fet a escola ara farà set anys i em venia a veure. Feliç, el vaig fer passar però notava quelcom extrany, tenia uns “remalassus” que no recordava que tingués. Em va dir que era gay i que havia sortit de l’armari i, fent-me la interessant, li vaig dir que jo sempre ho havia sapigut, però realment, ni puta idea. Em va sorprendre molt. Més que res perquè a l’escola m’enviava notetes dient-me que li agradava. Però bé, el fet és que em va treure un pes de sobre. Em va dir que havia estat a l’Afganistan durant dos anys i que havia estat una experiència dura però molt productiva. Li vaig explicar el meu punt de vista i no em va acabar d'entendre, tenim dos visions totalment contràries. Més tard en la conversa, li vaig preguntar pel seu germà, ja que l'última cosa que havia sentit d’ell era que traficava amb drogues. M’hi havia portat molt bé a classe, es diu Pedro i és el típic guaperes, que ho sap i s'ho creu però a la vegada és tímid i això el fa actuar una mica com un home dur. El recordava molt simpàtic i agradable. Em va dir que feia molt poc que havia sortit de la presó i ara havia trobat una feina i que estava molt calmat a casa. De seguida vam sortir de casa meva en direcció a la seva. Al arribar, vaig flipar colors. Era una casa enorme, amb la televisió més gran que he vist mai; uns altaveus, d'aquests de double o triple surround, connectats per tots els racons de la casa; una nevera d’última generació; uns sofàs més grans que tots els de casa meva junts i un llarg etcètera que em va deixar al·lucinada. El Pedro va baixar de la seva habitació molt emocionat i content. Estava igual. Vestia una samarreta imperi blanca i un xandall blau. En la seva línia. El seu germà em va dir que sigués discreta i no li digués res sobre el tema i així ho vaig fer. Vaig actuar amb total normalitat, suposo. Però alguna cosa no em quadrava, era gent molt humil, fa anys vivien en un apartament petit com un pèsol, com podíen tenir aquella casa? Evidentment que no ho vaig preguntar. El germà va haver de marxar a entrenar amb els marines, com els hi deia jo, i això va suposar que em quedés sola amb el Pedro. Hagués volgut anar-me’n amb ell però el Pedro va insistir en que em quedés i ja em portaria ell a casa. Vaig acceptar, no volia ser maleducada, però estava nerviosa i tenia una mica de por. Recordo que vaig pensar: “Aquest tio em pot fer el que vulgui. Estic sola a l’altra punta del món, amb un narco”. Però al mateix temps em sentia segura, ja el coneixia i sempre ens havíem portat molt bé. Em va acabar explicant la seva història i vaig fer com si m'ho expliquessin per primer cop. Ell i la seva família eren originaris de Michoacán (Mèxic) i allà tenen un gran problema, les organitzacions de narcotraficants dominen el país corrompent el govern. Ell hi va col·laborar, en menor o major mesura, des d’aquí i va acabar tres anys engarjolat. Em va cridar molt l’atenció perquè a la Universitat havíem investigat sobre el tema i n’estava més o menys al corrent. Li vaig explicar que coneixia grups com La Familia o Los Zetas i ell es posava les mans al cap. Són temes delicats. Vam estar una bona estona xerrant i em va semblar una història increïble. Algun dia el trucaré per saber com li va tot.

En poques setmanes, la vida m’havia ofert dues històries fascinants que em van fer reflexionar. Eren senyals de que realment m’havia de dedicar al Periodisme? M’havia topat amb dues oportunitats que qualsevol periodista hauria aprofitat. I jo, renegada de la professió, no ho he fet. Espero algun dia escriure el que he fet i no el que podria haver fet.

Ara fa divuit anys...

Matadepera, 26 de juliol del 1993.

Vivia en una antiga casa de masovers, just davant de Can Torrella, a l'altre banda de la riera de les Arenes. Tot i que antigament, era un magatzem de tractors. Era un complex amb quatre edificis. Tres magatzems (El tren, el "cuartu" de les rates i un traster) i casa nostra, tots quatre units per un pati interior ple de geranis i un pati exterior tancat per un balla de xiprer. De petita sempre li agradava jugar per fora. Era una nena solitària, s'ho passava bé inventant-se històries que ella creia reals. Sempre amunt i aball, parlant amb les seves nines. A falta de cosines de la seva edat, sempre estava acompanyada pel seu germà i els seus cosins, que també eren els seus veïns. La consideraven la nena i a sobre, la petita. No entenia el perquè a vegades, els nens s'escapaven d'ella per anar a jugar a fútbol o per anar amb bici. Però a ella ja li estava bé, es quedava al seu món imaginari jugant amb les seves nines a la gespa del jardí, explicant-lis contes, renyant-les i cuinant amb sorreta i amb els geranis que plantava el seu pare cada any. Quan els nens tornaven suats de jugar a fútbol, ella, contenta, els sortia a rebre al pati exterior, oblidant les nines i el fet que no l'havien deixat anar amb ells.

Els seus pares s'ho miraven mentre s'ocupaven amb les seves activitats. La mare pintava quadres abastractes sobre plàstic amb pintures acríliques. Vestida amb un mono blanc i una cinta al cap, estava completament absorvida pel seu món. De tant en tant, s'acostava a la seva filla i se la mirava com jugava. El seu pare, amb texans i un polo, escoltava a Mozart mentre arreglava una Bultaco Matador del 1970, amb un cigarret a la boca.

Els nens s'ho passaven bé corrent pel pati i anant fins a la riera a tirar petards i espantar els conills. Quan l'àvia o els tiets eren a la piscina, anaven a banyar-s'hi, però ella sempre acabava tornant cap a casa plorant perquè o el seu germà l'havia emputxat des del trampolí o algun cosí l'havia ofegat al tros on no tocava de peus a terra.

Una infància feliç en un paradís on tothom hi tenia el seu espai. Una casa que no oblidaré mai, la casa dels meus somnis. Una anarquia amb les seves pròpies regles.

Un dia més, un dia menys

Dilluns: Avui fa sol i penso que les coses no se superen i que no sóc massa jove per fer-me gran i que… No sé de quina manera viure. Faria tantes coses… I em quedo sense fer res. Mai havia sentit tanta impotència. Només vull que es posi a ploure i se'm esborri la memòria.

Dimarts: Avui plou però m’he llevat alegre. Són les nou del matí i estic sola a casa. No hi ha res que m’agradi més. Tothom ha marxat a treballar. Poso la música ben alta i em poso a treballar pel màster. M’adormo somniant.

Dimecres: Alegre. Segueix plovent. Escolto una canço i penso que no m’agradaria ser la persona de la qual parla, prefereixo ser la que pateix, la que canta, la que plora i la que, després de molts mesos dialogant amb si mateixa, acaba desglossant i entenent les causes dels seus problemes. Feliç.

Dijous: Sempre se’m faran extranys. Els odio i me’ls estimo al mateix temps. Em llevo feliç. Fa sol i surto a donar un volt. El paisatge ja no és el que era, s’ha fet petit, s’ha tornat més pàlid i em sembla poc espectacular. Els estímuls que m’arriben de l’exterior són uns altres. Això em fa sentir desorientada. Quins ulls més inocents que tenia… Aquest sentiment em fa marxar a passar la nit fora, ben lluny. El vespre se'm acaba fent de dia.

Divendres: Fa fred, molt fred. Surto al carrer i se’m posa el nas vermell. M’agrada aquesta sensació d'hivern, senyal de que torno a estar receptiva amb el món. Al voltant del migdia, l’ambient s’escalfa, el sol cada vegada és més potent i els meus ànims van disminuint. Avui és un d’aquells dies extranys que no saps què hi fots aquí encara, ni perquè has tornat. Així que decideixo quedar-me a casa i no encomanar males vibracions.

Dissabte: A les vuit ja estic desperta. Quan això passa, m’agrada fardar-ne, així que decideixo anar a fer un cafè al poble amb el meu pare. Parlem de què vull fer en un futur i em torno a posar contenta un altre cop. Les il·lusions són el més bonic que hi ha la vida. Avui he après tres coses noves, de dues persones diferents i això em fa sentir a gust.

Diumenge: Penso que el temps passa massa ràpid. Però és que la vida és així. S'ha d'aprofitar.

Avui he descobert que ja no miro la 'tele'

Aquest matí, mentre esmorzavem amb un amic, m’ha preguntat si havia vist un programa que van fer a Cuatro l’altre dia. Li he dit que no, i de seguida, amb una cara una mica extranya, m’ha dit, “Tu ja no mires la tele, oi?” M’he quedat en blanc durant dos o tres segons, i m’he adonat que tenia raó, ja no la miro. Poc a poc, he anat canviant els meus hàbits fins al punt que ja no consumeixo la televisió pròpiament dita. Ara me'n construeixo la meva de pròpia per l'ordinador.

A mesura que ha anat passant el dia, he anat reflexionant sobre el tema i m’he adonat que sense fixar-m’hi he passat a fer-me la programació a la meva mida, miro el que em ve de gust i quan em ve de gust. No recordo quan va ser l’últim cop que vaig mirar algun programa al sofà de casa. Fa mesos que no el faig servir.

Sempre he sentit a dir que el programador era una figura clau en la Neotelevisió. Una professió emergent en aquests últims anys de competivitat televisiva entre les cadenes, però que ara té els dies comptats. Era l’estratega de la cadena, havia de tenir un gran instint, a banda d’un àmpli coneixement sociològic de la població, que li digués el que els espectadors acceptaran o no. No és el mateix posar un programa a les nou del matí que a les onze de la nit. Fins aquí tothom hi pot estar d’acord. Però la societat està experimentant canvis molt significatius. Cada vegada més, és el propi públic qui tria el que vol mirar en cada instant. A mi em ve de gust mirar Ventdelplà mentres dino, Mujeres Ricas el cap de setmana i Crackòvia a l’hora de la migdiada, i a sobre, dos capítols seguits. Qui m’ha d’imposar veure Infidels els dimarts a la nit? O el telenotícies al migdia? Trobo que mirar els informatius per la televisió és una gran pèrdua de temps amb la velocitat a la qual estem exposats a les nostres vides. De veritat que he de perdre una hora al dia, com a mínim, mirant notícia rere notícia? Quan amb un parell de clicks ja m’he llegit el que m’interessa de cinc diaris diferents i n’he vist pel YouTube el vídeo corresponent. O que m’expliquin coses que al vespre del dia anterior o a primera hora del matí ja s’ha publicat al Twitter.

La televisió s’està morint, estan apareixent noves fórmules a mida per cada un de nosaltres. Una manera de consumir els continguts més dinàmica i personalitzada. Quan els expliqui això als meus avis em prendran per boja, ja que encara creuen que la televisió és una virgueria…

El denominador comú de les terres del Sud

En dos dies m’he acabat la primera temporada d’una sèrie nordamericana que m’ha enganxat des del primer moment. Es tracta de Memphis Beat. Un homenatge al blues, al rock&roll i a l’aroma de la ciutat originària de personatges com Elvis Presley, Johnny Cash, Morgan Freeman, B.B. King i Aretha Franklin. El més interessant d’aquesta producció televisiva són els personatges, el seu accent meridional i les expressions que fan servir. Mentre la mirava em semblava estar allà encara, ha estat com tornar a reviure l'ambient i la olor Memphiana. La sèrie ha sapigut prendre l’essència de la ciutat i traduir-la al crim que forma part de la seva vida quotidiana.

Decadent i desèrtica, però amb una personalitat que m'apassiona i al mateix temps em desborda. Els rails del tramvia atravessen l'asfalt descolorit de les carreteres esquerdades, un Lincoln Continental del 65 arrenca per l’ordre d’un semàfor en verd, seguit per un Buick Riviera del 67, tots dos conduits per afroamericans. Gent autèntica, de color, et mira dolçament. Puc notar que saben que sóc estrangera. Homes amb camperes i barrets de cowboy condueixen trucks amb banderes Dixies onejant. Inconfusible, no em puc equivocar, sóc a Memphis. Sembla mentida com una ciutat aparentment tan pobre, amb una taxa cada vegada més alta de crim i amb unes minories ètniques que s’estan convertint en majories, tingui l’aeroport amb més tràfic de càrrega del món gràcies a l’empresa FedEx. Aquest és el pilar econòmic que la suporta. Una zona oblidada, moltes vegades, pel govern de la Casa Blanca. Són la ovella negra del país. En aquest sentit és simptomàtic el fet que els ciutadans del Sud tinguin apreci a l’expresident Bush, ja que ell, havent estat governador de Texas, els va donar veu. Cadascú veu les coses a la seva manera i la majoria dels habitants d’aquesta ciutat agraiexen les inversions que va fer l’expresident a la ciutat. Els va reactivar l'economia, els va donar una oportunitat que potser no han sapigut acabar d'aprofitar. El Sud és i serà sempre una terra molt conservadora i republicana i no els podem culpar. A cada racó del món hi ha una zona similar: El Sud.

Però l’aspecte que més em meravella d’aquesta ciutat i els seus voltants és el seu accent. I Memphis Beat n’és un clar exemple. Al principi no entens res i et preguntes com pot ser possible que havent estudiat anglès gairebé des de tota la vida, no puguis entendre ni un simple com et dius. Però mica en mica, sense adonar-te’n, tu mateixa acabes parlant com ells. És realment molt divertit. Aprendre un idioma és de les coses més boniques d’aquest món. La gent del Mid-South tenen el seu propi vocabulari i una pronunciació molt característica. Només cal recordar a Johnny Cash.

En les terminacions en gerundi (–ing), la g no es pronuncia mai. Com diria Johnny Cash, I'm stuck in Folsom prison, and time keeps draggin' on. Fan servir ain’t en comptes de am not: I ain't seen the sunshine since I don't know when. Per referir-se a la seva mare sempre utilitzen mama: When I was just a baby my mama told me: Son, always be a good boy don't ever play with guns. Per parlar de la gent fan servir una paraula que trobo molt divertida i afectuosa, folks (pronunciant-la sense la l) i també y’all: How y'all doing?, expressió que personalment m’encanta. També es mengen molts verbs com per exemple: You going tomorrow?. Per dir overthere diuen o’yonder: There’s a man o’yonder. La paraula fixing és un comodí, la pots fer servir a tot arreu, així que si et balla una paraula en alguna frase utilitza el to fix perquè segur que quedaràs bé (una mica com la paraula cardar dels de Vic): I’m fixin’ a drink, I’m fixin’ to go, fix your hair. Una de les coses que recordaré tota la meva vida va ser quan la meva família d’allà em va dir: “Aquest cap de setmana anirem a Nawrlings", i jo, feliç com un anís, vaig trucar als meus pares i els hi vaig explicar i em deien “Molt bé Marina, doncs ja faràs fotos d’aquest lloc perquè no ho hem sentit mai” I jo “Si, si… No en tinc ni idea d’on està però tranquils que ja us ho diré, m’han dit que és un lloc molt maco”. Total, sis hores amb cotxe més tard, veig un cartell que posa New Orleans i el pare, que conduïa, salta i diu "Welcome to Nawrlins Marina". És aquí quan em vaig adonar que alguna cosa no pillava del seu accent… Dos mesos més tard, l’huracà Katrina va devastar la ciutat.

Alguns exemples més de pronunciació serien: Ever'where's (everywhere), where y'at? (where are you), carry awn (carry on), eye-talian (italian), member (remember), tater (potato), thang (thing), wadenit (wasn’t it?), twenny (twenty), I cain't (I can’t). Això dels idiomes sempre em tindrà meravellada.

The approaching curve

The music played with a calming frequency. The speakers gently seeped the sound of ambient keyboards and light percussion, creating a seductive soundtrack to our midnight drive through curtains of blackness. The windows were cold to the touch, reflecting the icy conditions in our immediate extremity. Salt stains and fingerprints littered the glass, and streaks of melting snow cascaded down its length. The music pulsed louder, yet gentle, like the far away squeal of a pot of boiling water. The skyline was glowing faintly with vague hints of an impending dawn. The car raced along a painfully straight stretch of road and she hadn't so much as turned the steering wheel two degrees in the last twenty minutes nor had we spoken.

"Why are you doing this?" I spoke as if not expecting a response. My voice penetrated the still air of our speechless drive so suddenly that his heart had jumped. "I'm not doing anything," He said, but he didn't even believe that himself. "This is what's best, for me, for you, for us," or maybe just for me he thought, as a tear formed in the pit of my eye. The music poured through the speakers and we were losing ourselves in the cadence. I looked down momentarily and closed my eyes for a bit longer than a standard blink. Then I was crying. Then he was shouting. Then I was shouting, now pouring confessions, having no answers, or solutions, we barely even knew the questions.

As we were, so perfect, so happy. They'll remember, only our smiles 'cause that's all they've seen. Long since dried, when we are found, are the tears in which we had drowned. As we were, so perfect, so happy.

Don't put me underground, I was meant for a life somewhere else. Please, love, give me the wheel, before both of our hearts you will steal tonight. Our cracking voices became part of the music. The car pressed on faster through the night. As our voices lowered, the cadence again overtook the air. Up ahead there was a curve approaching. I made no indications of slowing.

(Tim McIlrath)

El que ens fa petits és la por a la llibertat de pensar en gran

Com diu Antoni Bassas avui al diari Ara un dels errors de la nostra societat és pensar en que els somnis no són propis pels adults. I és que… què en seria de les nostres vides si no somniéssim? Si no tinguéssim ambicions? Què faríem sense les sensacions que ens transmet una cançó? Sense els somriures que regalem al llarg del dia? I sense el sentit de l’humor? Sense rebre l’ajuda d’algú que no espera res a canvi? O com viuríem sense la inspiració? En definitiva, què faríem sense somniar el que ens agradaria arribar a ser?

El meu somni és obrir una empresa als Estats Units. Això em fa tenir idees, unes més bones que d’altres, em fa mobilitzar-me i porto setmanes documentant-me sobre com començar el projecte... No em rendiré pas al meu somni. El futur no està escrit.

Un dels problemes que més em crida l’atenció després d’haver viscut uns anyets en aquest món, el meu en particular, és l’excés de seny i de continència que tenim. La societat catalana, l'espanyola i fins i tot l’europea en general, s’ha tornat vella. Els joves tenen la mentalitat de persones de la tercera edat. Les paraules estabilitat, comoditat i facilitat semblen ser el seu lema. Un dels moments que recordo més xocants de la universitat va ser quan un professor ens va preguntar a una classe d'unes quinze persones: “Qui d’aquí vol tenir la seva pròpia empresa?” I només una persona va aixecar la mà. Fent una mica de demagògia, això no arriba ni a un 2% de la població. S’han de tenir bones idees i assumir riscos, ja n’hi ha prou de mentalitat de funcionari.

Això no és el que vull pel meu futur. Vull que els meus fills créixin en una societat on els ensenyin a creure amb ells mateixos, on es valori la iniciativa, una societat molt més pragmàtica que la nostra. Que els ensenyin sempre a actuar com a emprenedors, sempre aspirar a més, fins arribar a confiar tant en ells mateixos que els permeti arriscar-se en tots els aspectes de la vida. El seny ja no es porta avui en dia.

Sempre se’m tancaran portes i hauré de començar per coses que no m’agraden, fracassaré… Però res serà en va. Quan se’t tanca una porta se’t en obren deu més. I després de païr aquest tancament cal ser suficientment creatiu com per veure que hi ha moltes oportunitats davant teu que has de saber aprofitar. Sempre s’ha d’estar preparat per caure, però sobretot per alçar-se.

I ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí...

Estic molt contenta amb la meva vida. Per fí m’he tret de sobre un pes que portava carregant durant molt de temps i no marxava mai. Una càrrega que m’ha robat molts dies i moltes hores i a vegades m’ha fet actuar com si no tingués seny. Una cosa súbtil i molt intel·ligent, sense arribar a ser mal intencionada, que m’anava consumint lentament i encongint el que jo era. No me’n adonava perquè en el seu moment vaig triar ser feliç, però vaig oblidar qui era per por a perdre. Em vaig deixar encegar per una idealització. Totalment culpa meva. Però ara ja s’ha acabat, s’ha acabat fer de tonta de la pel·lícula. Simplement estic orgullosa d’haver-ho donat tot, perquè sé que sempre seré capaç de fer-ho. Però mai més ho mostraré a persones cobardes, mentideres i que no s’atreveixen a donar la cara, les quals presumeixen de ser simples però que ho acaben retorçant tot. Almenys n’he après. I és “lo que hi ha”.

Ara torno a tenir les mateixes ambicions que acostumava a tenir anys enrere. Vull ser algú en aquesta vida, vull deixar petjada i això no ha fet més que començar. Jo si que sóc jove i amb mil ganes de seguir endavant amb les persones que realment m’estimen, em respecten i no m’han fallat mai. He tornat a trobar l’estabilitat que tan trobava a faltar. I serà un gran plaer, avui fer-te saber que no t´enyoro.

Encara queda molt fer

Tothom haurà sentit a parlar alguna vegada de l’American Way Of Life. És un concepte que sempre m’ha cridat l’atenció, m’ha encuriosit i d’alguna manera m’ha vingut de gust tastar. Ara fa sis anys, vaig tenir la oportunitat de conèixe’l, però em va decepcionar. Em vaig emportar una sensació de decadència, de nostàlgia i de solitud que no era el que m’esperava. Una societat totalment individualista que m’anava gran, jo necessitava afecte, escalfor. La meva ment tampoc estava disposada a obrir-se més enllà de les meves conviccions, m’esperava alguna cosa que no vaig trobar, estava plena de prejudicis.

Sis anys més tard he decidit tornar-hi. Tenia la sensació que encara hi havia alguna cosa pendent, les coses entre el lloc amb el qual sempre he somiat i jo mateixa, no es podien quedar així perquè estava segura que allò que vaig viure només era un preescalfament d’una experiència futura. Amb gairebé 23 anys i disposant de tot el temps lliure del món, era el moment perfecte per enfrentar-me amb el meu somni fracassat. I realment, la sensació que m’emporto aquesta vegada és inexplicable, els meus ulls semblen ser els d’una altra persona. L’imponent riu Mississippi flueix sense pressa per sota el pont de metall que separa l’estat de Tennessee amb Arkansas. Centenars de cotxes el travessen i cada vehicle és un món diferent. Gaudeixo de tot això des de la finestra d’una casa gairebé senyorial situada a la zona de Mudd Island, una petita illa envoltada per l’aigua. Entre les meves mans hi tinc una tassa de sweet tea, que a mesura que vaig fent glopets només m’aporta dosis de felicitat. Em dirigeixo cap a una altra finestra i veig la piràmide dels Memphis Grizzlies, li estic agafant afecte a aquest lloc… Desitjo poder tornar i comprar-me una casa blanca de fusta amb una gran balconada. Vull un cotxe molt gran i vull tenir uns veïns que em donguin la benviguda amb un somriure i un cistell de galetes.

Aquest viatge m’ha fet obrir els ulls, sóc LLIURE. Amb esforç aconseguiré el que més desitjo, tinc ganes d’estar aquí i allà. El que m’ha passat últimament m’ha fet adonar-me’n que una petita part de mi seguia a Memphis i ara que l’he trobat, s’ha fet més gran. Algú va creure que no me’n ensortiria, però en aquests moments de forces no me’n falten.

Tinc més coses clares que altres

Mires al teu voltant i aparentment sembles feliç, tens més d’un milió de motius per ser-ho. No et falta de res. Ets on vols estar i amb les persones amb qui vols estar, que en el fons és l’essència de la felicitat. T'intentes autoconvèncer que tot allò de més no és necessari. Però, perquè aquest neguit constant? Aquesta forta dependència a alguna cosa que ja no és perceptible ni racional, que ni tu mateixa pots entendre ni saps què hi fa dins teu encara. A mesura que va passant el temps, es va fent més i més gran, ja no és tan imperceptible, et penses que ho comences a entendre tot, però en només una mil·lèsima de segon, aquesta pseudocomprensió se't esborra del cap.

Neguit, hiperactivitat i per sobre de tot, impotència. Fins quan? Em pregunto si s’aturarà, o si seguiré ignorant-ho de cara a la gal·leria, fent-me així més mal que bé. O no? Potser em faig més bé que mal girant-me d’esquenes a aquest neguit. Por. El que està clar és que tothom és lliure de tenir les seves prioritats. Formular-te preguntes que no tenen resposta... Quina gran pèrdua de temps. Mai havia tingut tan clar que la felicitat és la simplicitat.

Al pou

La cosa té gràcia per què últimament molta de la gent amb qui em relaciono està al pou. Bé… Havent de ser sincera, de gràcia no en té cap ni una. Es tracta d’un indret molt profund i sobretot fosc, molt fosc, que no és gaire acollidor. Un dia algú hi va caure i els demés, poc a poc i sense saber com, li vam anar fent companyia fins al punt que cada dia es fa més abundant pel que al nombre de persones. N’hi ha que s’entrebanquen a la vida i cauen sense volguer-ho, n’hi ha d’altres que són emputjats de manera violenta i despiadada des de la superfície i també n’hi ha que ells mateixos, s’hi tiren de cap. Aquests últims són uns massoques, però molt bones persones per què veuen que l’exterior ja no els aporta res si tots nosaltres som a dins. Sigui com sigui, tots tenim en comú el fet que les premisses que estem seguint en les nostres vides no són les correctes. Hi ha dies que mentre petem la xerrada, mirem cap amunt i ens sembla veure una corda que baixa paulatinament. Ens aixequem d’una revolada, és llavors quan el pànic s’exté entre nosaltres, només se senten crits de desesperació. La cosa és comprensible perquè només una persona podrà aconseguir agafar-se al cordill i sortir al paradís. No sé perquè però aquesta persona mai sóc jo. Estic massa ocupada amb un pic entre les mans cavant més metres, per demostrar-me a mi mateixa que encara em puc emmerdar molt més. Només em queda l’esperança que em creixin unes ales i em pugui enfilar jo sola fins a sortir-ne, ja que mai seré capaç d’agafar una corda d’absolutament ningú.

Qualsevol pot matar un rossinyol

Observa per la finestra de la seva habitació una nit més, s’hi enfila i seu a la teulada a fumar. Només contempla les llums d’una ciutat llunyana. Es troba al segon pis d’una casa de tons càlids però que desprèn sensacions una mica fredes. No és una casa com les demés i ella ho sap. Els seus ulls humits es meravellen davant d' una petita vall on a l’esquerra hi ha el Mont-Rodón i a la dreta un turonet. Entre aquests dos, només hi ha bosc, arbres d’un to verd fosc que desprenen una energia que li fa mal. Les llàgrimes no paren de caure, una rera l’altra. Hi ha moments que sembla que el seu cos no té res més per oferir, es moca i respira amb totes les seves forces, però de seguida li torna l’ansietat. Ha perdut tot el que estimava, tot el seu amor, simplificat en una cèl·lula. – Per què heu deixat que passi això? - Es pregunta enrabiada mirant al bosc. – Jo sempre us he fet costat, us he parlat, estimat, sentit i somrigut. - Jo no em mereixo això. He donat tot el que tenia al meu abast per complaure-us, per què vosaltres també m’estiméssiu, perquè sentissiu el meu amor.

Cal que passi alguna cosa per fer-te veure que la vida que portaves fins ara i que et pensaves que res la podria superar, no ho era tot. Encara no sé qui vull ser, però tinc molt per aprendre i moltes coses per millorar. Vull estar dedicada completament a la vida, a les coses que t’ofereix i que no els pares atenció. Vull beure directament del què el món m’està oferint i jo no veia. Tinc un gran ventall de petits aspectes de la vida que els haig d’aprofitar. Això és el que realment em farà feliç, jo mateixa vivint juntament amb el món. No vull res que m’encegui aquesta perspectiva. I de moment, d’una cosa en puc estar segura, de l’experiència se’n aprèn. Ara és quan em ve al cap una idea que un dia vaig llegir en algun lloc: Mai posis tots els ous en un mateix cistell, més val repartir-los.

A vegades ens ensortim...

Una de les persones més sàvies amb les qui he topat a la meva vida em va dir que tot jove emprenedor s'havia de fer un bloc. I més en la meva professió, la de comunicadora. Vaig pensar que aquestes coses només les feien els freakies, però realment ara me'n he adonat que potser ho sóc jo també. Sóc llicenciada en periodisme, però no m'hi vull dedicar. Al llarg de la carrera he renegat d'aquesta professió i m'he autoconvençut que no era per mi. Tot i així, tinc alguna cosa innata que m'impulsa a explicar coses. Ja des de petita escrivia contes i no parava d' inventar-me històries fictícies i les explicava als meus pares. M'agrada convèncer a la gent amb els meus arguments i disfruto explicant les coses des del meu punt de vista. Crec que el periodisme no és per mi perquè sóc incapaç de parlar de manera imparcial. Sóc molt subjectiva i estic tant segura de les meves creences, que no seria una bona periodista... Sí, sóc molt tossuda i molt difícil de persuadir, sempre dubto de tot i penso que m'enganyen.

Bé, el fet és que em ve molt de gust tenir un bloc, tot i que encara no sé ben bé com funciona tot això, vull que sigui un espai on em pugui expressar, perquè a vegades penso que no ho faig prou...